la cantata d’en quim vallmajó Dissabte, des. 6 2008 

 

 

 

 

 

La Cantata d’ en Quim Vallmajó

 

Deu fer un parell d’ anys que, pensant en un meu amic músic, l’ Esteve Andreu, vaig escriure un llarg poema sobre la vida i mort de Joaquim Vallmajó i Sala (en Quim), assassinat a Ruanda l’ abril de l’ any 1994. En Quim Tenia 53 anys i ja duia gairebé 30 anys vivint a Ruanda. En Quim era company meu d’ estudis al Seminari de Girona i empordanès, com jo i en Pep Frigola, un altre company missioner. Aquest darrer ja porta més de 40 anys a l’ Àfrica.

 

Els records se m’ han precipitat avui, quan m’ han fet a mans un flamant llibre, “Tota una vida per Àfrica. Josep Frigola i Ribas”, on en Pep Frigola, a través de les seves cartes, ens mostra tota la riquesa eclesial de la seva vocació missionera de servei als més pobres, allò que sovint costa tant d’ entendre en l’ Església oficial. Hauré de llegir, amb calma, com si es tractés d’ un manual d’ espiritualitat encarnada, aquest llibre d’ en Pep, magníficament editat per Cossetània, amb la col.laboració de la Diputació de Girona i la parròquia de Sant Martí de Palafrugell, al davant de la qual hi l’ amic i gran rector, en Martirià Brugada i Clotas.

 

L’ any 2000, el bisbe Jaume Camprodon em va proposar de fer la traducció, del francès al català, d’ un altre llibre magnífic, “L’ Évangile de Quim. Une vie pour le Rwanda”, del Pare Blanc Armand Duval. Vaig acceptar a l’ instant. I el Bisbat de Girona va editar el llibre, en una edició molt acurada.

 

Més endavant vaig saber que la major part dels materials que el P. Duval va fer servir per escriure el seu llibre era obra d’ en Pep Frigola. Ell va fer un primer esbós (important) de la vida i mort d’ en Quim Vallmajó, que va sortir editat a Figueres, promogut pel “Grup d’ empordanesos i empordaneses per la solidaritat”, el setembre del 1995, poc més d’ un any després de la mort d’ en Quim Vallmajó. El material d’ en Pep Frigola ocupava 46 pàgines d’ un llibret de 95 pàgines. El P. Duval es va aprofitar d’ aquest material, sense citar-ne la procedència. Coses que passen, fins i tot a les millors famílies. El llibret de Figueres “Joaquim Vallmajó. Una vida per un poble” va sortir pulcrament editat, com ja he dit, l’ any 1995, a Figueres.

 

Torno al poema que vaig escriure sobre en Quim Vallmajó. Fa poc que l’ Esteve em va fer escoltar una gravació de música. Era la concreció, en forma de Cantata, del meu poema “L’ Evangeli d’ en Quim”.

 

A l’ espera de poder oferir l’ audició, l’ estrena de la Cantata us ofereixo, avui, el text.

 

Pòrtic.

 

Esperit que voles

En el nostre espai

Queda’t amb nosaltres,

No te’ n vagis mai.

 

Cor

 

Digueu-me, si us plau,

Per què és tan difícil

Fer créixer la pau.

 

La terra desitjada,

Humil, rebel, vexada,

Llunyana i matinera,

Et va cridar un bon dia,

Per fer del teu coratge

Llavors de caritat.

La vila de Navata,

Petita i riallera

On, viu, el Mont s’ avera,

Preludi de l’ Albera,

Ençà de la frontera,

Del món s’ ha fet senyera

D’ un màrtir d’ hora nova

Que, ferm, s’ ha revelat.

 

Digueu-me, si us plau,

Per què és tan difícil

Fer créixer la pau.

 

Ja ben curull d’ estudis

Al sud tu viatjares:

Ruanda dels teus somnis,

La gemma africana,

Minúscula i llunyana,

País dels mil turons.

Un bell país de somnis

Que va sofrir tants danys!

Bon català i profeta,

Torsimany i poeta,

Aviat et conscienciares,

Puix amb ells t’ encarnares

-negres i blancs superares-

D’ un greuge de molts anys.

 

Digueu-me, si us plau,

Per què és tan difícil

Fer créixer la pau.

 

Molt frec a frec lluitaren

Negritud i Evangeli;

A dins de tes entranyes

Greu conflicte esclatà;

De temps es congriava

Al més pregon dels cors.

Àfrica? Evangelis?

Quin d’ aquests dos hom tria?

En Quim no sap triar,

Puix l’ Àfrica és la vida

I l’ Evangeli l’ ombra

De l’ ànima que informa

El doll d’ aquesta vida

Per damunt dels colors.

 

Digueu-me, si us plau,

Per què és tan difícil

Fer créixer la pau.

 

I, quan l’ antic conflicte,

De races i de pobles

Que, de molt temps, covava,

Fruit de la vella Europa,

Mestressa i mentidera,

Senyera d’ occident,

Esclata amb virulència,

Amb sang i morts inútils,

Orgia de pecat,

En Quim ben prest es mulla

A favor dels més febles,

I prestament critica

Els d’ un i altre costat:

Hutus, tutsis i USA,

Polítics i eclesiàstics

Gent d’ ordre i d’ evangeli,

Missioners, bisbes, preveres,

ONG’ s i altes esferes

Que, espaordits, guaitaven

El drama ruandès.

“El poder fa folls els homes”,

La cobdícia els assassina,

I el gros afany de lucre

Capgira els seus cervells.

En Quim ho denunciava

Amb ses paraules dures

Que entraven com sagetes

A dins dels cors humans.

Molts no li perdonaven

Aquesta goasadia,

I es confabulaven

Per fer callar la veu.

 

Digueu-me, si us plau,

Per què és tan difícil

Fer créixer la pau.

 

En Quim esdevenia

La víctima preuada.

Al seu cor apuntava

El glavi del botxí.

Un vist-i-sis del quatre

De l’ any noranta-quatre,

Alguns militars tutsis,

Amb ordres i “consensus”

Dels grans poders terrestres,

Sicaris, l’ arrestaven

A la porta del convent.

Mai més els ulls dels homes

Albirar no pogueren

El mig somriure noble

D’ en Quim, el missioner.

En terra ruandesa,

Incògnita i sagrada

On va arribar un dia

Fa prop de quaranta anys,

Reposen les despulles

D’ en Quim Vallmajó i Sala,

Empordanès il.lustre

I fill de bons pagesos,

Nissaga catalana

De màrtirs eminents,

Gran missioner i màrtir

Del poble ruandès.

 

Digueu-me, si us plau,

Per què és tan difícil

Fer créixer la pau.

 

Com en Joan Alsina

I els màrtirs de Girona,

Que el nostre bisbe Carles

Un dia proclamà,

Brillen a l’ estelada,

Damunt de les carenes,

Fills nobles de l’ Església

Que el màrtir, Crist, fundà.

El ver camí indiquen

Per a la nostra Església,

Pobra, vella i cansada

Que, ben segur, un dia

L’ Esperit renovarà.

 

Digueu-me, si us plau,

Per què és tan difícil

Fer créixer la pau.

qui ho havia de dir! Dilluns, jul. 14 2008 


A un amic, que celebra els seus vuitanta-tres anys.

Sant Pere, 29 de juny del 2008.

Qui ho havia de dir;

no és cap mentida:

els anys de vida

que són la crida

de Déu, que fa florir,

sense cap mida.

La teva vida

és ben florida.

Vida florida.

Vida a desdir.

Vida sentida,

llarga, nodrida

de somnis. I goses dir:

oh! quina eixida

tan ben guarnida

vers Déu, el meu destí.

Vuitanta-tres,

que no són res,

com vint-i-tres

o trenta-tres.

Si el cos pogués

fer algun recés,

reprendre forces.

Això, només:

no anhelar res

de vies tortes.

Al capdavall

del meu neguit

he resseguit,

he aconseguit

el bell vestit

de verd cristall.

És l’ escandall

d’ aquell brivall:

jo, de petit,

molt eixerit

que contemplava,

amb ulls de saba,

com la mar blava,

superba nit,

gran infinit

de vida llarga.

Ressona el crit,

aquesta nit

dels meus vuitanta.

Vuitanta-tres,

i el cor suspès

en l’ esperança.

Quim Pla.

un meu amic es va suïcidar Dimecres, Maig 7 2008 

poema-reflexió sobre el suïcidi

Dimarts farà quinze dies que un meu amic es va llevar la vida. En aquestes dues setmanes, hi he reflexionat molt. Són coses de les quals, com moltes de la religió, només se’ n pot parlar des del món de la poesia o de la mística cosa que, si fa no fa, és el mateix. Parlar d’ aquests temes des del món de les veritats i les seguretats és un camí ple d’ entrebancs i, sovint, sense sortida. És el camí dels “totxos”, que sempre ensopeguen en la mateixa pedra. És el camí dels farsants, dels creguts, dels qui no estimen, dels qui no tenen pietat dels altres. El camí de la poesia és el camí de la compassió, que no necessita gaire paraules, que sap estar al costat de qui sofreix i compartir el seu sofriment sense necessitat de dir res. Per això he fet, amb esforç i solidaritat, aquest poema, que us ofereixo.

t´enfilaves pels aspres camins de la vida

amb delit, amb afanys de conqueridor

fins que, un dia, el fat, la tenebra, la mentida

van enterbolir el teu seny, mataren la crida

que t’ assenyalava l’ esdevenidor.

deixes dona i fills, ampla semença plantada,

deixes els pares, que t’ han estimat tant,

uns germans que han passat dies tot plorant,

i t’ endinses per un camí sense tornada,

deixant-nos amb l’ ai al cor, sense una abraçada,

sense imatges, sense joia, sense cants.

bon amic, trobarem a faltar el teu somriure

ben franc, el teu dring al moment de parlar.

ens has escapçat un bon retall del que és viure;

resta, només, dolor i el coratge d’ escriure,

de dir que el món és un mal viure; i callar.

ben bé que vivim com folls, només amb imatges

d’ allò que és bo, que és bell, que és just o sa;

fem, de creences, viatges; en fem miratges

que, ben sovint, ens tornen un xic més salvatges,

i deixem anar la salvadora mà.

o bon amic, diu que ens deixes, te’ n vas lluny d’ aquí;

no sé on; em confon la xerrameca

que parla i no diu res: cant de babeca

que no arriba a dissipar l’ aspra pols del camí.

voldria que aquest poema meu, funerari,

fos bàlsam per als qui restem al parany;

que nostre esperit no sofreixi més dany

i poguem remuntar l’ horitzó del calvari.

a uns meus amics que cerquen Divendres, feb. 22 2008 

“Déu, però, en cada instant, és un pur recomençar”.

Carles Riba (“Els tres reis d’orient”).

A l’amic xavier merino.

Escolta, amiga Teresa,

una paraula encesa

d’algú que, com vosaltres,

cerca i recerca el bé.

Els camins de la vida

sovint deixen ferida

l’ànima, adolorida,

de tant com crida i crida,

cercant una sortida

que ens meni a bon recer.

Lluita, prega, malda, obra!

Tot aquell qui cerca, troba

i a qui truca, hom li obre:

és la raó del ser.

Si fos ben clara i ben neta

la via, menys estreta,

l’ànima menys inquieta

i la fe ben concreta,

ja no seria igual.

Ens cal remar a la contra,

anar cap a l’encontre

del riu sense final.

Les nostres pobres forces

arriben ben somortes

al pany d’allò crucial.

Déu es volta de núvols,

de boira i de vents rúfols.

Sembla que fa catúfols,

sembla que guanyi el mal.

Plorem, bramem amb ira:

per què no l’has sentida

la veu que crida i crida,

la mà que implora vida,

les ànsies sense mida

d’entendre què és el mal?

Però ens barra la passera

la veu de qui ens hi espera,

sortit d’allà al darrera,

que ens diu amb gran quimera:

el teu Déu no val ni un ral!

I ens parla de vells dogmes

que engabanyen els homes

i de veritats “santes”

que emboiren el camí.

De papes i de romes,

de pecats i de pomes,

de diluvis i altres “bromes”

que ens compliquen el destí.

Si vols trobar una eixida

que et meni a la sortida,

al nucli principal,

aparca les cabòries

de les velles histories

del bé, el bo i el mal.

Teòlegs, bisbes, papes,

togues, sivelles i capes:

-la fe rebutja els mapes-

Déu vetlla les etapes

del teu camí real.

Déu és la veu que ens crida

suau, airet de vida,

remei de la ferida,

puntal de la bastida

del nostre cor mortal.

Racó de la memoria,

darrere de la història,

humilment, sense glòria,

vetllant que res no mòria,

amant fins al final.

Quim pla.

la flaire de la muntanya Divendres, feb. 22 2008 



Tu i jo, junts, units amb febles maromes,

hem brodat moments de joia i de neguits,

trescant per les serres, pujant tirapits,

sentint a la pell els cims i les bromes.

Potser, al sarró, només unes pomes,

un mos de pa, i formatges florits.

Ho veus? Menjarem, si no es gelen els dits.

Ja esmorzarem quan baixem de les comes.

Com una ombra, companya inseparable,

ella ens mira i ens anima en el camí

i ens fa tot el tragí molt més amable.

Fixa-t’ hi bé! Camí, fita i el destí

conformen un fardell indestriable

que és com una aura, com un alè diví.

quim pla

Al meu amic Josep Cristòfol que compleix els primers joves 75 anys.

Febrer de 2008. El dia 4 de febrer de 2008 el vaig llegir al dinar de celebració, amb lleugeres variants.

nadal, quan n’ és el temps Divendres, nov. 16 2007 

Les hores passades

de les nostres vides

ens diuen per sempre

com ens estimem.

Enyors, maltempsades,

joies i besades,

dolor, riallades,

tot el que era nostra,

tot allò que és nostre,

el que queda enrera,

el que no s’ espera,

allò que ens espera,

la flama darrera,

la claror del cel.

Guaitant-nos la mida,

al film de la vida,

dels anys que passaren,

cabells que emblanquiren,

dels cors que glatiren

per trobar la pau,

 ens resta la imatge

d’ allò que volíem

però que no assolíem,

perquè esdevenia

com fum de l’ espai.

Sí. Resta enmig nostre,

ben endins de l’ ànima,

aquella mirada,

aquella abraçada,

aquella alenada

d’ amor que no mor.

el nom de maria Dissabte, nov. 3 2007 

Mar de somnis i de joies,

arbre de vida i de dolor,

riera mansa i somriure de noies,

idea festiva, fantàstiques toies,

amor, des de sempre, de llum i color.

                                                 Quim Pla

El teu nom, Maria,

és bàlsam que el cor guaria.

Festa de Maria Assumpta. 15/08/07. Sant de la meva germana.

horror sobre la meva ànima Divendres, nov. 2 2007 

El 6 d’agost de 1945, els americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Avui, dia 6 d’ agost de 2005, fa seixanta anys d’ aquesta agressió espantosa. Per fer memòria d’ aquest horror, he escrit un poema.

Digueu-me, si us plau,

perquè és tan difícil

fer créixer la pau.

Plou fred, plou foc,

plou fel, plou fang,

plou pell, plou sang,

plou nit, plou poc.

Perquè plou poc,

perquè plou fang,

perquè plou sang,

perquè plou poc?

Perquè l’ avui

ja no és demà?

Perquè, a l’ altar,

la cendra hi bull?

Perquè el meu cor

ja no em respon,

perquè és pregon

el meu dolor?

Perquè me fuig

del meu costat

l’ amic, l’ amat,

com un rebuig?

Perquè el dolor

ja no em corprèn,

ja no em sorprèn

tan prop del cor?

Perquè el desig

ofega el clam,

perquè la fam

buida el trepig?

Perquè l’ amor

es gela a dins,

perquè als confins

no hi ha dolçor?

Perquè el bon Déu

ja no se sent,

perquè el present

es torna breu?

Perquè, Déu meu,

t’ has amagat?

Perquè el pecat

barra la creu?

De veritat

que no ho entenc.

Doncs, t’ ho reprenc:

no hi ha bondat.

Perquè el vell món

brama, rebel,

contra del cel

que es descompon?

L’ horror del fum

amaga Déu.

El món és seu?

No es veu la llum.

Mes, malgrat tot,

jo crec en Vós

i espero ansiós

un nou rebrot.

Fruit de Jessè,

com als vells temps.

Rebroll i, ensems,

vostra mercè.

Jesús, el Crist

qui, malgrat tot,

guanya la mort

i em vol feliç.

Digueu-me, si us plau,

perquè és tan difícil

fer créixer la pau.

Quim Pla.

les fires de girona Dijous, nov. 1 2007 

Avui és Totsants, el dia culminant de les Fires de Girona. La ciutat s’ omple a vessar de persones vingudes de totes bandes. A casa (no és gaire aconsellable sortir a fora) he desenterrat un escrit de 1977. Va sortir a les pàgines de la revista diocesana “Vida Catòlica”, a la secció “La vida amb humor”.
Quan obro la calaixera polsosa dels meus records, en surten retalls i més retalls, imatges i més imatges, que es van triant i garbellant, fins a formar la seqüència d’ un film. Vaig muntant i desmuntant les seqüències i, al final, en surt un film estrafolari i sincopat. Però ben real. El film d’ avui va sobre les Fires de Girona.
Comença amb el cotó fluix de sant Narcís, pulcrament presentat en unes bossetes de paper fi. Diuen que ha estat en contacte amb les relíquies del sant. Es fa servir, sobretot, per al mal d’ orella. Però també per fer fregues amb tintura de iode, per tapar l’ esbornac d’ un queixal foradat, o per banyar els ulls amb aigua timolada. Sempre hi ha hagut acaparadors de cotó de sant Narcís. Per la minsa quantitat de 10 cèntims, hom pot repetir el pas davant la imatge del sant i rebre la bosseta i l’ estampeta. He sentit a parlar d’ una devota que va passar deu o dotze vegades, amb l’ ai al cor, per por que el sagristà no ensumés el frau a la col.lectivitat catòlica gironina i l’ acusés d’ acaparadora de cotó del sant.
Després, ve el “reconsagrat de les serps”. Un home escardalenc i colrat pel sol i serena, que solia muntar la seva parada pels volts de la plaça de sant Agustí. Venia un ungüent, pudent i llefiscós, en uns potets de llauna. Aquest ungüent feia miracles -segons ell- en qüestió de dolor reuma, regirades i esqueixements. Moltes persones solien fer rotllana al seu voltant. D’ uns sacs, en treia unes serpasses que feien feredat. I totes ben vives. Se les entortolligava al coll, se les posava a la pitrera, les deixava, pengim-penjam, unes quantes a cada braç, les agafava pel ganyot. Les serps treien el fibló i rebufaven. La gent restava ennartada. Els pagesos i els senyors (i també els menestrals i obrers) es creien, com si fos l’ evangeli, la retòlica d’ aquell home. A hores d’ ara, no m’ estranyaria que encara algú el veiés, trescant pels corriols de la Garrotxa. Hi ha mites que no moren mai.
Hi havia, també, l’ acte en memòria dels caiguts, que hom celebrava a la Major de sant Feliu. Ningú no explicava si es tractava dels caiguts a la guerra del francès o a la guerra civil. Començava amb una desfilada de soldats, amb cornetes i timbals. Acompanyaven una bandera esfilagarssada, la bandera “del regiment d’ Ultònia”. No sé d’ on carai era aquest regiment ni a quin segle havia actuat. Al davant de tot de la desfilada, hi havia els gegants, els cap grossos, i una àguila amb un colom al bec. Aquesta àguila era un animalàs, un embalum de fusta i cartró. El colom era de veritat. També hi havia el “porrer de la Catedral”, que era un bon home disfressat de “beefeater”, a qui anomenaven “en Periquín”. I un mestre de cerimònies de la corporació municipal: el senyor Sendra. La manera -d’ aquest senyor- d’ oferir aigua beneïda als membres de la corporació era ben pintoresca: allargava el braç esquerre, posava la mà esquerra dintre de la pica d’ aigua i, amb la mà dreta anava tocant les mans dels regidors.
El film acaba amb una llarga filera de seminaristes passant, d’ escallimpantes, prop de les barraques o parades de les fires. Era bonic: tota una reguitzella de nens o jovenets, ensotanats, enfaixats (amb faixa vermella o blava), i embarretats, trescant pel mig de la gernació, que feia cap a les fires, amb aire festiu.
Els seminaristes caminaven tot moixos. A ells no els era permès disfrutar de l’ encís de l’ espectacle eixordador, i ensems vistent, de les parades. Tot el que es podien permetre, i encara corrent un gran risc, era escapolir-se uns moments, per comprar un miserable moniato calent a l’ establiment Revuelta. Això d’ establiment és una manera de dir. No era res més que una curiosa andròmina, imitant en petit una màquina de tren, que amagava un fogó on es coïen els moniatos i les castanyes. Aquesta màquina duia escrites unes lletres que deien: “kin-fum-fa”.
No he entès mai perquè volien donar l’ aparença de quelcom exòtic; xinès, per exemple. A dos rals o a “pela” el moniato, els aprenents de capellà menjotejaven les engrunes dolces d’ unes fires que eren per als altres. Ells feien exercicis espirituals en complet silenci.

pessimisme radical Dimecres, oct. 31 2007 

Nota. Un lector amable m’ ha indicat un error històric important a l’ escrit del dia 25 d’ octubre: Les agressions, parròquies populars i els màrtirs. Rectifico amb molt de gust. Carrasco i Formiguera va ser afusellat al penal de Burgos, i no a Montjuïc. Qui va ser afusellat a Montjuïc fou Lluís Companys.

No sé si votaré, a les properes eleccions. I, si voto, no sé quin partit. O si votaré en blanc. O si faré expressament un vot nul. Tots els partits m’ han decebut pregonament. Ja sabia que la política era això. Però mai no m’ havia sentit tan lluny dels polítics. Mai no m’ havia sentit tan desanimat.
El mateix em passa amb la meva església. Jo ja sabia que l’ església era això. Els qui la menen són homes de carn i sang, febles i covards, com jo mateix. Pero mai no m’ havia sentit tan lluny de la meva jerarquia.
El país és un desgavell total. Tenim problemes que comencen amb totes les lletres de l’ abecedari. Per exemple, els que comencen amb a: autopistes, aeroports, ajuntaments… Els que comencen amb m: monarquia, montilla, metro, memòria històrica… Els que comencen amb r: renfe, rodalies, rajoy… “Et sic de coeteris”, que vol dir que podríem anar tirant d’ abecedari. Els polítics es van passant les culpes els uns als altres. Mai l’ església catalana no havia estat en hores tan baixes. Cap dels nostres polítics vol declarar-se responsable del desgavell barceloní. I reben, com sempre, els més petits. Els nostres bisbes viatgen a Roma a la beatificació dels 500 “màrtirs” de la guerra “incivil”. I permeten, plàcidament que es mantingui l’ invent pèrfid de “la santa cruzada”; invent d’ Isidre Gomà, tarragoní, Cardenal de Toledo, redactor, l’ any 1937, de la carta col.lectiva de l’ episcopat espanyol en recolzament al cop d’ estat del general Franco. Qui diu això, diu una altra cosa.
No fa gaire (dissabte, 29 de setembre de 2007), el jesuïta José Ignacio González Faus va publicar, a La Vanguàrdia, un article molt lúcid: “Réquiem por las izquierdas”. Té un final magnífic, que és com un resum de la qüestió: “Con lo cual resulta que verdaderament de izquierdas sólo son los curas de Entrevías, Evo Morales y algunas monjas y monjes trapenses o cartujos…(que,encima, igual votan a la derecha)”.
Exacte! Els qui ens pensàvem ser d’ esquerres, ho tenim molt cru. I, potser, jo no podem ni ser d’ esquerres. Perquè ens hem cansat de lluitar.
Hi ha qui diu que ens esperen molts anys de feixisme mundial. Senyor, senyor! Si és així, voleu dir que val la pena gaire res? Viure més anys i vegetar. Mirar la tele i emmusteir-se de solitud. Un petit consol: la literatura i les converses amb amics. I anar perdent amics, l’ un darrere l’ altre, fins que em toqui el torn a mi, que ja falta menys: un infart, un càncer o l’ alzheimer, com a Pasqual Maragall. Malalties pietoses, que ens estalvien que els darrers moments amargs de la vida durin massa.
No em resta res més que el meu bloc. I encara! Me’ l controlen uns quants, a fi que no em passi de rosca. I, si em censuren el bloc (cosa que sé molt bé que pot passar) me’ n queda un d’ interior, de bloc, que ningú no em pot censurar. Ningú? N’ estàs ben segur? Algú ja ha dit que s’ ha acabat la privacitat.Potser que tot plegat sigui fruit de la paranoia? No…què va! És la pura i dura realitat.
Ah! M’ oblidava d’ una cosa. Em queda la Fe i la Bíblia, que no he abandonat mai. O sigui: em resta Jesús de Natzaret i l’ evangeli. I n’ hi ha que voldrien que ni això no em quedés.

les mosques de sant narcís Dilluns, oct. 29 2007 

Avui és la festa del meu poble. Avui és sant Narcís. Avui són les Fires de Girona. Cada any ve més gent de pertot. Girona atrau; o enamora, com diu la propaganda oficial. Girona està de moda: literatura, turisme, judaisme…A l’ Ofici de sant Narcís, amb el bisbe Carles Soler, acabat d’ arribar de Roma i les beatificacions d’ ahir; amb el bisbe emèrit Jaume Camprodon, que no va anar a Roma; amb el conseller Nadal a primera fila (com a bon gironí, no sol fallar. I això que aquest any no s’ ho passa gens bé, amb tot l’ embolic de les coses que no funcionen al Cap i Casal); amb tot l’ Ajuntament en pes -tret d’Esquerra Republicana i Iniciativa, em penso-; amb el cor de la ciutat (i aquesta vegada, va de bo)… he cantat els goigs del sant. Després, bisbes, clericat i corporacions hem anat a fer honor al sant, a la capella on hi ha el seu pretès sepulcre. Enguany, el rector de la col.legiata ens ha ofert la relíquia a la nostra veneració, i hom ens ha regalat cotó de sant Narcís, que diuen que va molt bé per al mal d’ orella. Sortint de l’ Ofici, he anat a fer un vol per les parades. He comprat el diari, pa de sègol, te de roca, i formatge blau de Centelles i Cantal francès I, en arribant a casa, he llegit poesia i he escrit un petit poema.

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
(Pere Quart. Bestiari).
Beat aquell qui té un bou i una mula
i amb villancets de musical desvari,
com els pastors, el cant intern modula.
I té un infant que sap la profecia
del rei que ve damunt el dromedari
seguint l’ estel d’ eterna Epifania.
(Carles Fages de Climent. Sonet).
Els camellers rondinen
i els secretaris abominen
de no saber tanta esperança on va.
Déu, però, a cada instant, és un pur recomençar.
(Carles Riba. Els tres reis d’ orient).
BEATUS ILLE.
Vironeres,
punyeteres,
les mosques de sant Narcís,
botzineres,
sornegueres,
sempre tornen al pastís.
Fugisseres,
un xic feres,
tenyides amb verd vernís,
cridaneres,
rialleres,
amb el seu etern encís.
Curanderes,
remeieres,
amb cotó del sant feliç,
les cuineres,
dispeseres,
de la flor del paradís.
(Quim Pla. Me l’ acabo d’ inventar).

el meu pas per l’ escoltisme Dissabte, oct. 27 2007 

Us devia alguns detalls més sobre aquest tema. Aquí els teniu! La base d’ aquest escrit la vaig publicar a la Revista Diocesana El Senyal.

A Cochabamba, Bolívia, hi vam celebrar les Jornades Mundials de la CICG (guies catòliques). Ja en vaig explicar la inauguració oficial, amb el meu discurs “espanyolista”; la conversa amb el Nunci del Vaticà; i la humiliació, per part d’ aquest darrer, de l’ Arquebisbe de Cochabamba.
Les Jornades les vam celebrar en una residència gran, nova de trinca, amb capacitat per a més de cent persones, destinada a activitats de pastoral de joves, al costat d’ un complexe parroquial, també acabat d’ inaugurar. Una diòcesi catòlica d’ Alemanya ho havia pagat. Els qui havien fornit els diners es van posar d’ acord amb l’ arquebisbat perquè fóssim nosaltres els qui inauguréssim el complexe.
D’ acord amb la invitació que li vaig fer, l’ arquebisbe de Cochabamba va venir a compartir un dia amb nosaltres. Em va demanar si semblaria oportú que ell celebrés la Missa. Jo li vaig dir que “només faltaria”, puix ell era “l’ amo”. Però que tingués present que segurament no hi assistirien pas tots els jornadistes. Va dir que ja s’ ho pensava. Va participar a les activitats, va sopar al meu costat i, a les 8, ens vam disposar a celebrar la Missa (dic vam perquè jo vaig concelebrar amb ell). Com que alguns dirigents de la trobada no acabaven de trobar bé que l’ arquebisbe “es fiqués en els nostres afers”, vam decidir que només concelebraria jo. (Segons he sabut després, cosa que ja m’ imaginava, els informes que van rebre els nostres dirigents eren que l’ arquebisbe era molt i molt conservador.
L’ arquebisbe estava un xic barallat amb els tres capellans que residien a la casa parroquial. L’ un, era d’ Alacant; l’ altre, basc; i, el tercer, no recordo d’ on, però també procedia de l’ estat espanyol. A més d’ aquella parròquia, radicada en un suburbi de la ciutat, els tres capellans es cuidaven de mes de 50 comunitats quítxues de l’ Altiplano. Em fa que aquells capellans eren propers a l’ anomenada “Teologia de l’ Alliberament” i, per tant, malament es podien entendre amb aquell arquebisbe. Sigui com sigui, estaven barallats. Quan vaig comunicar als capellans que vindria l’ arquebisbe, em van dir que ells serien fora. Em van mostrar tots els detalls per disposar del temple parroquial, em van deixar les claus de la rectoria, per si de cas, i se’ n van anar a l’ Altiplano.
Jo vaig preparar les coses per a la Missa. I, quan va arribar el moment, vaig encendre tots els llums i vaig acompanyar l’ arquebisbe a la sagristia. Ens vam revestir amb els ornaments litúrgics i, quan vam entrar al temple, ens vam adonar d’ una gran pancarta que cobria tota una paret lateral de l’ església. Deia: “500 años de engaños!”. Es referia, evidentment, a la commemoració del 500è. aniversari del “descobriment d’ Amèrica”. Érem l’ any 1992. L’ arquebisbe s’ ho va mirar amb cara enutjada. Mare de Déu! -vaig pensar jo. Ja hi som! Però no va dir res. A l’ acabar la missa, ja a la sagristia, li vaig dir que nosaltres no teníem res a veure amb la pancarta. Ell va fer: “Ya lo se! Estos curas!”. Pobre Arquebisbe!
A Cochabamba hi havia una casa-residència dels jesuïtes. Em van dir que n’ hi havia dos de Girona. I, com que es va escaure que la festa de sant Ignasi, dia 31 de juliol, es celebrava durant les nostres jornades, vaig anar a cals jesuïtes a felicitar-los i a dinar amb ells. Allà va ser que em van convidar a visitar una obra seva a l’ Altiplano. Havien dirigit i finançat una activitat agrícola en una comunitat quítxua a uns tres mil metres d’ alçada. Havien fet proves amb diferents arbres fruiters i ja en recollien els resultats: pomes, prunes, peres i no recordo quina altra classe de fruita (fins llavors només havien conreat patates (papas), blat de moro i poca cosa més. Per anar a visitar-los vam haver de travessar una collada a més de 4.000 metres. El tot terreny esbufegava com un ase asmat. Era gent molt senzilla. Només uns quants sabien expressar-se en un castellà molt primari. Allà vaig mastegar coca i vaig beure “chicha”. Em van explicar que la chicha, que és una beguda dolça i lleugerament alcohòlica, s’ obté a partir de pasta de blat de moro fermentada. Les dones masteguen els grans i, d’ aquí, en surt la pasta. Tothom tenia la bola de coca, barrejada amb carbonat de calç, a la boca. Un metge em va dir que això era saludable.
Em vaig fer amic de l’ administrador de la casa on celebràvem les jornades. Era un “criollo” amb alguns estudis. De fet, jo era l’ únic amb qui podia parlar aquell bon home. Un dia em va convidar a anar al mercat, amb ell. El mercat era a l’ aire lliure. Era immens i hi podies trobar una mica de tot. Moltes de les venedores eren dones quítxues. Vam comprar i carregar el necessari. Quan ja érem a dins del tot terreny, l’ administrador em va dir que havia oblidat de comprar “bananas”. Em va demanar si ho podia fer jo. Es tractava de comprar un ram de plàtans (”un racimo de bananas”), posem- n’ hi un centenar. Em va dir que les comprés a una índia que em va indicar. hi vaig anar. No vaig gosar demanar-li diners. Arribo a la parada. Li dic quan val un “racimo”. Em diu que val un dòlar. Pago, me’ l carrego al muscle i torno al cotxe. L’ administrador em diu: “¿Cuànto lo cobró?”. Li dic que un dòlar, tot pensant que ho havia comprat barat. I em diu: “Ya le jodió, la india. Le cobró medio dólar de más”. No sé si l’ administrador va fer pedagogia directa amb mi, però vaig comprendre què és la pobresa extrema.
En un altre dels meus viatges, vaig anar a Montevideo i vaig visitar l’ Alberto. Us podria parlar “per longum, latum et produndum” (que vol dir molt i molt) d’ ell. L’ Alberto era un jesuïta, consiliari de Noies Guies de l’ Uruguay, a qui coneixia des de feia uns anys. L’ Alberto dirigia, a Montevideo, una fundació per ajudar adolescents i joves marginats. Era un gran home i un gran capellà, l’ Alberto. Fumava com un carreter, malgrat haver sofert almenys tres infarts, un dels quals a Alemanya. Jo hi vaig ser present, i el vaig acompanyar, i passar algunes estones, a la seva cambra, a l’ hospital.Quan li van donar l’ alta, només de travessar la porta del carrer, ja va encendre una cigarreta.
L’ Alberto em va mostrar tota la seva “obra”. Vaig quedar admirat i meravellat. L’ Alberto, també era molt bromista. Em va dir: “Tienes que hacerme un favor. Pero no preguntes el porqué”. Tenia una reunió amb unes senyores, protectores de la seva obra social. Em va dir que elles estarien “encantadas que un padrecito español les hablara”. I que, en algun moment del meu parlament, m’ ho havia de fer venir bé per dir: “se cayó de culo”. Em va estranyar una mica, però vaig dir que molt bé, que ho faria. Quan vaig dir la frase “maleïda”, les “senyores” van reaccionar “com una sola senyora”: “María santísima!”. l’ Alberto es va fer un rip de riure. Es veu que aquella expressió, a l’ Uruguay, sona molt malament.
Entre els dirigents escoltes italians hi vaig conèixer un gran amic, en Fabio Ciapponi, dirigent de l’ Agesci (associació dels escoltes italians catòlics). En fabio va morir jovenàs, d’ un tumor al cervell. Vaig passar tres dies meravellosos a casa d’ en Fabio, en un poblet, prop del llac de Como, als Alps italians. Allí, els escoltes hi tenen un terreny d’ acampada, a la riba del llac, anomenat “Colico”. A Colico vaig conèixer en Fabio, en un camp-escola, organitzat per la CICG, en el qual jo vaig actuar com a consiliari general del camp-escola.
Els pares d’ en Fabio eren gent molt senzilla, i em tractaren com a un fill. La seva mare feia i cuinava una pasta superba; mai més no en menjaré de millor. Es passava tot el matí preparant-la. Al saber que m’ agradava tant, me’ n va fer cada dia.
Fins i tot vaig participar, amb tot el poble, en un sopar popular de festa major, al carrer. Vam acabar enfilats al damunt de les taules, cantant òpera. Aquell “va pensiero”, a l’ aire lliure, a les 10 o les 11 de la nit, amb les taules encara plenes de menges i beguda, va resultar una cosa sublim; encara em ve pell de gallina, quan hi penso. “Un catalano che parla e canta in italiano!”.
Em vaig veure obligat a celebrar una missa popular, l’ endemà. Vaig predicar en francès (feia més “chic”. Per ells, tant els és la fonètica francesa com la catalana). En Fabio em traduïa. Són vivències que es recorden tota la vida. De veritat que em sentia ambaixador de Catalunya.
També vaig visitar, com a delegat europeu, l’ escoltisme xilè. Xile va ser el primer país (després del Regne Unit, “of course”) en tenir escoltisme. El mateix Baden Powell va visitar Xile.

les agressions, parròquies populars i els màrtirs Dijous, oct. 25 2007 

He estat dubtant, a l’hora de titular aquest escrit. Santa Coloma de Cervelló, Entrevías i Roma? Les agressions, parròquia de San Carlos Borromeo i “els màrtirs de la croada”? Agressió, parròquia popular i beatificacions? Al final, m’ he quedat amb el que encapçala aquestes ratlles.

És trist que una determinada classe d’ informació funcioni tan malament. A voltes, no ens assabentem de gaire res. I, altres vegades, ens desborden per tots costats. O potser és una estratègia volguda i estudiada pels poderosos de la informació? Aquests dos darrers dies ens hem vist bombardejats per l’ afer del noi de Santa Coloma de Cervelló que va agredir, en un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat, una jove equatoriana de 16 anys, mentre un altre xicot estranger (sembla que era argentí i no tenia papers) feia d’ espectador, sense fer ni dir res. El vàndal de Santa Coloma de Cervelló va agredir, humiliar i terroritzar la noia tant com va voler; fins que el tren va arribar a l’ estació, i ell va baixar. L’ horrorífica escena esgarrifa per la seva crueltat. I esdevé un signe, intrigant i preocupant, de la nostra societat: individualista, memfotista i covarda.
El circ mediàtic que s’ ha muntat entorn d’ aquest fet, gràcies a la gravació, ha estat eixordador: el noi que es passeja, com un gall estarrufat, pel seu poble, voltat de càmeres, demanant diners per ser entrevistat (sembla que alguna cadena ha caigut en el parany); grups d’ equatorians que preparen la venjança i volten (segons la premsa) en cotxes, “a tota metxa”, la casa de l’ agressor; membres dels tribunals de justícia que discuteixen entre ells sobre allò que han fet i el que haurien d’ haver fet, i no es posen d’ acord en res, i deixen el noi en llibertat; les autoritats màximes de l’ Equador que intervenen; psicòlegs i psiquiatres que hi fiquen cullerada i exposen, sense cap pudor, sense cap vergonya, les seves teories. Fins i tot, vaig sentir un presentador de TV que qualificava, amb ràbia, d’ animal salvatge el miserable desgraciat. Em vaig entristir, gairebé vaig plorar per aquest circ mediàtic que ens imposen, i per aquests éssers, inhumans i mesquins, en què ens hem convertit tots nosaltres, els espectadors i lectors dels mitjans de comunicació.
No sé per què em va venir a la memòria, com un llampec, el cas de la parròquia de San Carlos Borromeo, d’ Entrevías, a Madrid. Aquells capellans i la seva parròquia , condemnats i tractats com uns malfactors per l’ autoritat eclesiàstica de Madrid, es dedicaven, des de feia molts anys, a acollir i mirar de dur pel bon camí xicots, com aquest de l’ agressió, a base d’ amor, de respecte, de diàleg, de sinceritat i de bona pedagogia, malgrat els fracassos sovintejats. I acollien, també, emigrants “ningunejats” (en paraula feliç d’ Eduardo Galeano) per la nostra societat egoista, com ho podia ser la noia equatoriana agredida, o el noi argentí sense papers que va contemplar, impassible, la salvatge agressió. L’ autoritat eclesiàstica madrilenya ha perseguit, ha humiliat i ha procurat allunyar, aquests capellans, de la seva tasca humanitària. Quina figura tan galdosa, la de l’ autoritat eclesiàstica de Madrid!
I, mentrestant, els bisbes es dediquen -potser no tenen altra cosa per fer- a posar en marxa els darrers detalls de la beatificació, a Roma, de prop de 500 capellans i religiosos (la gran majoria), assassinats, a la zona republicana, els primers dies del cop d’ estat del general Franco en contra de la feble República Espanyola. Certament que és horrible el crim contra aquest innocents. Alguns preveres van sofrir unes morts espantoses: van ser cremats vius; els van buidar les entranyes; els van mutilar; els van arrossegar per terra (nus i lligats); els van emascular (castrar o arrabassar, de viu en viu, el sexe: penis i testicles), com al pobre bisbe de Barbastro. Al dissortat (i immens) poeta Federico García Lorca es diu que li van posar una pistola a l’ anus i van disparar (això ho haurien fet els del costat franquista). També el règim de Franco va afusellar uns quants capellans bascos i, a Catalunya, tenim el cas de Manuel Carrasco i Formiguera, diputat a les Corts per Girona, i que era un bon catòlic, afusellat, a Montjuïc, per un piquet de soldats de l’ exèrcit franquista, el Divendres de Passió de l’ any 1938.
Tinc un gran respecte per a tots aquells que han estat assassinats injustament. Són víctimes innocents d’ un sistema culpable. Això és el que va passar, l’ any 1936, a Catalunya i a Espanya. Hi va haver milers de víctimes innocents d’ un sistema culpable. No sé si es pot dir que el “poble”, la “classe treballadora” es van unir contra el clergat i la burgesia, atiats per un odi secular. Molts van ser assassinats cruelment perquè els assassins hi veien, en ells, els opressors, tot allò que odiaven des de feia dècades i dècades. La cosa no anava contra els pobres capellans i religiosos. Anava contra una església i una burgesia opressores, que odiaven.

el Fòrum Joan Alsina Dimarts, oct. 23 2007 

Segurament que els sociòlegs han parat esment a aquest fenomen mediàtic de finals del segle XX i començaments del XXI. Tot el món, començant pel Vaticà, ha mostrat el seu interès pel Fòrum Joan Alsina. I allò desconcertant, en aquest cas, és que el Fòrum és un grup o associació lliure de capellans gironins, tirant a grandets (no arriben al centenar -parlo del nombre, no dels anys) que, tot simplement, es pronuncien davant de fets rellevants a l’ Església o a la societat. I no ho fan pas cada dia; més aviat ho fan molt de tant en tant.
Ja em direu si no és sorprenent, en un moment en què els pronunciaments més diversos es produeixen, cada dia, a centenars, per no dir a milers… que gent de tanta categoria posi tanta atenció als senzills pronunciaments -tots en català- del Fòrum Joan Alsina.
Què els ha passat, a Roma; que li ha passat a la Conferència Episcopal Espanyola; què li ha passat al Nunci del Vaticà a l’ estat espanyol perquè es posin tan nerviosos, només de sentir el nom del Fòrum Joan Alsina?
Deixeu-me citar, ni que sigui de passada i per esbravar-me, aquelles paraules del poeta Horaci (Ars poetica. Ad Pisones. Vers 139): “Parturient montes, nascetur ridiculus mus”. “Les muntanyes pariran, però en naixerà un ridícul -minúscul- ratolí”. O, en català més nostrat: “Molta fressa i poca endreça”.
Què és el que els fa por? Que tinguin por de la Teologia de l’ Alliberament… és natural: se’ls ensorra una concepció secular d’ església. Que tinguin por dels escàndols de pederàstia clerical als USA…s’ entén molt bé; la formació sacerdotal tradicional i el celibat trontollen. Que tinguin por de la manca absoluta de capellans i de la desafecció, cada dia més general i pregona, dels fidels envers l’ Església Catòlica…”ça va de soi”, tal com diuen els francesos; els esclata, en mil fragments, la realitat església, fonamentada en l’ ordre jeràrquic: Papa, Bisbes, Capellans… Però, que els faci por el Fòrum Joan Alsina…això sí que no ho entenc. Sembla com si el Vaticà volgués matar puces a canonades. Segurament que, els que els fa molta i molta por és la premsa. I no els hauria de fer por; l’ haurien de considerar com una aliada.
Per a mi que, a Roma, hi ha algú que vol mal a Girona. Ja sé que la Tarraconense no és gaire sant de la devoció de la Conferència Episcopal Espanyola, sobretot dels seus organismes dirigents. Ho sé, però no ho entenc. No entenc com uns bisbes, més aviat moderats i un pèl conservadors, fan por a la poderosa Comissió Permanent. Potser només perquè són catalans? I, al Vaticà…és la mateixa raó?
És un tema que, per un costat, em produeix esgarrifança i, per altre costat, em molesta enormement. Sí, aquesta solemne paradoxa em produeix irritació. Em molesta el circ mediàtic que han muntat. El Fòrum diu una paraula i, l’ endemà, ja és a Roma.
M’ han arribat veus que diuen que Roma volia castigar durament els tres o quatre portantveus
del Fòrum, perquè van convocar una roda de premsa. És veritat, això? I, si és veritat, què volen aquesta gent? Què s’ han cregut! Els meus companys del Fòrum no hi entenen res.
Durant el pontificat de Joan Pau II van passar moltes coses rares a l’ Església Catòlica. Però, aquest període ja és història.
Jo recomano als companys del Fòrum que no es deixin anorrear, ni tampoc sotmetre, pel Vaticà. Que continuïn en aquesta línia seva: simple i evangèlica.

el testament de moisès Diumenge, oct. 21 2007 

Un amic em va deixar aquest llibre de l’ olotí Lluís Busquets i Grabulosa (Ara Llibres SL, Barcelona, setembre de 2007. En Lluís Busquets acabava de publicar un altre llibre -amb gran èxit editorial- a Proa, Barcelona, novembre 2006: Última notícia de Jesús el Natzarè). Quan me’ l va deixar, em va dir: ja em diràs què. El què és aquest escrit.
Al començament, “El testament de Moisès” em semblava de lectura totalment prescindible (les primeres cent pàgines). Però, poc a poc, vaig anar comprovant que tenia més suc del que em pensava. I vaig començar a gaudir de la lectura.
És clar que jo l’ hauria escurçat un centenar de pàgines, com a mínim. Però no està gens malament. Millor dit, és bo. Pel meu gust, més bo que “El codi da Vinci”. El “codi” se’ l veu artificial (no artificiós, puix és una novel.la; i una novel.la és, per definició, un text artificiós). El “Testament de Moisès”, no.
El codi es centra sempre en descobrir l’ entrellat de fons: que és la recerca del Grial. Però l’ aventura concreta dels protagonistes, en ella mateixa, es va “solapant” amb el fons. I això provoca un malestar i unes ganes constants de deixar la lectura. Tot resulta massa artificial. El fons de la qüestió, el perquè de tot plegat (”the matter of the question”) i la posada en escena (”mise en oeuvre”) es confonen. I, quan l’ anècdota es converteix en categoria… això és greu, literàriament parlant. Es per això que el codi em va cansar, després de llegir les primeres cent pàgines.
A l’ inrevés del testament, tal com deia al començament. Crec que la raó cal cercar-la en el fet que les tauletes del testament de Moisès són una simple excusa per a la visió i vivència de l’ autor sobre l’ Església Catòlica, la seva.
Aviat ensenya totes les cartes, començant per dir que ell va ser, durant uns quants anys, “seminarista” d’ una congregació religiosa, els Escolapis (la mateixa congregació d’ en Lluís Maria Xirinachs, del qual en Lluís es confessa amic i admirador) I que va estudiar disciplines eclesiàstiques a Roma.
Un matrimoni dissortat i un triangle amorós, sempre a mig fer, un procés de nul.litat eclesiàstica de matrimoni, en tres Tribunals: el de Barcelona, la Rota de Madrid i Roma (amb tota la parafernàlia hipòcrita que això comporta), un impudor manifest a l’ hora d’ expressar les seves flaqueses, frustracions i immadureses i -això com a rerafons psicològic , que a mi em sembla descobrir- la seva fe cristiana…tot això forma el mosaics de fons de la novel.la.
Per aquesta via, com si es tractés d’ una pantalla de cinema, hi passen uns quants aspectes tèrbols de l’ Església Catòlica, amb força personatges mesquins i hipòcrites (tret d’ algun, a qui cita amb noms i cognoms, com el Pare Batllori, jesuïta).
Literàriament parlant, això és el més interessant. Jo, que conec el món eclesiàstic, anava endevinant qui eren molts d’ aquests personatges, amb noms ficticis, en la vida real; com, per exemple, els que es citen a l’ entorn del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona. I algun, d’ especialment negatiu, el cita amb tots els cognoms, com mossèn García Fanlo, del Tribunal de la Rota de Madrid. I, en aquest aspecte, rau el mèrit literari de l’ obra.
Dit això, potser puc puntualitzar algunes coses (no goso dir-ne crítica).
Em sembla que l’ autor no ha pogut (o no ha volgut) desprendre’ s del ròssec de la seva formació eclesiàstica. I, també, tot plegat destil.la una amargor, un pessimisme i una animadversió pregona en contra de l’ Església Catòlica. Hi té tot el dret. Però em sembla que li manca una mica d’ elegància.
Per altra part, crec que abusa del diccionari de sinònims. Per exemple: la paraula “esmarrit”, que és sinònim de trist o abatut. Només surt una vegada, però em sembla que és innecessari. Potser és un simple recurs literari “savant”, com ho seria el de citar, sense dir-ho, els primers versos -en italià- de “La divina comèdia”, de Dante. Hi ha força sinònims localistes, i també hi va entatxonant frases fetes catalanes (la seva mare n’ és un paradigma). En algun cas, les empra incorrectament, almenys segons la meva modesta opinió. Per exemple, la frase “anar o passar de santificat a matines”, que era molt normal al meu Empordà de fa seixanta o setanta anys, té aquest sentit: “en una conversa, passar d’ un tema a un altre sense motiu, o sense cap raó que en doni peu”; i no el que ell li atribueix.
Potser n’ he fet un gra massa. No voldria acabar sense repetir que el llibre em sembla bo; i que és un exercici literari molt acceptable.

amistat que voles Dissabte, oct. 20 2007 

Trescant per muntanyes,

trepitjant els pics,

a voltes et guanyes

els millors amics.

Quan la vida mia

lluïa i lluïa,

vaig trobar un bon dia

uns amics de pas.

Pas que començàrem,

nodrírem, fermàrem.

I, al final, trobàrem

l’ amistat i el braç.

El braç que acompanya,

que mostra i no enganya

en qualsevol cas.

Cas i fe madura

que dura, i que dura,

mirant de l’ altura

perquè és com un llaç.

Un llaç i drecera

n’ és la vida entera.

No és una quimera.

I, mirant enrera,

hi trobem el traç.

El traç que t’ abriga,

la mirada amiga,

el cor que no triga

i que no és fugaç.

El solc que t’ obliga,

l’ alè que pessiga,

l’ amistat que et lliga

perquè n’ és capaç.

Amistat que voles

en el nostre espai,

queda’ t  amb nosaltres,

no te’ n vagis mai.

(Festa de la Mercè de l’ any 2006).

El relleu del bisbe de Girona. 6 Dissabte, oct. 20 2007 

Per ara i tant, haig de fer necessàriament curts els escrits sobre aquest tema. No m’ arriben ni notícies, ni opinions fresques i plausibles. I no vull caure en la simple xafarderia.
Hi ha hagut nous cardenals. I també m’ ha arribat la notícia d’ un prevere gironí que Roma hauria “ascendit” a la categoria de monsenyor. Però res del nou bisbe de Girona. I el bisbe Carles Soler fa com si la cosa no anés amb ell. Fa vida normal. Ben fet!
Cada dia que passa em vaig reafirmant en l’ opinió que això va per llarg. Potser no tant com diu el diari El Punt. A la primera plana del diari del dia 14 de novembre passat diu: “El Vaticà podria ajornar fins l’ any 2010 el relleu del bisbe de Girona”. Home! Potser en feu un gra massa!
Jaume Rocabert, a les pàgines del Diari de Girona (dia 18/10/07, p 30) diu: “El nou bisbe de Girona hauria de ser gironí”. Tampoc no cal filar tan prim! Estant con estan les coses a l’ Església Catòlica, jo ja em conformaria amb un català, que fes seu -de veritat- el Concili Vaticà II. Mireu si demano poc!

la vida amb humor Divendres, oct. 19 2007 

Els catalans i les escoles d’ adults.
Continuant amb la tònica de repetir escrits que tenen més de 20 anys, avui us n’ ofereixo un que va sortir a la revista La Farga, de Salt (any VIII, num. 77, abril 1986, p 19).
La qüestió de les paraules trabucades és una plaga a Catalunya (potser ara ja no ho és tant, puix ens han imposat un català, des de no sé on, un català lleig i repetitiu que en té prou, per expressar-se, amb pocs centenars de paraules). Ha donat, dóna i donarà per a molts moments d’ humor sa i inofensiu.
Que, de què va la cosa? No us esvereu. Vegeu i llegiu. En una parròquia de les nostres contrades hi havia hagut un sagristà, que deia als escolans: “Quan passeu pel cruspiteri i veieu el santíssim indisposat, heu de fer irreflexió doble”. Ho has agafat? (tal com diuen als USA). No? Doncs, deixa-ho córrer. Amb tot, evidentment, cal precisar que la frase correcta hauria d’ haver estat: Quan passeu pel presbiteri, i vegeu el santíssim exposat, heu de fer genuflexió doble. Ara hauria d’ interpretar, per a la majoria de lectors d’ avui, el sentit d’ aïtals paraules estranyes, paraules que potser no els diuen res. Però em fa mandra. I ells s’ ho perden, perquè han “perdut l’ oremus”.
Tenia un parent a l’ Empordà al qual -en paraules de la seva dona- havien operat de la “rutina”. Un despreniment de retina. Aquesta mateixa parenta deia, quan estava refredada, que la “grípia” se li havia ficat entre “palmó” i “palmó”. Suposo que això ja s’ entén.
Tot això se’ m va acudir a propòsit de l’ escola d’ adults de Salt, una institució honorabilíssima, qua ja du uns anys de vida fecunda. La primera notícia me la va donar un veí de la vila, amb tota la bona fe del món: “Saps -em va dir- que han inaugurat una escola “d’ adúlters” a Salt?”. Jo que li responc, esverat: “Que han obert moltes cases de barrets?”. “Què vols dir?”. “Com que parles d’ adúlters…”
Recordo una dita de la meva mare: “Aquest no sap fer ni la o amb un got”. Ho deia d’ una persona inculta, sense cap estudi, i una mica llosca. I això que ella va aprendre les quatre regles i prou. I, el castellà, el va aprendre ja de gran (però això ja no és incultura sinó normalitat, que ens han robat. Aquest fet és, més aviat, un mèrit de la meva mare). Malviatge! Parlo de política, i m’ havia proposat de no fer-ho.
Tal com deia Giovanni Guareschi: “De bojos, en el món, n’ hi ha molts. Però, com els homes i les dones…” En català (i en castellà) hi ha molts analfabets.

nadal 2005 Divendres, oct. 19 2007 

Les hores passades

de les nostres vides

ens diuen per sempre

com ens estimem.

Enyors, maltempsades,

joies i besades,

dolor, riallades,

tot el que era nostre,

tot allò que és nostre,

el que resta enrrera,

el que no s’ espera,

allò que ens espera,

la flama darrera,

la claror del cel.

Esguardant la vida

en la llunyania

dels anys que passaren,

cabells que emblanquiren,

dels cors que glatiren

per trobar la pau,

ens resta la imatge

d’ allò que volíem

però que no assolíem,

moment de frisança,

perquè esdevenia

com fum de l’ espai.

Mes resta enmig nostre,

ben endins de l’ ànima,

aquella mirada,

aquella abraçada,

aquella alenada

d’ amor que no mor.

És, just, la petjada,

humil, però marcada,

de nostre Senyor.

nadal 2004 Divendres, oct. 19 2007 

Arribà el dia de la nostra història.

Amb foc de memòria,

petja i paraclet,

Déu ens talaiava

amb ulls de mar blava.

Empès per la rauxa

del buf inicial,

va gravar dins l’ ànima

un alè de vida,

guspira reial,

joia molt preuada,

d’ amor amarada.

terra ben regada,

perenne presència

de qui ens va crear,

llavor ufanosa,

amb la mà sembrada,

la grana primera

del quartà millor,

amistat perenne,

un amor ben tendre

eixir de l’ entranya

de nostre Senyor;

l’ únic que no enganya,

l’ únic que no escanya;

que, callant, es guanya

els racons del cor.

Aqueixa presència

que creix i madura,

foc que no s’ atura,

és com la figura

d’ allò que és millor.

La ferma existència,

discurs i consciència,

voluntat, essència,

flama que no mor.

I, quan els anys passen

de la nostra vida,

resta aquella crida

que el bon Déu, un dia

va gravar al cor.

I, si hi ha ferida

dels anys de la vida

que passen i traspassen

sense fer remor,

queda amorosida,

calmada, guarida

amb oli d’ amor.

nadal Dijous, oct. 18 2007 

nenufares.jpgHo he vist: un Déu infant neix a la cova.

Ressonen els cants i els aires de Nadal.

Ploreu núvols! Rosada que ens ve de dalt!

Sí, cerqueu-lo; qui el busca i cerca, el troba.

Fan brostada ressons de bona nova

en els perfums que rebrollen del portal.

Carn i sang glateixen, fuig l’ ombra del mal.

Déu es fa nen: aquesta n’ és la prova..

Et trobo a faltar, Nadal dels meus versos,

els dolços somnis de quan jo era un infant,

ara que tots els records són dispersos.

Trobo a faltar la frescor del pessebre,

glatir de tendresa, quan ja m’ he fet gran,

un cor ben pur, net de neu i de gebre.

Nadal 2005.

Dia del medi ambient. Poema ecològic Dimecres, oct. 17 2007 

“Caminem, de derrota en derrota, cap a la victòria final”.

(Pere Casaldàliga).

Principi

Tu, gaia, que voles

en el nostre espai,

vols dir-me, si et plau,

per què és tan difícil

fer créixer la pau?

Queda’ t amb nosaltres;

no te’ n vagis mai.

Sobre d’ Hiroshima

va caure verí.

Missatge mesquí

d’ aquell qui no estima,

d’ aquell qui, a la cima,

a tots fa morir.

Les nostres collites

s’ han tornat de fel,

i clamen al cel.

Les coses petites,

paraules no escrites,

amb sabor de mel,

topen amb muralles

d’ imperis molt grans,

d’ esperits malsans

que deixen deixalles,

tallants com navalles,

per als meus germans.

Qui són els culpables

d’ aquest atemptat?

Quina veritat

pot fer raonables

aquests miserables

amb cor de pecat?

Sols tu, vella gaia,

pots mudar la sort

d’ aquest món que mor.

Amb tu viu, treballa,

enfonsa muralla

aquest pobre cor.

Un cor que somia

horitzons més grans,

un món de germans.

I l’ ànima mia

per sempre es vestia

amb furor d’ abans.

Final

Tu, gaia, que voles

en el nostre espai,

vols dir-me, si et plau,

per què és tan difícil

fer créixer la pau?

Queda’ t amb nosaltres:

no te’ n vagis mai.

15 d’ octubre de 2007.

15 d’ octubre de 2007. Dia mundial del medi ambient. Diumenge, oct. 14 2007 

Escric avui perquè tinc més temps. Demà aniré una mica de bòlit, per diverses raons. Segueixo, doncs, el consell dels antics: “carpe diem”.

“Caminem, de derrota en derrota, cap a la victòria final”.

(Pere Casaldàliga).
Únicament es pot parlar del medi ambient i del futur del nostre planeta, o bé des del pessimisme total, o bé des de la utopia radical, com ho fa el bisbe Pere Casaldàliga. Bé. Ara que acaben d’ atorgar el premi Nobel de la Pau al ex vice president dels USA, Al Gore, pèls seus treballs i esforços sobre l’ escalfament global i el medi ambient, hi podríem afegir aquest nou punt d’ inflexió, tot i que no ho faig pas amb gaire convicció. Estic convençut que, malgrat tots els premis Nobel que es fan i es esfan, continuarem allà mateix; que vol dir pitjor. Quan no hi ha voluntat real, no hi ha solució.
Sobre l’ escalfament global o efecte hivernacle, sobre la hiperexplotació dels recursos de la terra, sobre el “bosquicidi” o tala massiva d’ arbres, sobre el repartiment, cada dia més selectiu i més injust, de la riquesa…sobre totes aquestes coses…em penso que ja s’ ha dit tot; i amb paraules molt contundents i raonades.
A un pobre i miserable cronista com jo, no li queda cap més remei ni cap més alternativa que el suport a les veus que s’ alcen en contra d’ aquest crim global, que clama al cel. I també la poesia, la paraula poètica, que vol dir utòpica. Si ningú no m’ ajuda (ni la meva església). Si tansols ho fan algunes persones, poques, germans en la fe, que hom ja procura silenciar: Monsenyor Romero, Ignacio Ellacuría, Leonardo Boff, Jon Sobrino, Pere Casaldàliga, José Ignacio González Faus…
Poema ecològic (com una cantata).
Principi.
Tu, gaia, que voles
en el nostre espai,
vol dir-me, si et plau,
per què és tan difícil
fer créixer la pau?
Queda’ t amb nosaltres;
no te’ n vagis mai.
Sobre d’ Hiroshima
va caure verí.
Missatge mesquí
d’ aquell qui no estima,
d’ aquell qui, a la cima,
a tots fa morir.
Les nostres collites
s’ han tornat de fel,
i clamen al cel.
Les coses petites,
paraules no escrites,
amb regust de mel,
topen amb muralles
d’ imperis molt grans,
d’ esperits malsans
que deixen deixalles,
punxants com navalles,
per als meus germans.
Qui són els culpables
d’ aquest atemptat?
Quina veritat
pot fer raonables
aquests miserables
amb cor de maldat?
Sols tu, vella gaia,
pots mudar la sort
d’ aquest món que mor.
Amb tu viu, treballa,
entaula batalla
aquest pobre cor.
Un cor que somia
horitzons més grans,
un món de gegants,
un món de germans,
uns mots exultants.
D’ aquests mots fragants,
ja l’ ànima mia
per sempre es vestia:
virior d’ abans.
Final.
Tu, gaia, que voles
en el nostre espai,
vols dir-me, si et plau,
per què és tan difícil
fer créixer la pau?
Queda’ t amb nosaltres;
no te’ n vagis mai!

EL RELLEU DEL BISBE DE GIRONA. 5 Dissabte, oct. 13 2007 

“Qualsevol, mentre no sigui valencià!”, em diu un company, de qui servo l’ anonimat per raons òbvies. Home -li dic jo- vols dir que no exageres? “No (fa ell). De l’ Opus Dei, ja en tenim un: l’ arquebisbe de Tarragona. I no ho fa pas tan malament com això. Els de l’ Opus Dei són civilitzats. I s’ hi miren molt, a l’ hora de proposar un bisbe dels seus. No ofereixen pas un qualsevol. A hores d’ ara, ja tenen als altars san Josemaría. Tenen cardenals a Cúria. Tenen arquebisbes i bisbes per tot el món. Eren amics del papa anterior. I diuen que són amics de l’ actual. No malbarataran la seva estratègia amb un nomenament de bisbe equivocat. A més, ells, a Roma, manen més que els nuncis”.
L’ argument és lògic, ben travat i consistent. Però no m’ acaba de fer el pes. Encara tinc la sensació que hi ha unes forces ocultes que ens volen posar el peu al coll. Girona s’ ha convertit -molt a pesar nostre- en un paradigma de la contestació intraeclesial i de les postures gairebé heterodoxes en matèria de disciplina i obediència eclesiàstica. I ells -probablement- creuen que només un bisbe valencià del morro fort pot domesticar-nos. Estranya teoria, però plausible. Per això, al Principat de Catalunya diem (una mica malèvolament, tot sigui dit): “valencià i home de bé, no pot ser”. Estúpid, però real com la mateixa vida.
A veure què serà. De moment, es va congriant l’ angoixa. I els de Roma, ben informats pel nunci Monteiro i la Conferència Episcopal Espanyola, ho saben. I esperen.
Entre d’ altres coses, tenen una mica de por a les reaccions en contra de la beatificació dels “màrtirs de la guerra incivil”. Ja ha començat l’ atac el gran historiador i monjo de Montserrat, Hilari Raguer (La Vanguàrdia, 11 d’ octubre de 2007, La Contra. Aquesta entrevista hauria de ser de lectura obligada per a tots els implicats en la qüestió esmentada). Quan l’ entrevistador li diu: “El Papa beatifica a gairebé 500 d’ aquells màrtirs, el dia 28…”, el P. Raguer respon: “Estic en contra. És un acte injust i equivocat: injustificable des de l’ òptica teològica, i inoportú des de la sociopolítica”.
La diòcesi de Girona, ja fa uns anys que va enviar a Madrid un elenc oficial dels capellans assassinats els primers mesos del cop d’ estat del general Franco. La font era un llibre, editat a Girona, escrit per un capellà que ja és mort. Segons alguns historiadors gironins, no era una font massa fiable. Però, això és el que hi ha. I, en això s’ han basat els redactors darrers de l’ informe que ha donat peu a la beatificació.
Per tot plegat, crec que no hi haurà bisbe nou a Girona, com a mínim, fins ben entrat l’ any 2008. I, això, anant bé. Sempre depenent de les reaccions.
El Vicari General de Girona desitja que el nou bisbe ens trobi treballant. Lloable opinió però que, al meu entendre, fuig una mica d’ estudis. Millor que ens trobés vetllant i pregant (i actuant) perquè Roma ho encerti. I, perquè Roma ho encerti, cal que sàpiga que la majoria de gironins no el volem ni castellà, ni valencià, ni de dretes. El volem català, pastor humil i governant perspicaç, atent a les veus, aspiracions i necessitats dels seus diocesans. I que en faci cas, de tot això.
Diuen que, el qui roman més tranquil que tothom, és el bisbe Carles Soler.

divagacions lingüístiques de tardor. Divendres, oct. 12 2007 

Estem en plena Fira del llibre català, a Frankfurt. He llegit el discurs, esplèndid, de Quim Monzó; i la intervenció del company i amic, Modest Prats, sobre Ramon Llull i el català. Com sol fer sempre en Modest, unes paraules clares, incisives, precises i aclaridores referents a la nostra estimada llengua. Jo també vull contribuir-hi, ben modestament.
Aquest escrit el vaig publicar a La Farga de Salt (n. 82, novembre 1986, p. 19).
Faltaven pocs dies per a les Fires de Girona. La tramuntana ja havia aparegut a les cantonades de Salt, amb els seus ganivets tardorals, lliscants, tallants i precisos. La tramuntana de tardor, com que´t’ agafa de sobte, és força traïdora. És la mare de molts grips i altres episodis respiratoris. La recta del carrer major de Salt esdevé en dies de tramuntana, per al motorista desprevingut, incaut, un parany siberià, per més que l’ alcalde es begui tots els vents de Salt. Jo hi he arreplegat més d’ una calipàndria.
M’ adreçava, amb la meva “petanera”, a la presentació de la Nova farga. Vuitanta números ja editats!
Em va venir a la memòria un fet llunyà, quan encara érem a les beceroles dels tres o quatre primers números. En Josep Cristòfol, en Lluís Mateu, en Miquel Casellas, jo i d’ altres companys ens delíem per oferir un producte amb qualitat. Un company va entregar al consell de redacció un original horrible, amb una sintaxi capaç de fer caure de culs el mateix mestre Fabra, per més paciència correctora que hagués tingut.
La idea, però, era bona; i em sabia greu que allò anés a la paperera. Vaig refer l’ escrit. Una i una altra vegada. Al final, de la missa no en va quedar ni la meitat. Però va resultar presentable. Recordo que parlava d’ una acampada en una nit d’ estiu. Vaig emprar l’ estil de frases curtes, contundents. I, com que la idea era bona -tal com he dit- l’ escrit va tenir un èxit més que moderat, un èxit que déu n’ hi do. L’ autor, primerenc i ingenu, s’ estarrufava com un indiot cada vegada que algú el felicitava. Els únics que sabíem el què del “miraclet” érem alguns companys de redacció; pocs.
Jo vaig acabar per sospitar que l’ autor de l’ indigest paper primigeni es va arribar a creure que la redacció final era obra seva. Ningú no es va atrevir a contradir-lo. “Coses de l’ idioma”, tal com dirien els de la Trinca.
La presentació d’ aquest número va ser un èxit. No em toca a mi fer de cronista; d’ altres, ja ho han fet. Tansols vull subratllar que “els oradors” van anar per feina: poques paraules, i ben dites. El nostre batlle, en Salvador, té la gràcia de parlar clar i planer, amb dicció senzilla, amb un català correctíssim, amb metàfores, precises i entenedores (és un gran poeta). No tots els batlles que es fan i es desfan -alguns, de primeríssima fila- poden presumir d’ unes aïtals qualitats (i, aquí, deixeu-me fer una digressió: només cal veure i escoltar tevetrès. Fa poc, hom feia unes preguntes al conseller Josep Maria Cullell. Va parlar menys d’ un minut. I, en aquest mínim lapse de temps, va repetir, una dotzena de vegades, el mot “doncs”. La cosa anava així -l’ exemple és aproximatiu: “Doncs, vull dir que, doncs…” Per dir una coseta no massa important, va convertir aquell minut de glòria en un seguit de frases feixugues, i un pèl còmiques. Em va fer pensar en el temps del “vull dir”, repetit cada dos per tres, quan em vénien ganes de respondre: Diga-ho d’ una vegada, carai”).
Hi havia un taujà, que començava algunes frases així: “Doncs, pues, bueno”. Un altre, ex professor meu, t’ etzibava, de cop i volta: “Ara tu tens, per exemple, com si diguéssim, deixonses…Què, que no? Qui diu això, diu una altra cosa”. I quedava tan tranquil.
La llengua també serveix per afusellar l’ auditori.

10 d’ octubre de 2007. Dia mundial de la salut mental. Dimecres, oct. 10 2007 

Pel volts dels anys 90 del segle passat, em va tocar viatjar molt: per tot Europa i part d’ Amèrica. Tenia uns 50 anys; em trobava en un moment de plenitud, física i mental. O, almenys, així m’ ho semblava. Al cap de poc, vaig constatar que aquesta impressió era fictícia, era una il.lusió. Ben aviat es va complir en mi el principi de Peter -que hom va pujant, pujant…fins que arriba al màxim de la incompetència. O sigui, fins que hom “claque”, tal com diuen els francesos. Cosa que, dit en bon català, sona així: fins que fas un pet com una gla.
Els anys que vaig ser assistent eclesiàstic general dins de l’ escoltisme català, vaig sofrir molta pressió: el que ara se’ n diu “stress” (jo en deia descàrregues constants d’ adrenalina).
Cada setmana viatjava de Girona a Barcelona; i viceversa. Vivia quatre dies a Girona i tres dies a Barcelona. Menjava malament i dormia malament. I, per postres, em va entrar la dèria d’ aprimar-me. Més de 20 quilos en pocs mesos. A més d’ això, tenia un problema d’ identitat irresolt. He arribat a la conclusió que aquest darrer punt va influir de manera definitiva. Vul dir que per ell sol era tan important com les altres causes, sumades o juntes.
La cosa va començar a derivar cap a efectes psicosomàtics. Em trobava a Antwerpen (Anvers, o Amberes en castellà). Vaig començar a tenir una forta diarrea. I vaig estar-me tota una nit sense dormir gens. Un farmacèutic de la ciutat em va recomanar de prendre un medicament que es deia “Immodium”. Vaig tornar a Girona com vaig poder (en autobús). No em trobava gens bé. I la diarrea continuava. Vaig visitar un especialista; era un home gran, un bon metge de l’ aparell digestiu, molt conegut i apreciat a la ciutat- actualment, crec que ja és mort. Una visita molt completa. Em va dir que no em trobava res físic. Que, probablement, hi havia quelcom psíquic. Em va receptar uns tranquil.litzants i em va recomanar que visités un psiquiatra. Ho vaig fer. Aquest metge -un bon metge, també- va confirmar el diagnòstic de l’ altre. I em va començar a medicar. Al cap de pocs dies, vaig entrar en un estat d’ abaltiment total, un estat que era completament nou per a mi. Em semblava trobar-me dintre un pou, trist, sense ganes de res, incapaç de relacionar-me normalment amb ningú. Vaig saber que es tractava d’ una depressió profunda.
Vaig començar el cicle d’ antidepressius i tranquil.litzants. Això va durar mesos. No desitjo a ningú que passi pel que jo vaig passar. Al cap d’ un any (mes més, mes menys), de sobte, un dia, vaig notar que em trobava millor: la sensació del pou havia desaparegut. Llavors, el psiquiatre ja havia arribat a la conclusió que es tractava d’ un episodi “bipolar”. Em vaig afartar de prendre “Plenur”, que és un dels noms farmacèutics del carbonat de liti, un estabilitzador d’ ànim. I també de fer anàlisis de sang. Per arribar a poder dormir, havia de prendre “Orfidal”, que és una “benzodiazepina” o tranquil.litzant. Sempre més he hagut de prendre “Lorazepam”, que és un genèric de benzodiacepina, per poder dormir.
Al cap d’ una dotzena d’ anys, vaig patir un “infart de miocardi”. Crec que tenia una relació directa, de causa a efecte, amb tot l’ anterior.
Mentre em trobava dins dels episodis maníacs o depressius, jo era ben conscient del fet que el meu problema identitari tenia molt a veure amb tot això. Algú em va recomanar que llegís un llibre que acabava d’ aparèixer publicat. Era el famós “L’ Alquimista”, de Claudio Coelho. El vaig llegir. I em va semblar una solemne “collonada” (perdoneu l’ expressió vulgar, però és que sóc de l’ Empordà). Literàriament parlant -cosa que és molt important per a mi- no era cap gran cosa. I, a més…tot un llibre per dir-te que, si hom desitja verament una cosa, tot l’ universa coopera perquè la pugui assolir…això, fins i tot em feia riure, de tan estòlida que era. I vaig dir-me: per aquí no hi passo.
També em van recomanar fer meditació. Sense desmerèixer la praxi d’ aquesta tècnica, jo sabia molt bé que el meu mal no es guaria només amb meditacions. Jo sabia que el problema es resoldria poc a poc, a mesura que el meu cervell, el meu cap, la meva voluntat i decisió lliure ho anessin resolent.
I així va ser. Vaig haver de prendre algunes decisions força noves i arriscades. Vaig haver d’ asserenar la meva visió interior i deixar de banda alguns hàbits i conceptes ideològics i ètico-morals adquirits. Des de llavors, les coses van començar a anar bé. Vaig recuperar l’ alegria i la il.lusió de viure. El que no vaig recuperar va ser la salut. Però ja he arribat al convenciment que, per progressar en la vida personal, cal deixar algun tros de pell pel camí.
M’ ha semblat que explicar tot això, pot ajudar algú en el dia mundial de la salut mental.

Postdata sobre el relleu del bisbe de Girona 4. Dissabte, oct. 6 2007 

M’ acaben de dir que la hipòtesi sobre l’ origen de Ràdio Maria, la nova emissora de ràdio que es pot escoltar a Girona, és falsa; per tant, que no té res a veure ni amb Polònia, ni amb Vic. Nois, no n’ he encertat ni una; ja m’ ha passat d’ altres vegades. Per això, rectifico de seguida. La veu que m’ ha informat em diu que segurament que l’ emissora es la mateixa que es pot escoltar a Barcelona i que, probablement, té la seu a la ciutat del “Tajo” i de l’ “Alcázar”, o sigui Toledo i que, en tot cas actua a l’ ombra d’ un eclesiàstic de dretes conegut, anomenat Cañizares, que resulta que és cardenal de la Santa Església a Toledo. “Al Cèsar el que és del Cèsar…”
Aprofito l’ avinentesa per precisar una opinió que ha anat donant voltes als mitjans de comunicació des del setembre. Es tracta de la mort (suïcidi?) d’ en Xirinachs. Ja en vaig dir alguna cosa a l’ escrit publicat el dia 11 de setembre passat. Jo estic convençut que la mort d’ en Xirinachs (o el seu suïcidi, digueu-ho com més us plagui) té l’ origen, no a una possible malaltia mental o física greu (ni a un càncer terminal ni a una depressió profunda), sinó al seu cap, a la seva voluntat de ferro. Ell va decidir morir…i va morir. El de menys és el com (alguns, havien dit que penjat; d’ altres, que havia pres una sobredosi de tranquil.litzants). És molt probable que hagués decidit arribar fins al cim del Taga, però només va arribar al Coll de la Tuta, a les envistes de Vidabona i del Taga (tant se val)…i allí es va deixar morir. Aquesta és la meva opinió.
Al seu funeral, a Santa Maria del Mar, hi van concelebrar molts capellans. M’ agradaria saber què pensaven, començant per mossèn Jordi Castanyer, monjo de Montserrat, gironí, d’ una família molt coneguda, d’ esquerres i catalanista. I, amb aquestes paraules, no desqualifico aquest funeral (que Déu me’ n guardi). Simplement m’ agradaria que les postures fossin clares i diàfanes. Jo me l’ estimava molt, en Xiri, tot i que no l’ entenia.

EL RELLEU DEL BISBE DE GIRONA. 4 Divendres, oct. 5 2007 

En aquest tema cal tenir paciència, molta paciència; la paciència del pescador: sempre a l’ aguait, esperant la picada que no acaba d’ arribar. I, de sobte, arriba. Llavors, cal ser amatent a estirar la canya i treure el peix de l’ aigua. Si algú és massa impulsiu, esguerra la pesca. En el món de la informació, si algú és massa impulsiu, la “caga” (i perdoneu l’ expressió).
Sobre el relleu del bisbe de Girona hi ha rumors i converses fugisseres, però poques notícies que s’ aguantin. Passa una mica com quan queda vacant una parròquia atractiva (aquest pot ser el cas de Cadaqués que va veure -amb dolor- com el seu rector moria de repent). De seguida corren noms. Un capellà deia, a tothom qui el volia escoltar: “Hi ha pinyes per anar a Cadaqués”. Pel que fa als noms, si apretes una mica, immediatament et trobes aquell que et diu: “Ho sé segur!”. I resulta que no sap res segur. M’ acaba de passar a mi mateix. Per circumstàncies diverses he sabut qui va de rector a Cadaqués, almenys per a aquests propers mesos. I ja n’ he trobat dos que m’ han dit altres noms de capellans. El món dels capellans té tan poques diversions!
Haurem de camuflar les notícies de relleu amb d’ altres notícies. Per exemple:
Les emissions de Ràdio Maria acaben de començar a Girona. Em diuen que és més conservadora que Ràdio Estel (que tampoc no m’ acaba de fer el pes). A Girona, ja teníem els hereus de la COPE (tot s’ ha de dir: molt més oberta, tret de quan connecten amb l’ emissora central). La representació de la Cope gironina va començar a Figueres, si no vaig errat d’ osques (no sé prou bé la història). Però sí que us puc dir que un dels puntals històrics de la Cope gironina (amb permís de la figuerenca Núria Munàrriz) ha entrat al cenobi de Solius. Aquest xicot és, per altra part, un bon amic meu. A hores d’ ara, no se sap en mans de qui quedarà tot, qui en serà el substitut.
No sé si es tracta de Ràdio Maria, però una emissora castellana, amb accent llatinoamericà, pronuncia jaculatòries i resa al rosari a “Skype”, el popular programa informàtic de comunicació telefònica.
Les emissions de Ràdio Maria gironines em porten algunes preguntes. Es tracta de la mateixa Ràdio Maria de Polònia? Té alguna relació amb una congregació religiosa conservadora que s’ ha establert, recentment, a la dìòcesi de Vic, amb tots els “nihil obstat” i permisos necessaris? Si les dues respostes fossin positives -ja veieu que parlo en condicional- que Déu ens ajudi! Només ens faltaria un altre elements de la caverna mediàtica infiltrat. Haig de dir que sembla que la jerarquia eclesiàstica francesa no vol Ràdio Maria, com tampoc no vol els lefebristes i la missa en llatí. I que la congregació religiosa, que el bisbe de Vic ha acceptat a la seva diòcesi, hi ha arribat, mig rebotida, des de l’ Argentina. Almenys això és el que m’ han dit. Dispensa si m’ equivoco.
També m’ han dit que s’ està gestant, amb nocturnitat i alevosia, la “solució final” de l’ afer del museu de Lleida. I que haurà guanyat l’ Opus Dei. Que Déu faci que aquesta notícia sigui falsa, que acabaria de dur el pobre bisbe emèrit, Ciuraneta, a la tomba. Si no fos certa, cantaria un “Te Deum” d’ acció de gràcies.
Ja més en concret, i referent al relleu del bisbe de Girona, tansols tins uns retalls de premsa de ja fa dies.
L’ un -de La Vanguàrdia del dia 9 de setembre de 2007 i, per tant, anterior al canvi de façana d’ aquest diari- diu, en un titular, que el bisbe de Girona es jubilarà “en la diàspora”. On carai deu caure això? Ho vaig preguntar al bisbe, i ell no ho sap pas. Es veu que el redactor final de la pàgina va adonar-se que el bisbe Carles havia fet un discurs, a la inauguració del nou curs pastoral, parlant que els cristians d’ avui hem de viure a la diàspora. I li devia fer gràcia això. I ja em col.loca el bisbe en aquest lloc “nullius”, una espècie de terra de xauxa per a bisbes emèrits (com hi ha el cel de les oques de redactors que no es documenten bé). El periodista que signa el cos principal de la pàgina té massa experiència eclesiàstica per caure en un nyap així.
Un altre, procedent de la caverna mediàtica eclesial (Cope, El Mundo, Jiménez Losantos, César Vidal i “tutti quanti”) la té presa amb el nostre bisbe. N’ ha dit d’ ell de l’ alçada d’ un campanar. Pel setembre passat es van inventar aquestes paraules horribles (ho transcric en català, en la versió de “Debat Nacionalista” d’ octubre): “El bisbe Soler no és una calamitat; més aviat és una plaga d’ Egipte. No és que li agradi el que és dolent, li encanta el pitjor (…) Se’ n va, no dic on perquè en aquest lloc pudent hi ha estat des que va arribar al bisbat. L’ important és que se’ n va”. He quedat esborronat per unes paraules així, tan vulgars i de tan mala educació. Sóc incapaç de fer-ne un comentari.
Hi ha altres notícies. Però, com que ja n’ havia transcrit alguna, em limito a recordar-ne el titulars. Diari de Girona (10/09/07, primera pàgina): “El Vaticà farà sota secret pontifici un qüestionari a Girona per trobar nou bisbe. Mitja dotzena de persones seran consultades sobre el relleu de Soler”. Que Déu els faci bons! “Y lo que te rondaré, morena!”. El qüestionari és un afer d’ ofici i, segons on -a Girona, per exemple- no en fan cap cas.
Diari de Girona (30/09/07, pàgina 19): “Insten el nou bisbe a desterrar la idea que Girona és una diòcesi progressista”. (Però, fillets, si encara ningú no sap qui serà!). Òspita, tu! Han quedat ben descansats els qui han fet aquesta afirmació.
El dia 25/09/07 el bisbe Carles Soler va concedir una entrevista molt bonica al diari El Punt. Em sembla que, de moment, no cal comentar-la. Llegiu-la sencera.

Interludi. Les meves lectures. Dimarts, oct. 2 2007 

Com que -evidentment- no hi ha pas notícies, cada dia, sobre el relleu del bisbe de Girona, us parlo de les meves lectures, aquestes darreres setmanes i, al final, us parlaré d’ un llibre intrigant, que acabo d’ encetar.
He rellegit un parell de llibres sobre psicologia i celibat, de dos escriptors alemanys. L’ un, escrit fa trenta anys i; l’ altre , en fa vint-i-quatre. M’ estalvio el nom dels autors. Els qui em llegiu ja sou prou grans per saber què heu de llegir i què no. Només vull dir-vos que, el que deien llavors aquests autors, es pot dir, perfectament, ara: que el celibat, sobretot el de capellans, monjos i monges és una font de neurosis greus i tremendament perjudicial per a l’ Església Catòlica, malgrat les lloances oficials. També he llegit una novel.la, escrita per un ex monjo benedictí francès, que s’ ha apuntat a la moda esotèrica, templera, codidavincesca, religiosa, medievalista i carrinclona que circula per les nostres llibreries, amb gran èxit de vendes. Du per títol “El tretzè apòstol”. I parla d’ un complot vaticà per fer fracassar una informació antiga que faria trontollar, fins als mateixos fonaments, l’ Església Catòlica. Aquest llibre és dolent, molt dolent. Ep! Parlo des del punt de vista literari. El podem situar al nivell literari del “Codi da Vinci”, llibre que jo considero una rucada literària. I ja està dit tot. Potser sóc molt ignorant, però sóc sincer quan us dono la meva opinió. M’ empipen (per no dir que m’ emprenyen) els llibres de temàtica religiosa escrit per capellans, ex capellans i similars; què voleu fer-hi! Fan unes barreges sexo-religioses que són indigeribles. M’ agrada molt més -i ara us parlo d’ uns altres llibres que estic llegint- les obres d’ aquell homosexual i “rèprobe”, André Gide, condemnat pel Vaticà (em sembla que van posar les seves obres a l’ índex de llibres prohibits), però premi Nobel de Literatura l’ any 1947. També he rellegit Proust ( premi Nobel de Literatura; francès).
I el llibre, intrigant o inquietant, que acabo de començar du per títol “El poder y la gloria” (no el de Graham Greene, un altre premi Nobel, que Pau VI lloava, sense saber que el cardenal Pizzardo havia manat posar les seves obres-especialment “El poder i la glòria”- a l’ índex de llibres prohibits. Hi ha una anècdota molt sucosa sobre Graham Greene i Pau VI; i també hi ha un munt d’ anècdotes sobre el cardenal Pizzardo. Però, això ja és una altra història, tal com diria Rudyard Kipling (també premi Nobel, em sembla). Però us faig una concessió. Anècdotes sucoses sobre el cardenal Pizzardo les trobareu a les memòries conciliars (en francès) del P. Yves M. Congar.
Aquest “El poder y la gloria” (en castellà) que he començat ha estat escrit per David Yallop, un creador de “best sellers”, però bo, anglès; que ja ens va sorprendre, l’ any 1984, amb un altre llibre “d’ investigació”, titulat “En el nom de Déu”, que investigava sobre la mort sobtada, després de 33 dies de papat, de Joan Pau I (Albino Luciani, el papa del somriure). Jo crec que era massa aparatós, espectacular, “épatant” i de minsa investigació fiable.
Veurem què dóna de si aquest “El poder y la gloria”, que vol ser una biografia a fons de Joan Pau II, el papa Wojtyla. Té 700 pàgines. Ostres, manel! Cal tenir-ne ganes, per llegir un aïtal “totxo”. De moment, el trobo més ben documentat i, per tant, més interessant que l’ altre. Si no me n’ oblido (és tan llarg!) ja us faré arribar la meva opinió.

EL RELLEU DEL BISBE DE GIRONA. 3 Diumenge, set. 30 2007 

Escric una nova entrada sobre el relleu del bisbe de Girona motivat per un escrit aparegut, avui, al Diari de Girona (diumenge, 30/09/07, pàg. 19), signat pel periodista de La Cellera de Ter, Joaquim Bohigas. Aquest xicot, jove, -que és un bon noi- va fer les seves primeres armes periodístiques a la Revista diocesana “El Senyal”. Jo hi era. I, per tant, puc dir que el conec. Pren, com a font d’ informació la pàgina web “Germinans germinabit”, que és una pàgina clerical que s’ emet des de Barcelona, força ben feta, de dretes, en castellà, i gairebé lefebriana (faig referència a aquell bisbe francès, Marcel Lefebvre, que va protagonitzar un cisma a l’ Església Catòlica, que Joan Pau II va excomunicar l’ any 1988, i que Benet XVI ha rehabilitat, sobretot pel que fa a la celebració de la missa “tridentina” -”en latín y de culo”-; i per anar contra el papus del papa Benet XVI, que és el relativisme teològic.
“Germinans germinabit” són les paraules amb què comença l’ introit de la missa en llatí de la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. I es pot traduir: “amb esclat germinarà” (Eucologi del Congrés Litúrgic de Montserrat, edició de l’ any 1925), o “que l’ estepa exulti i floreixi” (Bíblia Catalana. Traducció interconfessional. Edició de l’ any 1993).
La pàgina semblaria d’ orientació montserratina? Doncs, no. Malgrat que un dels autors de la pàgina signa com a Dom Gregori Maria Masclans i un altre com a Oriolt (Oriol T?). L’ autor de l’ article més notable signa com a Antoninus Pius.
M’ agradaria que aquest Dom Gregori Maria Masclans s’ identifiqués, puix el periodista del Diari de Girona diu que és ell qui li ha explicat algunes coses. Per exemple, què és l’ entitat “Germinans germinabit”. Diu aquest senyor Masclans que “Germinans germinabit” és “una associació civil de caire transversal que s’ arrela en la més genuïna tradició d’ associacionisme cristià”. Carai! Algú em podria explicar què redimonis significa això? Continua dient (Dom Gregori Maria) que està formada per capellans i seglars (en quina proporció?), que neix per contribuir al diàleg intra-eclesial (bufa!), que focalitza l’ atenció a l’ Arquebisbat de Barcelona, i que va néixer el passat dia 10 de maig de 2007 ( té quatre dies; gairebé és tan jove com el meu blog), i que ha rebut més de 25.000 visites de 53 països (així en dóna fe un comptador de visites molt espectacular): 27.518 d’ Espanya, 493 d’ Itàlia, 425 d’ Argentina, i 23 del Vaticà, entre d’ altres (el meu comptador només registra 836 visites al mateix moment que el d’ ells). I cito la xifra vaticana perquè ell subratlla, al diari, que “la Santa Seu ha accedit als continguts” (aquest home confon Santa Seu i Vaticà. Però deixem-ho…o “pelillos a la mar”, dient-ho en la seva llengua). Caram, nois, quina sort! El meu blog no el mira ni la Conferència Episcopal Espanyola.
L’ articulista principal és “Antoninus Pius”. Ha manllevat aquest nom a un emperador romà (138-161 després de Crist). De piadós (”pius”) es veu que no ho era pas gaire. Hom explica que aquest sobrenom li ve per haver defensat amb ardor l’ honor del seu pare adoptiu (així es pot entendre el matís de pius, pietós, com a devot del seu pare adoptiu; o sigui, que és una metàfora (es diu que els fills han de ser pietosos amb els seus pares).
Amb això sol, no es pot averiguar la identitat d’ aquest Antoninus Pius barceloní. Però es dedueix que és un pes pesant, se suposa que és capellà de l’ Església de Barcelona, que està ben informat, que és culte, que té mala bava, que sap coses i les sap explicar, que és un “integrista redomado”, que és o voreja el lefebrisme (diu missa en llatí?), que va contra alguns capellans de l’ Opus Dei de Barcelona (els considera massa progressistes?), que és espanyolista (malgrat citi Verdaguer) i anticonciliar, i que té fixacions en contra del Fòrum Joan Alsina, de mossèn M. Prats i de mossèn D. Estela (que al cel sia).
Diu que el Nunci Apostòlic no arranjarà res en l’ afer del nomenament del nou bisbe de Girona perquè no vol fer més mullader. I afegeix als candidats que ja he dit (bisbe d’ Eivissa i bisbe de Vic) un altre candidat (també candidat a bisbe de Girona?): mossèn Pardo, de Barcelona.
Els nuncis apostòlics del Vaticà a l’ estat espanyol han estat darrerament, i com a mínim, curiosos. Dadaglio, potser el més obert de tots. Lajos Kada, un hongarès enigmàtic, que va haver de ser endreçat per l’ autoritat vaticana per causa de la seves relacions femenines i perquè, sembla, tenia algun fill il.legítim. Manuel Monteiro de Castro, portuguès, l’ actual, un bocamoll, que va aixecar la llebre del canvi de bisbe a Girona, en una conferència a Andalusia.
Per acabar amb bon gust de boca, un capellà de Girona, venerable i piadós, que té més de 70 anys, m’ escriu, dient que el nou bisbe que espera cal que tingui un tracte exquisit i continuat amb els capellans gironins (que cada any que passa som menys, puix la mitjana d’ edat gairebé sobrepassa els 70 anys). Diu: hauria (el bisbe) “de cridar els mossens, un per un, anar a veure’ ls, interessar-se per la seva salut, el seu estat d’ ànim, les seves preocupacions, les seves tasques pastorals, la seva vida en general”.
No em digueu que això no són peticions assenyades i fetes amb el cor.

EL RELLEU DEL BISBE DE GIRONA. 2 Dijous, set. 27 2007 

Han passat dos dies després d’ haver penjat el meu escrit al “blog” i he rebut tres opinions (Déu n’ hi do). Una, que no afegeix res a la situació. Una altra, d’un periodista, important i reconegut, del fet religiós, des de Barcelona. Aquest diu que seguirà amb molt interès la questió. I acaba: Però, no creus que això no és d’ avui per a demà? No, amic, no ho crec pas. M’ estranyaria molt que, en cosa de dies, o de poques setmanes, l’ afer donés un tomb substancial. Però, com que Roma és imprevisible, val més guarir-se amb salut (caldria dir-ho en la llengua de l’ imperi; queda més rodó). I si un dia ens despertem i ens trobem, al plat de l’ esmorzar, el nou bisbe de Girona? “Chi lo sà…”. O “che sera, sera…”. A hores d’ ara, ja no espero res i, ensems, ho espero tot. En aquests afers eclesiàstics, sóc més escèptic que el senyor Pla de veritat; vull dir Josep Pla i Casadevall.
I la tercera opinió (que no és ben bé opinió) ve del Brasil (almenys, és escrita en portugués). Diu que el meu “blog” és molt interessant. Moltes gràcies. I, tot seguit em diuen que pagarien per connectar amb mi. I m’ animen a fer-ho, dient que em donarà 20 centaus per hora de connexió, a més d’ altres avantatges que em prometen. Insòlit i curiós, no és així? On hi ha la trampa? O, potser només es tracta de publicitat? Si algú en sap més que jo, que m’ho digui, i em farà un gran favor. Gràcies per endavant.
El Fòrum Joan Alsina m’ ha enviat un emili (vul dir e-mail o correu electrònic) en el qual reprodueix l ‘escrit enviat al Nunci Apostòlic actual (data: juliol de 2007). Parla del nou bisbe que esperem. I, després de recordar que fa sis anys, ja van enviar un escrit semblant, quan estàvem esperant bisbe substitut per al bisbe Jaume Camprodon (per cert, el bisbe Jaume i el seu secretari vénen a viure a Girona, per motius greus de salut. Benvinguts. Em sembla que no revelo pas cap secret, oi?), ara n’ envien un altre (d’ escrit) al Nunci Apostòlic (d’ aquell “analogatum princeps” no en van fer cap cas -anava a dir “ni punyetero cas”), “reiterant, ara, els mateixos anhels”. Rebufa! potser m’ he passat, amb tants parèntesis. Bé, pleguem de fer parèntesis. En aquesta escrit-carta demanen tres coses. Que el nou bisbe:
- Respiri humanitat.
- Faci creïble la bona nova de Jesús.
- Se situï en la realitat de Catalunya.
Els dos primers són prou clars. El tercer s’ hauria d’ haver perfilat més perquè no calgués explicar això d’ estar situat en la realitat de Catalunya. Certament que ja ho expliquen en uns apartats, a continuació del títol. Però, és que hi ha molta gent que només llegeix els titulars. No voldria pas que semblés que tiro la primera pedra. Són coses que passen. I em sento ben identificat amb aquest escrit del Fòrum Joan Alsina. En faran el mateix cas de l’ altre. “Speriamo di no”. Però no em puc estar d’ un punt (més aviat monstruós) d’ escepticisme.
I, per evitar problemes a alguns que hi voldrien dir la seva (em refereixo a problemes tècnics, és clar), us ofereixo les meves coordenades, perquè em pogueu fer arribar amb seguredat, les vostres opinions i fets que jo desconec, sobre l’ afer.
El meu correu electrònic: joaquimpla@terra.es.
La meva adreça postal: Joaquim Pla. Carrer Santa Eugènia 25 1er. 1ª. 17005 GIRONA.
Apa! Ja m’ he llançat (llençat?) a la palestra. Una abraçada.

EL RELLEU DEL BISBE DE GIRONA. Dimarts, set. 25 2007 

Començo aquest capítol avui, dia 25 de setembre de 2007, a les 5 de la tarda. El passat dia 12 de setembre el bisbe Carles Soler va fer 75 anys. Éra el moment d’ enviar la carta a Roma. Cal suposar que ho va fer. No l’ ha feta pública, però ho havia anunciat amb fermesa més d’ una vegada. He esperat dues setmanes, per donar temps al servei de correus de fer arribar la carta a Roma. Segur que ara ja hi és, en la hipòtesi que va ser enviada de seguida, després del dia 12.
I ara inicio un seguiment que ni jo mateix sé com acabarà, ni quan. Em proposo anar informant dels esdeveniments sobre la successió: fets i opinions. Tinc ganes (si el temps o l’ autoritat no ho impedeixen) d’ anar-ho fent pausadament. Penso publicar totes les opinions que m’ arribin, sempre i quan siguin honestes i identificables. I vull anar-les entremesclant amb els meus comentaris (aquests sí que seran ben identificables, “of course”).
Començo amb dues opinions, recollides per mi mateix. Un amic, a qui han consultat oficialment, alguna vegada, sobre candidats a bisbe, em digué que ja n’ estava cansat d’ opinar honestament i que no li’ n fessin cap cas. (És un lloc comú que, en aquests moments, el nomenament del futur bisbe de Girona passa, sobretot, per la Nunciatura de la Santa Seu a l’ Estat Espanyol i per la Conferència Episcopal Espanyola. Les altres vies ja fa dies que són bloquejades).
Un altre ressó, recollit per uns quants, diu que, a Roma, la Diòcesi de Girona té mala premsa. Ens veuen, una mica, com diuen que els grecs veuen els catalans almogàvers. Els molesta i els fa por, sobretot, el Fòrum Joan Alsina i l’ opinió pública (els mitjans de comunicació). Aquestes opinions arriben a la conclusió que ens voldrien imposar un bisbe del “morro fort”, que posés “les coses al seu lloc”, i que “posés a rega els díscols”. S’han dit, fins i tot, noms: l’ actual bisbe d’ Eivissa i l’ actual bisbe de Vic. Un gironí, de visita a Roma, va sentir que un prelat important de Cúria deia: “La cattiva Girona!” (la dolenta Girona).
Un rector gironí em va dir, amb reserva, que un monsenyor romà li havia dit que, si s’ assabentava d’ alguna cosa sobre el nou bisbe de Girona, li ho diria de seguida. Jo també ho espero.
Hi ha una cosa que tothom sap. El bisbe Carles Soler ha hagut d’ aguantar les escomeses, romanes i espanyoles, a propòsit del Fòrum Joan Alsina. Va haver de fer un viatge “exprés” a Roma per aturar els cops i dir que ell ja es veia amb cor de menar l’ afer, i que els pregava que no s’ hi fiquessin. Se’ n va sortir molt dignament; ho hem sabut, i li ho agraïm.
Podeu fer-me arribar les vostres opinions com volgueu. Teniu un mitjà fàcil, que és el mateix apartat d’ opinions del “blog”. Les espero.
I prou, per avui.

L’ Agenda llatinoamericana. Dilluns, set. 24 2007 

Fa pocs dies, en Jordi Planas em va lliurar l’ agenda llatinoamericana 2008. En Jordi és un apòstol de la lluita de l’ Amèrica central (la dels pobres) per poder viure la vida amb dignitat. El conec des que era jovenet. I he vist, amb orgull, com ha anat prenent consciència i volada en la seva tasca. Si l’ agenda llatinoamericana es distribueix per milers d’ exemplars a Catalunya és, sobretot, gràcies a ell. Amb ell vaig fer un viatge a Chiapas, Nicaragua, Guatemala i El Salvador. Sempre he agraït a Déu la gràcia d’ aquest viatge. I, si d’ alguna cosa m’ he penedit, és de no haver fet cas al bisbe d’ El Quiché (Guatemala), Julio Cabrera, que em va convidar a quedar-me a la seva diòcesi a fer de capellà.
Hi ha dos personatges clau en la història de l’ Agenda: el bisbe Pere Casaldàliga i José Maria Vigil. L’ un, amb la seva rauxa catalana, brasilera i universal. I l’ altre, amb el seu seguiment metòdic del contingut. L’ Agenda, a més de ser una eina pedagògica de primer ordre, és bonica, ben feta, atractiva. Cada any, jo ja me l’ espero i la llegeixo de cap a cap. Alguns anys, fins i tot hi he escrit algunes pàgines, col.laboració modesta, de la qual me’ n sento molt cofoi.
L’ Agenda és un dels elements vivents i actius de la Teologia de l’ Alliberament, tan perseguida i bescantada per Roma. Jon Sobrino, Ellacuría, Teófilo Cabestrero, Joseph Comblin…tots ells hi han publicat algun escrit. Ignacio Ellacuría és un dels jesuïtes massacrats a la Universitat Centroamericana de San Salvador per un escamot militar, armat i potenciat per un dels molts governs, corruptes i de dretes, d’ aquest país màrtir.
Jo no acabo d’ entendre la mania que Roma té en contra de Monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador, assassinat mentre celebrava la missa per Setmana Santa de l’ any 1980. Tan de pressa que han fet pujar als altars d’ altres sants (i aquí em callo els noms per decència), i tan poc disposats a fer-hi pujar el màrtir Romero. O el màrtir Joan Alsina, assassinat l’ any 1973. O el màrtir Quim Vallmajó, mort a Ruanda l’ any 1994. Ah! Me n’ oblidava. Tots tres van ser morts per militars colpistes i traïdors.
La història de l’ Agenda Llatinoamericana ja comença a ser llarga. Ha donat molt de fruit. I encara en donarà més.

34 anys de la mort d’ en Joan Alsina. Dilluns, set. 24 2007 

Ara que he acabat el capítol del meu primer vicariat, em resten dos temes endarrerits, i no vull deixar passar més temps sense parlar-ne: l’ aniversari de la mort d’ en Joan Alsina, i l’ aparició de l’ Agenda Llatinoamericana 2008. Començo pel primer.
El dia 19 de setembre va fer 34 anys. Com més van passant els anys, se’ ns fa més nítida i clara, se’ ns va perfilant més la figura humana, cristiana i missionera d’ en Joan Alsina. Ja s’ ha convertit en un model que podem imitar: un model d’ home de fe, inspirat en el Concili Vaticà II, al servei d’ una Església missionera, d’ una Església dels pobres. Per dissort, no és aquest el model d’ Església que impera a hores d’ ara. I per això ens passa el que ens passa: que ens anem tornant estèrils i residuals. L’ Esperit Sant, ànima de l’ Església, no vol fer miracles d’ aquests. Vol que siguem nosaltres mateixos els qui salvem o enfonsem (es pot enfonsar?) l’ Església. L’ Església actual pateix dos mals; un, que s’ anomena teologia; i un altre, que s’ anomena disciplina eclesiàstica. Dos mals que no es poden tractar amb cotó fluix, sinó amb químio i ràdioterapia d’ urgència.
“Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, no dóna fruit; però, si mor, dóna molt de fruit”, ens deia en Joan Alsina al Getsemaní de la seva mort violenta i martirial. No va ser pas un accident, no. Va ser l’ ofrena, pensada i sentida, de l’ autèntic home d’ Església, malgrat els seus pecats, malgrat els escribes i fariseus i el poble enganyat pels líders, que cridaven: “Tolle!, tolle!, crucifige eum!” (Fora! Fora! Mata’ l!).
A l’ Evangeli de Mateu (10, 39 versió de la Fundació Bíblica Catalana de 1968 -en Joan va morir l’ any 1973) hi trobem aquestes paraules de Jesús: “Qui trobi la vida, la perdrà; i qui haurà perdut la vida per causa meva, la trobarà”.
Ja sé que els qui dirigeixen els destins de l’ Església actual tenen una tasca feixuga i difícil. I els comprenc. I els admiro. I els estimo. Però, no podrien ser una mica més arriscats? No podrien arriscar un xic més la seva vida? No podrien morir, una mica més, com el gra de blat que cau a terra?

El meu primer vicariat. 14 Diumenge, set. 23 2007 

Tornant de la ruta de Salpàs, quan arribàvem a la rectoria, el rector i la majordona ja ens esperaven. Ràpidament, mentre bescanviàvem alguns mots, la minyona feia desaparèixer els ous, les llangonisses, els lloms i les botifarres. I el rector feia desaparèixer els diners. Sembla que cadascú tenia ben adjudicada la seva tasca. És allò que expliquen els nostres avantpassats: “El primer mes, la majordona parla de “les gallines del senyor rector”; el segon mes, parla de “les nostres gallines”; i, el tercer mes, de “les meves gallines”. Des d’ aquell moment, tots els donatius passaven de la meva custòdia i administració, a la del rector i la majordona. Sort que, abans, jo ja havia administrat. Al final de la tanda de Salpàs, el rector ens gratificava econòmicament a l’ escolà i a mi. Cap fortuna, potser un vint per cent entre tots dos. De les altres menges fruit de la matança del porc, i de les gallines, només sé que la majordona es vénia els ous. I, pel que fa als embotits, hem de suposar que ens els menjàvem. Vaig quedar tan tip del Salpàs que em vaig empescar una idea revolucionària per al segon any. Vaig dir al rector que canviava el sistema de Salpàs i que ho faria al llarg de l’ any, amb una visita personalitzada a les cases. El rector i la minyona no se’ n sabien avenir; el rector va dir que no calia. Vaig veure que estaven molt enfadat. I es van acabar els ous i les llangonisses. Per a ells, s’ havia acabat la mare dels ous. Encara alguna vegada, aprofitant que vénien a missa el diumenge, vaig veure com alguns feligresos de pagès duien un parell de pollastres o una dotzena d´ous al rector. Els habitants d’ una casa modesta, que eren un bé de Déu de gent, ens duien pomes i peres d’ hivern. En ma vida no he menjat pomes i peres tan bones. De les peres, encara en menjàvem pel febrer. Aquesta casa de pagès era una masia senzilla i bonica, a mig camí de les Agudes.
Tornant a les paraules d’ aquell personatge “de colores” que em va dir que farien “palanca” per a mi (ho he explicat al començament d’ aquests capítols del meu primer vicariat), finalment vaig anar a fer cursets de cristiandat. Vaig pensar: “Així callaran d’ una vegada”. No cal que us expliqui com va anar el curset en sí mateix. Això ja és un lloc comú i d’ altres ja ho han explicat.
Només us diré que hi participàvem dos companys capellans; tots dos érem del mateix curs. I es veu que vam fer molt “el burro”, perquè, a la cerimònia de conclusió, no ens van deixar parlar.
La “teologia” del curset em va semblar una mica carrinclona. I les línies pedagògiques em van semblar unes autèntiques coaccions psicològiques.

El meu pimer vicariat. 13 Diumenge, set. 23 2007 

Una altra feina, molt pintoresca, del vicari era el salpàs. Una vegada a l’ any, durant el temps de Quaresma, o immediatament després de Setmana Santa -això no ho recordo ben bé- havia de visitar totes les cases de pagès de la demarcació parroquial. Com que n’ hi havia moltes (unes tres-centes), això m’ ocupava uns quants dies, tretze, en concret. El rector es cuidava de les cases de pagès que eren a menys de mitja hora del poble; jo, de les altres. Sortia a les set del matí, encara fosquejant, i tornava a ser a casa cap a les vuit del vespre, ja ben fosc. Feia els àpats durant el trajecte, convidat per algunes cases. Tretze rutes, guiades per un escolà gran. Solia començar per la casa de més amunt, i anava baixant. Recordo que, en una de les rutes, la casa més llunyana s’ anomenava “el corral d’ en Vidal”, o també “cal Traguitxo”, i era prop de tres hores lluny del poble. Si tinc espai, us explicaré això de “cal Traguitxo” tot i que, suposo, ja us ho imagineu.
El Salpàs consistia en això: arribar a la casa, saludar la gent, revestir-se amb els “arreus” (roquet i estola), beneir amb una benedicció “ad hoc” un plat de salt i un recipient amb aigua, que ja tenien preparat, barrejar-ho, i començar a escampar sal “a cor què vols” per totes les dependències de la casa. Com més salada quedava la casa, més contents quedaven els seus habitants (”Pax huic domui et omnibus qui in ea sunt”, “Pau a aquesta casa i a tots els qui hi habiten” -així començava la cerimònia). Suposo que, d’ aquesta faiçó (metàfora) hom restava amb la idea que la casa quedava servada, per la fortor de la sal, contra la influència dels mals esperit -un dels més verinosos era el “follet”. El “follet” i els altres mals esperits, des d’ aquell moment, quedaven allunyats de la casa. I quan dic casa, vul dir: persones, gats i gossos, galls i gallines, pollastres i polls conills i conilles, ocs i oques, ànecs i ànegues, aneguets, indiots i indiotes, cabres i ovelles, mules i cavalls, vaques i vedells…i “tutti quanti”, tots els éssers vivents -i no malèvols- que vivien dintre i sota les parets. Perquè jo imaginava que la benedicció també feia bé a les rates del graner o de les corts, i als dragons de les parets, per dir només dos espècies d’ animals que jo no considero malèvols. Les rates eren com la companyia de les famílies de pagès, i els dragons de les parets es menjaven els mosquits, mosques i altres menudències empipadores.
Acabat aquest “aspergis mergis” preventiu de sal i aigua, hom passava al menjador de la casa. Allà, al damunt de la gran taula familiar, hi solia haver una panera o una plata amb ous: mitja dotzena, una dotzena, una dotzena i mitja, dues dotzenes… La quantitat variava de casa en casa, seguint uns criteris d’ economia rústica: com més important era la casa (com més terres i més volum de boscos), més ous. Com menys important, menys ous a la plata. Aquests ous eren per al capellà; en el meu cas, per al rector. A voltes, també hi havia un plat amb diners, i un altre amb brunyols. Si hom hi veia un platet amb un duro, això volia dir que era per a l’ escolà. Ja us he dit que m’ acompanyava un escolà grandet. Ultra la companyia que em feia i el coneixement que tenia de cases i camins, duia un gran cistell, que carretejava tot el dia. En ell hi posava els ous i altres donatius que ens feien, tret dels diners, que els guardava jo. En algunes cases em donaven una llangonissa o dues, un llom, algunes botifarres de carn de perol o cuites. Tot això era també per al rector, en el meu cas. Jo sempre en retirava algun, abans d’ arribar a la rectoria, i el donava a l’ escola, com també una quantitat de diners. El xicot s’ ho mereixia. Portar tot el dia un cistell que es va omplint és força fatigant. Alguns trossos de camí, jo li agafava el cistell (llavors jo era jove i valent). Aquesta espècie de “delme parroquial” era una cosa habitual a totes les cases de pagès de tots els pobles, em sembla.
I també ens mig obligaven, a totes les cases, a fer una “queixalada”. Un pa de pagès per encetar, una llangonissa, un porró de vi, un plat de galetes, i un altra plat amb fruita seca. L’ escolà solia endrepar per tot l’ any. Jo picava una mica per tot, i feia una tirada del porró. Cada casa que visitàvem, repetia les mateixes coses. I l’ escolà anava menjant; jo anava fent un petit mos i prou. Llavors ja tenia problemes amb l’ estómac. M’ excusava tot prenent una galeta i fent un puja i baixa del porró. A voltes, em deien: “Si que menja poc! El vicari d’ abans de vostè menjava molt més!”. Pobret! No vull pas dir que, en alguna casa, no clavés la dent a la llangonissa. Però m’ ho feia venir bé perquè fos a mig matí o a l’ hora de berenar. A la casa on em tocava dinar (sempre una casa escollida que ja estava designada), solia endrapar fort. Passades les sis de la tarda iniciàvem la davallada cap al poble. L’ escolà suava com un damnat. El cistellàs solia estar curull d’ ous. Jo no vaig permetre que dugués, tot sol, el cistell. El carretejàvem una estona cada un.
Un any va acompanyar-me, algun dia, el sagristà de la parròquia, un home de mitja edat, borni i brut. Vaig haver de dir-li que no vingués perquè, ja el primer dia, va agafar una “torradora” de campionat.
Un vicari, antecessor meu, volgué introduir els mitjans de la tècnica moderna en aquesta arxi-tradicional pràctica del Salpàs. Ho motoritzà. El resultat fou que vicari, moto, escolà, cistell i ous rodolaren marge avall. La truita fou monumental. I “l’ emprenyada” del rector, d’ aquelles que fan època.

Interludi. La mort d’ un amic. Dissabte, set. 22 2007 

Ahir vaig concelebrar, amb el meu bisbe, la missa d’ enterrament d’un amic, mossèn Josep Arges i Basart, rector de Cadaqués, mort sobtadament dijous passat, a la matinada. Sembla que es va trobar malament. Va provar d’ anar al bany i no hi va arribar. Va caure sobtadament, feixugament, penosament, a la porta. El van trobar, mort, desfigurat i encarcarat al cap d’ unes hores. Aquest tipus de mort és el que ens espera, als qui vivim sols o que hem triat de viure sols. Ja ho sabem. No ens fa por la mort solitària que ens ve a cercar.
L’ emoció dels assistents -i la meva- era forta, però continguda. Es tractava del segon amic que enterrava, en pocs anys, a Cadaqués. L’ anterior rector, en Xavier Ferrer, fill de Blanes, també va morir així: de sobte, tot celebrant un casament. En Xavier Ferrer, en Josep Arges i jo érem del mateix any, del 1939. En Xavier i jo, del setembre; en Josep, del desembre. Per això, quan el bisbe, mig en broma mig seriosament, em va dir: “No vols pas anar de rector a Cadaqués? Aquí et passarien tots els mals”, jo li vaig respondre: “Senyor Bisbe, que potser vol enterrar el tercer rector de Cadaqués seguit, en poc temps?”. El bisbe va riure, content de la broma mútua.
En Josep Arges tenia una ànima viatgera. Havia anat moltes vegades a Palestina, a Terra Santa, acompanyant pelegrinatges. Allà hi tenia molts amics, tots palestins. Ara estava a punt de començar una peregrinació a Guadalupe, a Mèxic. No ha pogut ser. Ell, que era un català nascut a Hondures, no ha pogut peregrinar a la seva estimada Amèrica. Jo el recordo, des del Seminari quan, joves ell i jo, va venir d’ Amèrica a Girona. Parlava correctament l’ anglès. I ens feia riure a tots ballant, amb sotana i amb una gràcia molt fina, el can-can. D’ Hondures li vénia la seva afecció a muntar a cavall, que li va durar sempre.
La parròquia de Cadaqués resulta temptadora per a un capellà de Girona. Un temple parroquial preciós, amb un retaule barroc esplèndid, del mestre Pau Costa, que és una meravella universal i reconeguda. Jo he estat en una parròquia amb retaule de Pau Costa: la parròquia de Santa Maria d’ Arenys de Mar.
La rectoria de Cadaqués és de les més boniques del bisbat, amb una eixida que dóna al damunt (al davant) de la platja gran i de la característica roca d’ es Curucucuc. La visió, des de l’ eixida de la rectoria, és superba, lluminosa, aclaparadorament bella. Estèticament, té tots els “trumfos” que comporten un seguit d’ atractius a l’ hora de fer-hi de rector.
Però hi ha el retaule barroc i els festivals de música, i les seves contrapartides, els casaments de tot el món, el dalinisme i la legió de pintors, i el turisme, que gairebé ha escombrat la gent autòctona de la vila. El turisme massiu i la provisionalitat i temporalitat de les vivendes són els grans “handicaps” de la parròquia de Cadaqués. El dia de l’ enterrament d’ en Josep, vaig fer una volta pel poble, de carrers estrets i costeruts, i em vaig adonar que hi havia moltes cases tancades i barrades. Volia dir que eren cases només de turisme. El turisme anual ja s’ havia acabat (érem a vint-i-un de setembre). És clar; els preus d’ una casa a Cadaqués deuen ser astronòmics.
Esguardant el panorama d’ aquelles belles i ermes muntanyes, em vaig adonar que, actualment, hi ha la dèria de recuperar les antigues vinyes i els antics olivets, per mor de fer vi i oli de qualitat. Això em sembla molt bé, tot i que els qui ho fan solen ser forasters. Però no ajuda pas massa a una acció pastoral: els autors de la recuperació miren, sobretot, el negoci i no la parròquia, cosa ben normal, d’ altra banda. Miren el “merlot”, la “garnatxa”, el “cabernet sauvignon” i l’ oli d’ oliva verge extra; i no les misses i l’ acció parroquial. Fins i tot, un dels elements més típics i tradicionals de la vila pescadora, les anxoves, ja s’ ha acabat “in aeternum”. Actualment, per aquests verals (com passa a l’ Escala) conserven, en pots de vidre, salmorra i farigola, anxoves vingudes del Canadà o de més lluny.

El meu primer vicariat. 12 Dissabte, set. 22 2007 

Poc a poquet, els entrellats de la meva feina vicarial se’ m feren habituals. Ja dominava l’ ofici. Misses, comunions, confessions, bateigs, casaments, enterraments, catecisme, despatx parroquial, visites a malalts, reunions… Sempre el mateix, sense avançar gaire, més aviat reculant. La gent es casava, batejava, es moria seguint el ritme de la vida i no el ritme de la fe. La vida de la parròquia caminava paral.lela a la vida del poble; poques vegades coincident. A les misses, sempre les mateixes cares i els mateixos gestos: agenollar-se, aixecar-se, asseure’ s, senyar-se, acotar el cap, picar-se el pit, treure la llengua, agafar aigua beneïda, posar la mà a la butxaca, tirar una moneda a la bacina… Només, de tant en tant, un fet insòlit, que ho trasbalsava tot i ens feia més humans. Com aquell dia que es va morir un home en plena celebració. De repent, d’ un atac de cor. Va caure com un parrac, groc de cara i, al cap d’uns instants, ja s’ havia tornat rígid i blanc gairebé de cera. Al vam dur, fatigosament, a la sagristia. De seguida em vaig adonar que era mort. Tot i això, vaig fer anar a cercar el metge. El metge no hi va poder fer res. L’ endemà o l’ endemà passat, jo mateix l’ enterrava. Era de família de gent de missa i, més aviat amb recursos econòmics. Van venir nou capellans. I el rector i jo vam cobrar els drets, que eren notables. Rutines de l’ ofici.
Cada dia que passava, m’ anava afirmant més en la meva convicció que la parròquia tradicional no tenia futur; estava abocada a un carreró sense sortida. Amb tot, encara vaig trigar uns quants anys a fer un pas endavant en aquest sentit. Vull dir un pas endavant per deseixir-me d’ aquesta relíquia, vella i resseca, que és la parròquia tradicional. Quan jo em plantejava tot això, encara no havia sentit parlar de les comunitats cristianes de base.
El que mai no vaig arribar a saber era que hi feia el rector al seu despatx, tancat tot el sant dia. Sempre deia a tothom que tenia feina. M’ imagino que, entre becaina i becaina, deuria anar repassant els llibres de comptes i altres coses per l’ estil. Jo no l’ havia vist mai llegir; ni un llibre seriós ni una novel.la. I, per les converses que teníem, suposo que no en llegia mai cap. A part del breviari, la correspondència, i una ullada diària al “Correo Catalán” -curta- no llegia res més.
És una cosa que no he arribat a entendre mai. Els capellans sempre tenen feina. Però, si hom els pregunta quina, no en treu mai l’ aigua clara. Sempre tenen feina, però sempre tenen temps, a qualsevol hora del dia, per rebre una visita que els interessa, i allargar el temps d’ aquesta visita fins i tot hores. I no crec que sigui per allò de la disponibilitat. Perquè, per a segons què, mai no estan visibles. El que jo sé, certament, és que la feina del capellà no mata. Més aviat feina, allò que es diu feina, no en té gaire. O, si voleu, hom es pot combinar el ventall de les ocupacions, de manera que sempre quedi un ample marge per al tema del lleure. Hi havia un capellà que es llevava a les sis, deia la missa tot sol i, abans de les set, deia: Ara ja tinc la feina feta. Ja puc esmorzar, anar a cacera i tornar-hi a la tarda.
I això no era pas inhabitual en molts capellans, sobretot si eren rector de pobles rurals. Acabada la missa, acabada la feina. I, quan no caçaven amb escopeta, caçaven bolets o jugaven a cartes.

El meu primer vicariat. 11 Divendres, set. 21 2007 

En el punt del celibat jo no he tingut mai problemes greus (escric això per l’ abril de 1974, quan encara tenia trenta-quatre anys). Jo no sé si això és un bé o un mal. Em vaig fent gran i em fa por que, un bon dia, aquest problema brolli, amb tota la seva força en ma vida (de fet va brollar, pocs anys més tard.Sort que va ser una etapa passatgera. Els indicis havien estat, anys abans, un camp d’ estiu amb una mestra amb la qual ens enteníem molt bé i que em tenia unes atencions que fregaven el festeig; i amb una xicota que tenia grans dots per al teatre, i que em va posar la pistola al pit. En ambdós casos, vaig sublimar la meva situació i vaig aconseguir sortir-ne “immaculat”. Triat i garbellat, quan ja sóc vell, encara considero que vaig actuar amb honestedat en ambdós casos. I que les “relliscades” posteriors no han encallat el carro de la meva progressió cap a Déu, via Evangeli i Jesús de l’ Evangeli.
Deia, al 1974: “Perquè penso que arribarà un dia que em trobaré desemparat de pare i mare, i agullonat pels meus dubtes i contradiccions. Qui em farà de suport, en aquests moments? L’ Església? En tinc dubtes racionals i fonamentats; ja conec “el panyo”. Els cristians? Pobrets! On seran i què faran els cristians? La fe en Jesús de Natzaret? Així ho espero, però em fa por perdre de vista l’ humil fuster de Natzaret. Em sembla que l’ alta jerarquia hauria de pensar una miqueta més en aquestes coses, en lloc de pensar tant en el prestigi del cos, en la pèrdua de credibilitat enmig del món; en la pèrdua de força i pistonada com a potència.
Rellegint això, veig que no anava gens desencaminat. Actualment estem en una situació de desemparança total. L’ Església Catòlica no ha volgut tocar res de tot el que afecta l’ afectivitat i la sexualitat dels capellans. “Celibat for ever”, caigui qui caigui; peti qui peti! Em sembla que és una ceguesa i una crueldat innecessària.
Fent estadística barata vaig trobar que, de quatre cents capellans de Girona de després de la guerra civil, se’ n van secularitzar un centenar “grosso modo”. I es van casar. Un 25 %. Déu n’ hi do! I, dels que vam quedar? Quants hem fet trampa amb el nostre celibat? Això no ho sabrem mai, puix la jerarquia ho amaga tant com pot. Només cal seguir els nombrosos casos de pederàstia clerical que han esquitxat l’ Església Catòlica a tot el món. Hubertus Mynarek (”Eros und Klerus”.-1978) y Eugen Drewermann (”Psychoanalyse und Moraltheologie”.-1983) ja ho preveien i ho analitzaven a fons, tot això. Però els van expulsar de l’ Església Catòlica. Com ho han anat fet, metòdicament, fins a hores d’ ara, a molts moraliastes, pastoralistes, biblistes i teòlegs il.lustre.
Hi ha coses que no entenc. Però sempre m’ he volgut mantenir com a fill de l’ Església Catòlica.

El meu primer vicariat. 10 Dijous, set. 20 2007 

Vaig arribar a ser relativament popular entre els joves, nois i noies, del poble (som als anys 63-65). La meva joventut connectava directament amb ells. Férem sortides a la muntanya, muntàrem festes populars (una de les més reeixides fou la representació d’ un pessebre vivent, a la plaça de l’ església, en dates nadalenques). Recordo que, per la festa del Corpus (que allà en deien “Les Enramades”, i era una espècie de festa major de tota una setmana) un grup de joves em va ajudar a muntar un sistema de megafonia pels carrers principals de la població i, a més, vam preparar un muntatge radiofònic “ad hoc”. La tarda del dia de Corpus, durant la processó amb el Santíssim, tot el poble irradiava música, poesia, pregàries, cants i veus amigues que l’ acompanyaven. El rector ens va felicitar. El seu comentari fou: “Tot el poble era un altar”. No sé si la metàfora expressava la realitat, però era literàriament bonica.
En aquells moments jo estava engrescat en la JAC i la JOC. La crisi forta dels moviments especialitzats d’ Acció Catòlica encara no havia esclatat. Els tripijocs de la jerarquia ja havien començat temps abans, però no n’ estava massa informat. Fins que vaig participar, pels volts dels anys 66-67, a un congrés de la JOC a Madrid. I allà em vaig adonar plenament del problema. Fins i tot ens feren espiar per la policia. Em sembla que era l’ any 1968 que l’ Arquebisbe de Madrid, Don Casimiro Morcillo, juntament amb el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Don José Guerra Campos, es van carregar els moviments especialitzats d’ Acció Catòlica.
Vaig muntar un grup d’ aprenents de la JOC amb una desena de nois que treballaven a la indústria principal del poble, un taller de carroceries. Fèiem revisió de vida i ens esforçàvem per estar al corrent del que passava a casa nostra i pel món. La nostra activitat es va fer remarcar. Un onze de setembre pujàrem al Montseny. I els meus aprenents plantaren una senyera al cim de les Agudes. La policia ho va descobrir (es veu que ja ho sabien); i, de poc que no ens pesquen “amb els pixats al ventre”, com es diu vulgarment. Quan els darrers baixàvem del cim vam trobar dos homes que no feien cara d’ excursionistes, i que suaven com damnats, els quals ens preguntaren, en castellà, si havíem vist alguna cosa al cim. Nosaltres diguérem que, quan havíem arribar, la senyera ja era allà i que hi havia una espècie de missatge en un paper que deia que arrambléssim pedres al pal per mor que el vent no fés caure la senyera. I que hi posàrem algunes pedres i prou. I que vam signar el paper, dient que havíem complert (jo també, imbècil de mi, vaig signar). Al cap d’ un parell de dies, els nois van començar a ser citats a la caserna de la Guàrdia Civil del poble. Uns inspectors de policia els feren un piló de preguntes. Quan quedà clar que el vicari del poble anava amb ells, un dels inspectors digué (m’ ho confirmà un Guàrdia Civil amic): “Esos curas jóvenes son todos iguales”. Se’ n van anar i no va passar res.
Aquesta activitat amb joves no fou mai ben vista ni per les forces vives del poble, ni pel rector de la parròquia. Passar una nit fora de casa amb nois es veu que era greu. I no parlem de si es tractava de nois i noies junts (llavors sí que era una ocasió pròxima de pecat). Sort que aquest cas només es donà una vegada amb el vicari (jo) com a acompanyant. I només estiguérem fora un dos dies i una nit. Acampàrem prop d’ una masia dins del terme del poble i pujàrem al Matagalls, a les Agudes i al Turó de l’ Home. Tres tendes: una per a nois, una per a noies i una de petita, que jo havia comprat, per a mi sol.
Sempre l’ obsessió pel sexe! A voltes, he arribat a creure que, si desapareixés el sisè manament, desapareixeria l’ església. Sobretot en els capellans, hi he trobat una dèria malaltissa, sobre aquest punt. M’ imagino que el confessionari i la deformació de consciència de molts catòlics (sobretot de moltes catòliques) ha produït aquest complexe. I també la moral casuística i estreta de mires (moral indigna de persones lliures) que ens ensenyaven. Recordo el cas d’ un company capellà. En una vesprada de campament, em va explicar els seus problemes sobre el sexe. A mesura que m’ ho anava explicant, jo m’ anava horroritzant (els recargolaments morals i psicològics eren espantosos). Pobret! -vaig pensar jo. Com has sofert i com sofriràs en la teva vida! Aquest company es va secularitzar. Es casà o ajuntà tres o quatre vegades, i acabà per la vida com un parrac brut i rebutjat. Es llevà la vida provocant-se, ell mateix, un accident de cotxe. Topà, a cent vint per hora, amb una paret.
El dia de la xerrada vespertina amb el company capellà vaig comprendre a fons que era una hipocresia i una crueltat, per part de l’ Església, defensar a ultrança la llei del celibat.

El meu primer vicariat. 9 Dimecres, set. 19 2007 

Tenia unes ganes boges d’ anar al cinema. Però la meva sotana m’ ho impedia. Al poble, ni parlar-ne. Anar al cinema a Barcelona, em feia vergonya. Ai, la sotana! I això que hi havia el “cine del rector”, a més del cine “normal”. La diferència entre aquestes dues sales era que, a més de la censura habitual (Déu n’ hi do, en temps del franquisme!), hi havia la censura del rector, cosa que feia que, alguns films fossin incomprensibles; la mutilació havia estat massa grossa. Tot i això, m’ era vedat assistir a una sessió de cinema amb l’ altra gent, des d’ una butaca (no sé per què en deien butaques; eren uns seients de fusta i fullola, incomodíssim. Semblava com si haguessin estat fabricats expressament per mortificar el públic. L’ altre cinema del poble estava una mica millor -no gaire-, puix les butaques eren encoixinades i les pel.lícules un xic més actuals). Em va costar bastant decidir-me a anar a veure “Lo que el viento se llevó”.
Sort que el xicot que feia funcionar la màquina del cine del rector era un bon noi. A més, era un entès en coses de cinema. Ell em va fer descobrir i em deixava números de la revista “Film ideal”. I, quan passaven alguna pel.lícula lleugerament visible -cosa força rara als cinemes parroquials- m’ avisava. I el diumenge, a la sessió de nit, mentre el rector i la majordona dormien, em mig escapava de la rectoria i, des de la cabina de projecció, mirava la pantalla on passaven el film. D’ aquesta manera vaig veure alguns films de John Ford o de Blake Edwards. Recordo, del primer, “Dos cabalgan juntos” i “Río Bravo” i, del segon, “Días de vino i de rosas”.
El rector va sospitar alguna cosa o algú li ho va xerrar. El cas és que, un dia, molt sibil.linament, va voler interrogar-me sobre el fet. Però, tal com dèiem a l’ Empordà, “jo vaig passar de santificat a matines” (això vol significar que vaig canviar de conversa sense més ni més). I l’ home, o bé va desistir, o bé es va adonar que estava en fals, o que tot plegat era picar ferro fred.
Em vaig fer molt amic del xicot maquinista. Ell fou qui m’ ensenyà a veure cine. Era subscriptor d’ unes quantes revistes de tema cinematogràfic i teatral (ja he esmentat “Film ideal”). Me les passava i les comentàvem junts. Moltes nits de diumenge, mentre els escassos espectadors de la sessió de nit del cine del rector s’ endormiscaven o s’ ocupaven en altres quefers, si la pel.lícula era dolenta, nosaltres dos, aquell xicot i jo, fèiem grans xerrades a la cabina de projecció, embolcallats per la remor monòtona de la màquina. Malgrat que ens havíem de llevar, tots dos, a quarts de set, aguantàvem fins a les dues de la matinada. Aquelles xerrades s’ ho valien. A voltes, la seva dona el vénia a esperar i anàvem a prendre un refresc, sobretot si feia calor. Era un matrimoni normal. I, sense proposar-s’ ho, m’ ensenyaren molt.

El meu primer vicariat. 8 Dimecres, set. 19 2007 

Passaren els dies i vaig anar agafant la rutina de la feina. Em vaig fer amic d’ un grup de joves aprenents, que treballaven a la gran fàbrica de carroceries. Iniciàrem un grup de teatre (més tard es convertí en un grup d’ aprenents de la JOC). Juntament amb els Aspirants i els estudiants de catecisme, férem alguna vetllada teatral. Aquestes vetllades em feien anar de bòlit. Tres o quatre dies d’un tràfec de mil dimonis entre assajar, preparar decorats i escenari, fer imprimir les entrades, arranjar el local i arreglar els artistes. Tot queia al damunt de les meves espatlles. Algunes mares, bones dones, em donaven algun cop de mà imprescindible. Acabava rebentat. L’ únic premi que obtenia de tot això era el comentari dels pares de les criatures: “Que macos que anaven els nens; i que bé que ho feien!”. Era un satisfacció per als pares que algú, en el meu cas el vicari, exhibís els seus fills de franc. Alguna mare jove fins i tot em mirava amb uns ulls més amorosos del compte. Però jo em mantenia ferm en la meva tasca pastoral i sacerdotal. Em relliscaven totes les insinuacions fora de context.
Abans de cloure el primer any de vicariat, ja em vaig començar a desenganyar. Cada dia que passava, m’ anava adonant més que la parròquia era un cercle tancat, un carreró sense sortida. La vida de la gent era tota una altra cosa, caminava paral.lela a la meva vida, a la nostra vida. Al Seminari m’ havien ensenyat molta teologia, però no m’ havien ensenyat a viure la vida concreta dels homes i les dones corrents.
Hi va haver un conflicte a la fàbrica principal del poble. Els obrer van estar tota una tarda sense treballar. Es veu que van venir forces extra de la Guàrdia Civil i tot. Ho vaig saber quan ja tot s’ havia arreglat (vull dir que van agafar alguns líders i en van despatxar dos). Lligant caps, vaig recordar que l’ amo de la fàbrica havia vingut a visitar el rector. L’ amo i la seva dona vénien a combregar cada diumenge. La majoria dels obrers no anaven a missa. El meu grup d’ aprenents em van informar a bastament.
Fou la primera vaga obrera que vaig viure relativament de prop, almenys pel que fa als seus efectes posteriors, i pel planteig apostòlic que m’ obligà a fer (quan dic apostòlic, vull dir cristià, humà i com a capellà). Vaig preguntar-me si la nostra Església era l’ Església que volia Jesús. Als meus vint-i-cinc anys vaig plantejar-me el meu primer problema fonamental. Als meus vint-i-cinc anys vaig començar a fer-me adult. Als meus vint-i-cinc anys vaig descobrir que vivia a la lluna.
El xoc fou notable; em trasbalsà de dalt a baix. Per desgràcia, no vaig poder parlar-ne amb ningú. El rector del poble no m’ hauria entès, puix ell havia pres part, des de sempre, pels patrons de les indústries. I jo, en aquell moment, em vaig sentir lluny, molt lluny, dels superiors i el director espiritual del Seminari, que eren els meus referents. Em vaig trobar sol, molt sol. Vaig començar a pensar en el celibat i en el matrimoni per primera vegada a la meva vida. Vaig tenir sort del grup d’ aprenents, d’ un matrimoni de treballadors, i del meu company secret, el Jesús de l’ Evangeli. I també vaig tenir sort de la lectura. Vaig començar a llegir llibres sobre temes d’ Església i món (José María González Ruiz). Estaven en temps de Concili i s’ havien obert nous fronts. Però, sobretot, en aquell moment en què s’ esfondrà tot un edifici muntat peça a peça durant dotze anys de Seminari, dono fe que Jesús de Natzaret començà a ésser per a mi més que un objecte d’ estudi, molt més. A partir d’ aquell dia, ja no vaig ser el mateix. A partir d’ aquell dia, vaig començar a abandonar sensiblement la majoria d’ hàbits i pràctiques adquirides al Seminari. Això m’ ha fet sofrir molt d’ esperit. Però també m’ ha ensenyat el camí de la meva vocació, el camí de la meva llibertat de fill de Déu. Ara ja sóc vel. I encara he après moltes més coses. He vist els fracassos, l’ un darrere l’ altre, dels diferents plantejaments pastorals: en el fons, fracassos de l’ Església Catòlica. Previsibles fracassos. L’ Església Catòlica està més tancada i aïllada que mai; més sola. Però la meva unió amb Jesús no ha minvat ni un mil.límetre.
Tot just passat el primer any de vicariat que ja m’ estava cansant de la parròquia. Però la meva dignitat em feu aguantar un any més. Encara hauria d’ esperar, un any més, el canvi de parròquia, el canvi de destí. Però el que jo no sabia -desgraciat de mi- era que els canvis -d’ ara endavant- anirien a pitjor.

El meu primer vicariat. 7 Dimarts, set. 18 2007 

El primer problema seriós amb el rector vingué del fet que no vaig voler passar la bacina a les misses dels diumenges. Es veu que també era feina del vicari. Això em va revoltar . Ja feia prou cobrant a la gent les trenta pessetes de cada missa, els cinc duros de cada bateig i les setanta-cinc pessetes de cada casament. L’ import dels enterraments i funerals els cobrava directament el rector; del fuster o de la família. Segons ell, la cosa es distribuïa així (parlo dels enterraments i funerals): un tant per a cera, un tant per a l’ obra (això de l’ obra volia dir les parets del temple parroquial i tot el contenia aquest temple), un tant de drets de rector, un tant per a l’ òbol de sant Pere (la gent poc informada en deia l’ ou de sant Pere), un tant per al celebrant, un tant per a cada presència sacerdotal, un duro de drets de vicari, i deu pessetes per a qui tocava acompanyar el cadàver al cementiri (cosa que solia fer el vicari; a peu, i resant el rosari pel camí. El rosari el passava amb les dones, ja que els homes es dedicaven a comentar a mitja veu les seves coses). La missa la solia celebrar el rector, ja que era “de major limosna”, com deia ell mateix. A mi en donava setanta-cinc pessetes per cada enterrament normal, cent vint-i-cinc , si celebrava jo la missa. L’ encarregat de la funerària (el fuster del poble) liquidava amb el rector tres-centes vint-i-cinc pessetes per cada enterrament (així m’ ho va dir el mateix fuster). Això suposant que fos un enterrament normal; o sigui, un enterrament amb tres capellans: el rector, el vicari i un capellà veí (aquest cobrava cinquanta pessetes). Això vol dir que el rector ingressava cent cinquanta pessetes per enterrament (si no he errat el compte). Quan la cerimònia era extraordinària, la cosa canviava. Només sé que em donava cent vint-i-cinc pessetes més en els enterraments de cinc capellans; i cent setanta-cinc en els de nou. D’aquests darrers només en vaig fer un parell en tot el meu vicariat. No sé quina quantitat liquidava el fuster amb el rector; no m’ ho va dir mai. També hi havia enterraments de més de nou capellans. Però, d’ aquests, no en vaig fer cap. La quantitat que m’ hauria tocat cobrar hauria estat respectable. Posem-hi cinc-centes pessetes? No ho sé. Vaig sentir explicar que un rector, especialista en jugar a cartes va guanyar, al tresillo, tot el que havia pagat als capellans convidats en un d’ aquests enterraments. Això no ho puc demostrar ja que no ho vaig viure. Però m’ ho crec. Acompanyar el cadàver al cementir (deu pessetes), que era feina de vicari volia dir: mitja hora de pujada, un quart de baixada, rosari al mig, i respons a peu de sepulcre.
He dit que no vaig voler passar la safata. El rector es tornà vermell com un pebrot, quan li ho vaig dir, i m’ escridassà una estona. Això prometia esdevenir un bon espectacle: ell cridant i jo aguantant ferm, sense dir res. Al final el rector ho deixà per verd. Des d’ aquell dia fou ell qui passà la bacina, tret de quan deia la missa. En aquest cas es va entendre amb una persona de confiança. Tot el poble va comentar que el vicari s’ havia negat a passar la safata. Comptar els diners recaptats sempre va ser feina del rector i la majordona.

El meu primer vicariat. 6 Dimarts, set. 18 2007 

El rector em va encarregar la visita setmanal a sis o set malalts crònics. Els havia de confessar. Els pobres malalts es prestaven plàcidament a aquesta pràctica. De fet, em sembla que el que realment desitjaven era xerrar amb algú per explicar-li les seves penes. Normalment es queixaven de la família. I ho comprenc. A vegades, quan sentia la filla o la nora dir melosament: “Pare, que vol que li porti un vas de llet?”, em vénien ganes de dir: “No faci tanta comèdia!”. Però em contenia i, just, intercanviava un esguard de complicitat amb el malalt. Aquesta és una de les lliçons humanes que em va ensenyar el meu ministeri: el malalt no vol paraules, ni mentides i enganys, ni compassió, ni falses mostres d’ estimació. No. El malalt vol companyia, discreció i complicitat. I potser, també, una mica de tendresa.
El primer divendres de mes era el dia del combregar general. També era feina del vicari. A les vuit del matí, mentre els obrers entraven a les fàbriques i als tallers, jo,amb sotana, estola i vel humeral, acompanyat per un escolà que sostenia una ombrel.la per sobre el meu cap, i per un altre escolà que sostenia un fanalet en una mà i que tocava rítmicament una campaneta amb l’ altra mà, tresquejava pels carrers del poble portant Nostre Senyor a una quinzena de malalts. Era curiós veure les reaccions dels obrers que trobàvem al nostre pas.Uns, s’ agenollaven feixugament; d’ altres, s’ aturaven un xic; d’ altres, acceleraven el pas; d’ altres, giraven el cap; d’ altres, feien el gest de cercar un bar. Uns i altres, es veia ben bé que no sabien què fer. Havia de passar pel davant d’ una gran fàbrica de carroceries d’ autobusos, i veia les mirades, garneues i burletes, dels operaris i aprenents. Quan em trobava amb algú de l’ olla -vull dir de missa- aquest s’ agenollava ostentosament i feia el senyal de la creu. Em va costar Déu i ajuda convèncer el rector de fer aquesta tasca en privat, sense cap classe d’ ostentació. Fins i tot el vaig haver d’ amenaçar i dir-li que, o bé ho fèiem en privat o s’ ho hauria de fer ell mateix.

El meu primer vicariat. 5 Diumenge, set. 16 2007 

Aviat em vaig adonar que, a la rectoria no hi vénia gairebé ningú, llevat de quatre desvagats i algunes velles per encarregar misses. Amb una hora de despatx al dia, en fèiem prou per endegar els casaments i els bateigs. Aprofitava alguns matins per posar al dia els llibres parroquials (inscripció de partides de bateig, de casament i d’òbits o defuncions) i per fer-ne les còpies oficials per enviar a la Cúria diocesana (calia fer-ho cada any). Tot això era feina del vicari. Aquesta feina d’ escribent no m’ agradava gens. També era feina del vicari anar a l’ escola dos dies cada setmana. Això ja m’ agradava més. A l’ escola hi feia catecisme. Tant als mestres com als infants, aquesta estona els vénia d’ allò més bé. El mestre ho aprofitava per cargolar la cigarreta. I els infants reposaven un xic. A l’ acabar, el mestre m’ acompanyava fins a la porta i xerràvem una estona. Els infants feien un guirigall de mil dimonis. De tant en tant, baixava alguna castanya seca. El mestre va anar agafant confiança. I, un bon dia, em va dir que era agnòstic. Però feia resar el rosari, explicava història sagrada i acompanyava els nens a confessar la vigília dels primers divendres de mes. Miracles de l’ escola franquista. Fins i tot em va confessar que ja n’ estava tip de fer aquest paper però que, “bé havia de fer bullir l’ olla”. Aquell mestre era un bon home. I em va ajudar a entendre la perversió intrínseca del règim franquista i de l’ església espanyola, casada amb aquest règim (almenys la perversió intrínseca d’ aquesta aliança gens santa, ei! No voldria que algú es pensés que jo penso que l’ Església Catòlica és perversa intrínsecament). Un dia, el senyor Ramon (així es deia el mestre) em va dir: “Per favor; tot això no ho digui al rector. Aquestes coses només es diuen entre amics”.
A l’ escola hi havia dues classes, la dels petits i la dels grans. La classe dels petits la menava una mestra, la senyoreta Caterina (ja tenia més de cinquanta anys). Era soltera. També vaig fer amistat amb ella (estic segur que em considerava com el fill que no havia tingut). Junts vam preparar algunes vetllades en les quals els infants feien representacions per als pares. Aquestes activitats i representacions eren mixtes. A la seva classe hi havia algunes nenes; poques, puix el poble comptava amb una escola privada, de monges, en la qual només hi havia nenes. Les alumnes de les monges duien uniforme (vestit blau i brusa blanca). Les nenes de l’ escola “nacional” només duien una bata de quadres verds i blancs. Les activitats mixtes provocaren crítiques de les “forces vives” de la població (on s’ és vist fer actuar nens i nenes, barrejats!”). Les crítiques van arribar a les orelles del rector. I aquest, com aquell qui ho diu de passada, un dia ho va deixar caure. Vaig reaccionar una mica durament, barroerament, ho reconec. Però és que aquestes bajanades em tocaven el voraviu. I el bon home no va passar d’ aquí. Més endavant, vaig descobrir l’ interès de la “senyoreta” per fer activitats amb mi. I vaig plegar veles. Aquí es van acabar les activitats mixtes, almenys les preparades entre el vicari i la mestressa. Pobra dona! Segur que es va fer un bon tip de plorar. Però, fillets…eren massa coses per a un pobre vicari, acabat de sortir de la capsa.
Quan vaig escriure tot això per primera vegada, algú em va dir que era una mica com “À la recherche du temps perdu”, de Marcel Proust. No l’ havia llegit mai. El vaig comprar i el vaig llegir. Vaig comprendre que ni “mutatis mutandis”, ni salvant les distàncies, ni per aproximació no arribava ni a la sola de les sabates de Marcel Proust. Això va ser una cura d’ humilitat. Ah! “À la recherche…” és un llibre formidable. Us el recomano.

El meu primer vicariat. 4 Diumenge, set. 16 2007 

“Fer palanca”, en “argot” cursillista volia dir resar per una intenció concreta. Sovint amb els braços en creu, a crits (com si Nostre Senyor fos sord), carregant la darrera síl.laba de les invocacions. A voltes, donant un bon cop de puny al damunt de l’ altar (com si es tractés de despertar el bon Déu, adormit).
Es veu que “la palanca” va ser eficaç puix vaig anar a fer cursets (més perquè no m’amoïnessin més que no perquè en tingués ganes. Sí, de fet hi vaig anar per fer-los callar d’ una vegada. Em marejaven un dia sí i un altre també). En un altre moment, si Déu plau, ja us explicaré com va anar aquest curset, que va ser el número 100.
El timbre. Ben aviat vaig descobrir la seva funció. Una nit, mentre dormia com un soc, vaig sentir dins la meva cambra un terrabastall espantós, que em tragué fora del llit d’un bot. El cor m’ anava a mil per hora. Vaig trigar uns instants a saber què carai havia passat. La campana maleïda del timbre maleït s’ havia disparat i no parava. Aquest repic endimoniat durà, ben bé, un minut. El cor accelerat, el cervell va anar comprenent. Quin esglai, Mare de Déu! Era el timbre que comunicava amb el piu de la porta exterior de la rectoria.
Pensar que aquest esglai l’ hauria de sofrir moltes vegades en els anys que havia de passar al poble em va revoltar. Un timbre de nit, estrident, carregat de mals averanys, que repicava dins de la meva cambra…Quan sonava, volia dir que algú es moria o ja era mort; que algú vénia a cercar el capellà, que era jo mateix. Aviat posaria mà a aquest horror desfermat. Si no ho fés, aquest timbre esdevindria per a mi una obsessió i pararia malalt. M’ adormiria amb l’ ai al cor tement que, a mitja nit o a la matinada, la seva diabòlica campana no em despertés. L’ havia d’ arrabassar de la paret i llençar-lo lluny, ben lluny, on no se’ n parlés mai més.
Però anem a pams. Aquella primera nit em vaig vestir d’ una esgarrapada. Quan m’ adreçava cap a la porta vaig veure el rector, amb bata, a la porta de la seva cambra, esperant que jo fés el que havia de fer. Només em digué: “El vénen a cercar”.
Vaig agafar el maletí d’ atenció als malalts. Era una capsa grossa de fusta, amb una ansa i dos dispositius per fer que es pogués obrir com una maleta. A dins hi havia el més essencial per a aquests casos: un roquet prim, una estola, un salpasser (que consistia en un tub cilíndric, amb aigua beneïda, amb uns forats al capdamunt per mor de poder expulsar i aspergir l’aigua), cotó fluix, un llibret negre, que era el llibre ritual de viàtic, santa unció i benedicció apostòlica a l’hora de la mort. I també hi havia un potet petit, metàl.lic, que contenia l’ oli consagrat per a la santa unció (es deia “oleum infirmorum”, en llatí, i es consagrava durant la setmana santa, cada any) i una creu amb crucifix perquè, si l’ ocasió s’ ho portava, poder acostar-la als llavis del moribund perquè hi fésun petó. I la capseta o “pixis” per poder dur el viàtic o comunió dels malalts. Era una capseta daurada, rodona, que s’ obria i quedava en dues peces, gairebé iguals. Normalment, quan et vénien a buscar amb un: “corri, corri!”, això volia dir que ja era mort.
Vaig agafar, doncs, la maleta d’ una esgarrapada, i vaig obrir la porta forana.
- Bona nit. Qui és el malalt?
- És el pare. S’ha agreujat de sobte. Corri, corri!
Vaig seguir aquell home. Vam arribar a la casa. Hi vam entrar. Jo tenia la boca resseca. El malalt era un vell, xuclat pel càncer. Mort i fred. Feia ja una bona estona que era mort. Acaba de morir -em digueren. En aquella cambra, tot era confusió i desordre: uns ploraven, d’ altres remenaven coses, d’ altres donaven voltes nervioses al llit.
Vaig obrir la maleta. I, sense ni recordar-me del roquet i l’ estola, vaig mullar el polze en l’ oli sagrat i vaig fer una creu al front del difunt, dient les paraules corresponents. Després, vaig convidar els assistents a resar un parenostre per l’ ànima del difunt. En aquells moments, tothom callava i s’ estava quiet: el capellà i les seves paraules i gestos incomprensibles sempre imposen. Acabat, vaig aixecar els ulls i vaig veure un personatge que em mirava. Crec que era un veí, que em va fer un gest, com volent dir: ja està! Jo vaig fer que sí amb el cap. Totseguit tornaren els plors i les corredisses inútils. Vaig tancar la maleta, vaig dir bona nit i me’ n vaig tornar a la rectoria. El rector i la majordona eren a la cuina.
- Ja és mort?
- Sí
- Senyor rector, ha de dir als de la fusteria que no vinguin a avisar fins després de les vuit del matí.
Cansat, me’n vaig tornar al llit. Eren les quatre de la matinada. M’ havia de llevar a les sis, per dir la missa de quarts de set a les monges.
Al cap de pocs dies, vaig dir al rector que, o bé feia enretirar el timbre de la meva cambra, o bé ho faria jo mateix i el llençaria ben lluny. Va fer venir un lampista, el qual va instal.lar el timbre al rebedor, al costat del de la porta d’ entrada a la vivenda.
Des de llavors, no puc sofrir un timbre estrident. I menys, que estigui instal.lat prop d’ on jo dormo. Em molesta, fins i tot, el timbre del telèfon. Quan el temps s’ és arribat, he instal.lat una melodia de Mozart com a timbre de telèfon.

El meu primer vicariat. 3 Dissabte, set. 15 2007 

El rector em va dir que acostumaven a fer la migdiada, després de dinar. Ho vaig aprofitar per treure les coses que duia a les maletes (sobretot llibres i roba) i per anar-les col.locant. La tarda anava discorrent plàcidament. Cap a les sis, vaig anar a donar un tomb pel poble, per estirar les cames. De passada coneixeria la geografia de la vila.
La sotana atreia totes les mirades (parlo de l’ any 1963); o, almenys, així m’ ho semblava. Al davant d’ una botiga hi havia quatre dones, xerrotejant. Quan vaig passar prop d’ elles, aturaren la conversa.
- Bones tardes.
- Bones tardes, tingui.
Em seguiren un bon tros amb l’ esguard. Quan vaig ser un pèl més avall, les vaig sentir xiuxiuejar.
- Deu ser el vicari nou.
- És clar que sí.
- És molt jove.
- Ai, senyor! Si sembla un cadell!
Suposo que em vaig posar vermell com un perdigot. Acabava de fer, just, vint-i-quatre anys.
Anava trobant gent. A tothom deia bones tardes. Uns em paraven per preguntar-me si era el vicari nou. Altres responien sense moure’ s. Altres feien un cop de cap. Altres no feien res. En alguns, vaig endevinar una mirada hostil. En aquell temps, la visió d’ un capellà amb sotana, encara feia aturar les converses de la gent de poble.
Cap a un quart de vuit, vaig arribar al temple parroquial. El rector em féu dirigir el rés del rosari. Sort que, al Seminari ens havien entrenat per a aquesta tasca. D’ altra manera, no sé què hauria passat, de tan nerviós que estava, agenollat a la trona, de cara a la gent, amb sotana i roquet. Dirigir el rés del rosari era feina de vicari, em va dir el rector. Suposo que aquest rodolí li va sortir espontani. Una dotzena de velles -potser tretze o catorze- que resaven fora de compàs, era la comunitat orant. Cap a les lletanies s’ hi afegiren dues o tres velles més. I un parell de dones no tan velles. I un home gran. Ningú més. En total, una vintena de persones.
- És de “colores” -em va dir fluixet el rector, referint-se a l’ home.
Si no m’ ho hagués dit, també ho hauria endevinat. Es va posar davant de tot i va restar dret, amb un aire d’ agressivitat que el traïa. A les vuit i cinc vaig començar la missa. En llatí i d’ esquena al poble (”en latín y de culo”, tal com deien a les castelles). Era la manera com deien la missa abans del Concili Vaticà II. També m’ havien preparat a consciència per a aquesta tasca, al Seminari. El “de colores” va anar bramant les respostes a la missa. Als anys cinquanta només ho feien els escolans. Però, en ambdós casos, resultava un assassinat palès i flagrant del llatí. De tots als assistents, en combregaren cinc, comptant-hi el “cursillista de colores” (ara no recordo si vaig repartir la comunió al seu moment o bé acabada la missa). Quan vaig sortir, el de “colores” m’ esperava a la porta.
- Que ha fet cursets, vostè?
- No senyor.
- No em digui senyor. Sóc en Pep de can Deri. Ha d’ anar a fer cursets. No se n’ escaparà, no. Tots farem “palanca” cada dia.
Vaig entendre que resarien per la meva conversió.

El meu primer vicariat. 2 Dissabte, set. 15 2007 

Per què serà que, a totes les parròquies, alguna vella trista, negra, geperuda rep el vicari nou? Aquest exemplar de “fauna beatífica”, juntament amb el clàssic “subnormal” -el tontet del poble, que destorba la placidesa d’ una cerimònia religiosa quan hom menys s’ ho pensa- són dos personatges que s’ han anat repetint ens tots els meus desplaçaments vicarials.
Vaig retornar a la cuina.
- Qui era?
- Una senyora que vénia a preguntar si avui hi hauria missa de vuit.
- Devia ser la “senyoreta Àngels”, la nostra veïna. I vostè, què li ha dit?
- Que no ho sabia. Que ho vindria a preguntar a vostè. Però se n’ ha anat.
- Molt rebé. Ha fet molt ben fet. És molt millor que sempre em pregunti les coses a mi.
Això em va esverar un xic. Me les havia amb un rector que tenia “fred de peus”.
- Vingui, que li ensenyaré la seva cambra.
Un llit de cinc pams, un armari-mirall vell i panxut, una calaixera, una cadira, una taula atrotinada, de color indefinit, un llum de bombeta, amb pera per a encendre’ l, un rentamans de palangana, una tovallola, un sant Crist, una pintura horrible amb maduixes, una alfombra ratada, un prestatge per a llibres, i un trimbre gros. Què deuria ser aquest timbre? Allà dins, hi feia estrany: penjat enlaire a la paret, amenaçador. Ni el rector ni la majordona no feren esment del timbre, i jo tampoc no vaig preguntar res. Però, malauradament, ben aviat coneixeria la utilitat d’ aquest timbre sinistre.
- Anem a dinar? Nosaltres acostumem a dinar a quarts d’ una, sap? (Una declaració d’ intencions).
El rector, al cap de taula, la majordona amb un braç damunt dels fogons, i l’ altre braç al damunt de la taula, i jo a l’ altre cap. Començàrem a dinar. Una bullida fumejant de patata i mongeta tendra.
- Que beu vi?
- Un xic sí, senyora.
- I és clar que sí, dona! Vagi, vagi a buscar-ne.
- Com que el vicari anterior no en bevia…
No sé on deuria anar a buscar el vi, puix tardà ben bé un quart d’ hora.
- Prengui’ n més. Aquestes patates i mongetes ens les collim a l’ hort. Són de confiança. L’ oli ens el duen de l’ Empordà.
- Moltes gràcies. Ja en tinc prou.
- M’ agrada que els meus vivaris mengin força. Així treballen a gust (una altra coacció amenaçadora). Per altra part, no m’ agrada que diguin que el rector d’ aquí és escàs (l’ opinió pública li feia por).
No sé per què, però vaig tenir la impressió que era comparat a un animal de bast.
- El vi…el beu amb porró o amb got?
- Amb porró.
- Nosaltres no bevem vi perquè el senyor rector té una llaga a l’ estómac (d’ on treia aquest nosaltres “majestàtic”?).
- Però ell és jove, dona. No, no res. Una petita llagueta (no m’ aclareix gens si tots dos tenen llaga, o només ell).
- Haurà de beure amb got fins aquest vespre. Haig de rentar el porró amb lleixiu.
- És igual.
Després de la bullida, carn a la brasa. Un tall mitjanet, tirant a petit (on era la generositat pretesa del rector?). La fruita va cloure el dinar. Sense cafè. Jo no sabia si encendre la cigarreta o no. No vaig veure cap cendrer a mà. Finalment, vaig encendre-la. La minyona arrufà el nas.
- Vagi a cercar un cendrer.
- A la saleta n’ hi ha un.

El meu primer vicariat. 1 Dissabte, set. 15 2007 

Reprenc escrits de Correspondència. Comprenen els anys 1974 i 1975. Aquesta primera entrada va aparèixer per l’ abril de 1974.

Vet ací que, un bon dia (o un mal dia, tot depèn), em vaig despertar fent de vicari en un poble, ni gran ni petit, ni lluny ni a prop, ni bonic ni no tan bonic…de la Diòcesi de Girona. Just acabava de fer vint-i-quatre anys, però ja em semblava que el dia de la meva ordenació quedava lluny, molt lluny (influència del “far, far away”, de la Guerra de les Galàxies?).
Vaig arribar a la parròquia a mig matí. El rector, que es deia mossèn Josep, em rebé amb un somriure que li aribava d’ orella a orella (això vol dir que tenia la boca molt grossa). La minyona no tant. Ella em mirà de dalt a baix, amb els ullets mig tancats. Estic segur que comptava les taques de la meva sotana. Des del primer moment, la minyona no em va caure bé. Vaig endevinar en ella una punta de mal geni, i també una punta d’ animositat, quan el rector digué: “Entri, entri, passi, passi, que prendrà alguna cosa!”. “Esperi’ s, home -digué ella- no veu que tinc el vi a baix, al celler, i l’ haig d’ anar a buscar!”. La vivenda era al primer pis.
Les meves dues maletes havien quedat prop de la porta. La mare havia esmerçat tota la vesprada, preparant-les.
- I, així, és el seu primer vicariat, oi?
- Sí, senyor, sí.
Ho deia per dir. Coneixia prou bé el meu historial o “curriculun”. Estic convençut que, des del moment que sabé el meu nom, li va faltar temps per per treure la pols de la col.lecció de butlletins oficials de la Diòcesi (endarrerits), i donar una llambregada a les meves notes acadèmiques, des de primer de llatí fins a quart de tologia. Les meves notes eren bastant bones (no vaig baixar mai de 8; Déu en sigui lloat). Això solia fer una bona impressió als rectors.
- Ja veurà com aquí no tindrà gaire feina.
- Sí, senyor, sí.
En aquell moment va repicar el timbre de la porta.
- Vol que vagi a obrir, senyor rector?
- Sí, vagi, vagi! Així s’ hi començarà a acostumar (ja em vaig veure fent de porter).
Era una senyora vella, trista i geperuda, amb un vestit negre que li arribava fins a mitja cama. Més endavant vaig saber que era la “senyoreta Àngels” i que era benefactora conspícua de la parròquia.
- Bon dia tingui!
- Bon dia.
- Que sap si avui hi haurà missa de vuit?
- No ho sé, senyora. Si vol, ho pregunto al senyor rector.
- No cal. Ja ho veuré (doncs, per què m’ ho preguntes, punyetera?).Perquè una servidora viu prop de l’ Església, sap?
- Ah!
- Vostè deu ser el vicari nou, fa?
- Sí, senyora.
- Una servidora ve cada dia a missa.
- Molt bé. Així, ja ens veurem.
- Ja veurà com li agrada la parròquia (no em va pas dir res del rector i de la minyona; si m’ agradarien o no). Això tansols va ser el començament de la raó de tot plegat. Força gent que va venir a llufejar per veure de prop el nou vicari. Segurament que la “senyoreta Àngels” anà disparada a comunicar al seu “cor de donzelles” que havia conegut el vicari nou. En un cas com aquest, jo suposo que el col.loqui es deuria allargar ben bé fins l’ hora de dinar. Descriure i opinar sobre un vicari nou no és cosa de cinc minuts.

11 de setembre de 2007.Homenetge a Lluís Maria Xirinacs. Dimarts, set. 11 2007 

El coll de la Tuta, a Ogassa, a les envistes de Vidabona, va fer de cadafalc del seu cos cansat. Moltes vegades jo he voltat per aquests verals, a les envistes del Taga, i als peus de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Va ser el seu altar, vida oferta per Catalunya. Fou la seva darrera celebració d’un onze de setembre avançat. Adéu, estimat Lluís Maria! El meu homenatge seran algunes paraules teves i un poema que et dedico.
El dijous , 24 de desembre de 1970, vigília de Nadal, Lluís Maria comença la Segona vaga de fam, que durarà 21 dies, en solidaritat amb els processats de Burgos i per recolzar la creació de l’ Assemblea de Catalunya.
Escriu al seu diari: “Amics. Tu ets el poble. Vosaltres sou poble. De tots nosaltres depèn que el nostre país tingui l’ autodeterminació que els 300 intel.lectuals reunits a Montserrat el dia 13 demanaven. I aquest és el moment. L’ exemple del País Basc és prou immediat com perquè estiguem disposats a seguir-lo. Hem d’ exigir també nosaltres l’ autodeterminació, que és le nostra voluntat determinada de fer un país. Pel meu compte, i paral.lelament a les accions que esteu fent i fareu, he decidit de començar aquest Nadal un dejuni indefinit per aconseguir la llibertat del meu poble. El meu dejuni no té més límit que la convicció clara que es prepara un front únic de les forces vives del país que exigeixin públicament l’ autodeterminació, amb la mateixa decisió de l’ esmentada Assemblea de Montserrat…La meva vida és ben poca cosa. La felicitat amb els que comparteixo la meva vida familiar és ben poca cosa. No podem somiar. Els qui renunciem a una o a totes dues coses esmentades, fem una gran cosa…Demano unes eleccions…Comprenc que aquest desig el compartim molts i que sovint aquest desig no es torna un fet”.
Al llibre “Subjecte”, editat l’ any 1975, Lluís Maria Xirinacs escriu: “Cada vida té uns límits. No volguem sobrepassar-los a costa de ningú perquè turmentarem i ens turmentarem. Qui no sàpiga apreciar la vida en els seus límits, malversarà adhuc la porció que tenia assignada”. “Allò que enfurisme i rebel.la és el dolor evitable, el dolor innecessari, el dolor injust. Com travessar el mur? Pensem que aquest dolor absurd és també el que s’ alça, el que uneix tot superant egoismes flonjos, el que encén la rebel.lió, únic camí de sortida…El dolor convoca les forces disperses. Si el plaer adorm, el dolor exalta. Si el plaer relaxa, el dolor tensa.El covard s’ avergonyeix davant la presència del dolor. Però havia dit que era transviolent i no puc quedar satisfet cantant una bella lloança de les virtuts del dolor. Sé de la força del dolor, però sé del vici sàdic, tan estès entre els poderosos. Sé d’ aquests pervertits i sé, abans que tot, dels perversos que, enduts per l’ atzar d’ una victòria fàcil, ho esclafen tot a llur pas i segueixen tan feliços,sàdicament conscients o irresponsablement infantils. A l’ irresponsable cal parar-li els peus, si cal amb violència, si cal arriscant la pròpia vida. Al que és conscient i responsable, cal primer apel.lar al seu sentit de responsabilitat amb tots els mitjans. I esgotat aquest camí, cal arribar al judici definitiu, a la duresa del diamant, a la guerra sense treva. És el millor camí per la pau. (Sujecte. 1975 p. 67-69).
11 de setembre
Ets senyera i ets drecera
penjada als nostres balcons,
imatge, joia i ressons
de la nostra casa vera.
Som un país que venera
aprendre bé les lliçons
per a fer caure els crespons
de l’ espera que s’ espera.
I tu, l’ amic amb bandera
al damunt dels bells turons,
neteja fort els racons
de nostra llar encisera.

Tot esperant bisbe nou. Dilluns, set. 10 2007 

Aquest escrit, aparegut a Correspondència pel juny de 1972, retrata la situació de la Diòcesi de Girona sense bisbe. El bisbe nou, Jaume Camprodon i Rovira, es va estrenar com a bisbe de Girona (sense ser encara bisbe) el dia 3 d’ octubre de 1973. A Castelló d’ Empúries es va celebrar un funeral per mossèn Joan Alsina, fill de Castelló, assassinat quinze dies abans a Xile, durant els primers moments del cop d’ estat sanguinari del general Pinochet. Mossèn Jaume Camprodon havia estat preconitzat bisbe de Girona però encara no n’ havia estat consagrat. Va presidir l’ Eucaristia funeral mossèn Josep Maria Taberner, Vicari General del bisbe Narcís Jubany. I mossèn Jaume va presidir el dol, al costat de la família d’ en Joan Alsina. Quan escric aquesta entrada (10/09/2007) estem a les vigílies que el bisbe de Girona, Carles Soler, presenti la renúncia , per raons d’ edat reglamentària (demà passat, dia 12 de setembre, compleix 75 anys), a la Santa Seu. Per altres raons, el moment també resulta dramàtic, conseqüència d’ una campanya orquestrada per la dreta, eclesiàstica i mediàtica. El bisbe Soler, malgrat tot, ha estat un bon bisbe de Girona. I molts no li ho han perdonat, sobretot perquè no ha volgut condemnar el “fòrum Joan Alsina”. Alguns diuen que alguns dels seus pitjors enemics, a més del Nunci del Vaticà i algun monsenyor de la Cúria romana, han estat la Conferència Episcopal Espanyola i l’ Opus Dei. Jo, pobre de mi, no hó sé. Només he vist com una determinada premsa l’ ha tractat molt malament; fins i tot, l’ han insultat grollerament. I no s’ ho mereix. Ja veieu com la persona del meu amic estimat, en Joan Alsina, uneix dramàticament els primers i els darrers moments de dos bisbes, molt estimats per mi: el bisbe Jaume i el bisbe Carles. I m’ omple de goig el fet que la diòcesi de Girona i els seus bisbes es trobin sota l’ ombra protectora d’ en Joan Alsina, si no en aquesta terra, segur que sí en el cel nou i la terra nova.
Segons fonts ben informades, un grup de capellans qualificats de Girona han adreçat una carta al Nunci de la Santa Seu a l’ estat espanyol per oferir-li uns suggeriments pràctics de cara a l’ elecció (perdó. Ja se m’ ha escapat la ploma. Volia dir nomenament) d’un nou pastor per a Girona. La majoria del clericat gironí s’ ha quedat amb les ganes de llegir aquesta epístola diplomàtico-contestatària-respectuoso-clerical (oi que, de les cartes adreçades al Vaticà, se n’ ha de dir epístoles?). Hem pogut llegir, això sí, un llarg escrit teològico-pastoral, redactat per un professor del seminari, a instàncies d’ aquesta comissió fantasma (en el sentit que hom no sap qui són els seus membres, no que ells siguin uns fantasmes). S’ ha anat amb peus de plom, oi que sí? Alguns, pocs, han criticat aquesta manera de tractar les coses importants i col.lectives. Però, les seves veus han estat tan minses, que se les ha endut el vent, abans que arribessin a les oïdes de la clerecia. Altres veus han fet córrer que el nomenament cauria al damunt (quina expressió tan pesant!) d’ un rector d’una parroquia de la Costa Brava. Quin canguelo i quina angoixa que ha passat el pobre mossèn! Però també se les ha endut el vent (quina tramuntanada, Déu meu!). La Santa seu i la Nunciatura callen. I el seu silenci és més expressiu que no pas aquest conjunt de veus gironines que el vent s’ ha emportat. Algú diu: No sé per què us angoixeu tant! No veieu que ens portaran el que menys ens pensem! Crec que, enmig d’ aquest concert de veus desafinades, aquesta és l’ única que fa diana. Que hi farem! Cal tenir “fe” en les “altes raons pastorals”.
I avui afegeixo: Cal tenir “fe”. Segur que ens tocarà “convertir” un altre bisbe.

El meu pas per l’ Escoltisme. Diumenge, set. 9 2007 

Es tracta de la segona part de l’ escrit aparegut a la revista Diocesana de Girona, El Senyal (setembre 2007, pag. 23).

El ressó i prestigi mundial de l’ escoltisme català és degut, en bona part, a un capellà extraordinari, mossèn Antoni Batlle i Mestres (ànima de l’ escoltisme catòlic català de la postguerra). Us recordo que jo parlo, sempre, des de l’ òptica de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya. Mossèn Batlle, “el mossèn”, va maldar fins a la mort per un escoltisme català de qualitat. I això, en temps del franquisme més dur. No se li va reconèixer els seus mèrits fins al llit de mort (mossèn Batlle va arrossegar, els darrers anys de la seva vida, una esclerosi múltiple que el va dur, després de molts patiments, a la sepultura). Em sembla que era el dia abans del seu traspàs, que l’ Arquebisbe-Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego (sí, home! El Modrego-drego entranyable), va enviar a mossèn Batlle un delegat personal amb la missió de comunicar-li que el nomenava Consiliari Diocesà d’ Escoltisme. “Sí, home, ara!”, es diu que va comentar el mossèn.
Un altre Consiliari de pedra picada fou el P. Genís Samper i Triedu, escolapi, el meu mestre d’ escoltisme. I uns quants dirigents laics dels anys cinquanta i seixanta (cito, de memòria, la Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera; en Raimon Galí, fill de l’ Alexandre Galí i Coll, pedagog, fundador de l’ Escola Blanquerna; en Josep Maria Martorell, arquitecte, germà de l’ Oriol Martorell, el músic; i fills, ambdós, del pedagog català Artur Martorell i Bisbal…i “tutti quanti”).
Els catalans vam ser ajudats i apadrinats pels escoltes francesos (”Scouts de France”): Michel Rigal, el P. Forestier, dominic, Michel Menu i d’ altres. També pels escoltes catòlics belgues (en principi, pels francòfons, amb Benoît Blanpain, un dirigent il.lustre de l’ escoltisme belga que fou, més tard, president de la Conferència Internacional Catòlica d’ Escoltisme, la CICS; més tard, foren els escoltes flamencs, els VVKSM, els qui ens recolzaren: un record per Greete (Margarida) Schaumans i Dirk de Baker. Recordo que Minyons em van enviar com a delegat a Antwerpen (Anvers), a la commemoració dels 75 anys de l’escoltisme. Els honors que em van retre, com a representant de Catalunya, van ser notables. El mateix Cardenal, a la Catedral d’ Anvers, en va fer esment.
Una circumstància de la vida em va dur a ser nomenat consiliari europeu i membre de l’ equip mundial de la CICG, la Conferència Internacional Catòlica de Guies. Ho vaig ser cinc o sis anys.
Vaig representar dignament -em sembla- les Guies de Catalunya. Fins i tot, em va tocar viure algun fet contradictori. Aquest és el cas de la Jornada Mundial de les Guies Catòliques, celebrada a Cochabamba, Bolívia, l’ any 1992 (500 anys de la conquesta d’ Amèrica per les tropes dels reis castellans, els Reis Catòlics; conquesta ratificada, l’ any 1493, pel Papa Roderic de Borja, valencià de Xàtiva, que prengué el nom d’ Alexandre sisè). A la inauguració oficial de la Jornada, amb assistència de tota la “crème” boliviana (Nunci del Vaticà, Arquebisbe de Cochabamba, Canciller de la República, Primera Dama…No hi va assistir el President perquè, aquells mateixos dies, era a Madrid, retent visita al President del Govern espanyol, Sr. Felipe González), em va tocar fer el panegíric de la “madre patria” (era l’ únic, de tota la delegació, que parlava -bé o malament- el castellà). Mai en ma vida no he passat tanta vergonya, tot i que molta gent il.lustre em va felicitar. Un dels qui ho va fer fou el Nunci de Vaticà, un “monsignore” jovenàs i guapot. Em va dir que ell també era escolta (de fet, sota la sotana, duia la camisa de l’ AGESCI, l’ Associació dels Escoltes catòlics italians?). Em parlava, mentre ignorava olímpicament l’ Arquebisbe de Cochabamba, que s’ esperava per poder parlar amb el Nunci. Es veu que el fet que jo parlés una mica italià era més important que el pobre Arquebisbe de Cochabamba (”Lei parla italiano? Va bene. Bella cosa! Anche io sonno stato a l’ Agesci”. Va ser llavors quan es va obrir la pitrera per mostrar-me la camisa escolta).
Vaig convidar l’ Arquebisbe (no el Nunci) a participar a la Jornada. I va passar tot un dia amb nosaltres. Els capellans de la parròquia, que eren espanyols, van marxar quan va venir l’ Arquebisbe. Es veu que estaven barallats. Però explicar això em duria una altra entrada, tan llarga com aquesta. I ho deixo aquí.

Els exercicis espirituals. Acabament. Dissabte, set. 8 2007 

Us parlava, a la crònica anterior, de l’ obra de teatre “El divino impaciente”, de José María Pemán. És que al Seminari fèiem teatre. Les obres per representar normalment ens les fornia la “Galería Dramática Salesiana”, obres per a homes sols, en castellà, i ja censurades (vull dir que no hi sortia mai, ni de lluny, alguna cosa que pogués fer pensar en alguna relació amorosa). Recordo “Lázaro el mudo”, “El Gran Cardenal” i, en català, el sainet “Per no entendre el castellà”, que tenia molt d’ èxit. Em direu que la “Galería Dramática Salesiana” no té res a veure amb els Exercicis Espirituals. Potser no. Però jo crec que, en aquell temps, tot estava relacionat. El jesuïta, predicador de torn dels Exercicis Espirituals, m’ apareixia a mi, infant o adolescent, com un personatge sortit de la “Galería Dràmática Salesiana”, “mejorando lo presente”, tal com deien abans les revistes d’ humor. A la “Galería”, als Exercicis espirituals i al Seminari, no es parlava mai de sexe, per exemple. I, si se’ n parlava, hom ho feia d’ una manera gairebé aberrant. Recordo un jesuïta predicador que, per fer-nos entendre que hi ha actes humans que es produeixen però en els quals la voluntat no hi té res a veure (en el fons, parlava de la pol.lució nocturna), ens explicava la imatge “del caballo y el jinete” (ho deia en castellà). El “jinete” no té cap culpa que el “caballo” s’ orini en plena desfilada. Això era un exemple excel.lent de com s’ explicava la moral de llavors.
Durant els dies d’ exercicis, ens solíem passar la major part del temps a la capella: oracions del matí, missa, dues meditacions d’ una hora cadascuna, dues plàtiques, examen particular, examen general, visita al Santíssim, rés del rosari, l’ Ofici Parvo, visita a la Mare de Déu, darreres oracions del vespre… El plat fort era l’ actuació del “Padre”. Ens dirigia les meditacions, les plàtiques, i els exàmens generals. Ho feia des del darrere d’ una taula, coberta amb una roba de vellut vermell, col.locada (la taula) prop de l’ altar de la capella. Una creu, un llum de peu, que arrencava reflexos vermells del vellut, un lleuger polsim, que els cops de puny del predicador feien sorgir de la peça cobretaula. La capella restava, més aviat, en una semi foscor: això vol dir que tot el dia havíem de mantenir alguns llums encesos; no gaires, els justos per no trencar l’ aire de misteri i recolliment. L’ ambient era propici per a impressionar l’ auditori… i per encetar alguna becaineta subreptícia. La temàtica no solia fugir de la dels Exercicis de Sant Ignasi de Loiola: allò dels binaris i les banderes. No ho vaig arribar a entendre mai ben bé, tot i escoltar-ho força vegedes; sempre m’ hi he fet un embolic. No m’ aclaria mai si eren dos binaris i tres banderes, o dues banderes i tres binaris.
Un dia, el “Padre” ens estava parlant de la mort i de l’ infern. Feia xafogor; me’ n recordo. De sobte, un tocatardà va entrar a la capella amb pressa. Vénia “pitant”, convençut que feia tard. Sigui per la pressa, sigui pels nervis, el cas és que el xicot es va desmaiar i va caure, com un parrac, a la vista de tots. Esglais col.lectius com el que es va produir en aquell moment no els desitjo a ningú. Sort que coses com aquestes s’ esdevenien, només, de tant en tant.
I, per rematar aquest tema, una pregunta trascendental: Qui sap com deurien anar els Exercicis adreçats a elements del sexe femení? No us heu fet mai aquesta pregunta? Ei! Ara m’ adreço a homes.

Els exercicis espirituals. Divendres, set. 7 2007 

Cròniques d’ un temps de Girona. Torno al Burxeta dels anys setanta (en aquest cas, l’ escrit va aparèixer a Correspondència pel desembre de l’ any 1975). I parla dels exercicis espirituals que fèiem al Seminari.
Al Seminari Menor fèiem tres dies d’ exercicis espirituals i, al Seminari Major, en fèiem sis. Mentrestant, la ciutat de Girona bullia d’ animació i de festa. Eren les Fires de Sant Narcís, que duraven una setmana, tot i que els dies forts eren: el mateix dia de Sant Narcís, el dia de Totsants, i el diumenge que hi havia entremig o immediatament després. Especialment el dia de Totsants, de tot el meu record, era el “súmmum”. De tots els racons de les comarques gironines vénien famílies senceres a passar el dia a Fires. Qui més qui menys, tenia família a Girona i anaven de convidats. I, si no n’ hi tenien, Ca la Marieta, Ca la Quima, Cal Ros, La Llarga…o qualsevol altre dels bons restaurants de Girona acollien i donaven (cobrant, ei!) menjar als milers de visitants. Era un dia de canelons i pollastre rostit. Els canelons els adobaven amb el tall que havia sobrat del tiberi de Sant Narcís. Amanida, canelons, rostit i crema…aquest podia ser el menú típic del dia de Totsants de fa cinquanta anys.
Al Seminari fèiem exercicis espirituals. Llunyans però reals, a través de les finestres, somortes, sobretot al capvespre, ens arribaven el ressons de la gresca de La Devesa, algun refilet de tenora, o l’ olor greixosa dels “xurros”, les patates fregides, els brunyols i els boniatos al forn. Nosaltres havíem de meditar, resar i callar. El gran embalum del Seminari Conciliar (el mot conciliar fa referència al Concili de Trento, reunió dels bisbes de tota l’ Església Catòlica entre 1545 i 1563, quan era ben recent la ferida i l’ escicissió provocada per Luter i el Protestantisme. En aquest Concili Ecumènic o universal de l’ Església Catòlica es van posar les bases ideològiques i pràctiques per a la formació dels capellans del futur, que es van concretar en la institució que es va denominar Seminari Conciliar, i que s’ han mantingut, sense canvis substancials, fins ben entrat el segle XX)… després d’ aquest llarg parèntesi, recomenço la idea que el gran embalum del Seminari Conciliar, edificat al cadamunt de la costa de Sant Martí, rebia els impactes penetrants del xivarri que nosaltres teníem prohibit. Fèiem exercicis espirituals. Tres, sis i, en temps d’ Ordes Sagrats, nou o deu dies d’ exercicis intensos. Canviava la longitud, però no la latitud. Vull dir que l’ estil era el mateix a les tres etapes; l’ estil del predicador, ja s’ entén. Uns dies de silenci absolut, en els quals no quedava més remei que escoltar el “Padre” de torn, resar l’ “Ofici Parvo”, comptar -una i altra vegada- el nombre de rajoles del pati, i esperar l’ hora dels àpats. No és pas que ens donesin més bon menjar que d’ ordinari, no. Menjàvem els mateixos cigrons, les mateixes mongetes amb graus (en el fons, són proteïnes), i les mateixes pelleringues de carn de sempre. Però els àpats marcaven les hores lentes del dia. Per exemple, a l’ hora de sopar ens dèiem: Un dia menys! Tot això, amanit amb el repicament constant de campanes que ens cridaven als actes reglamentaris, i amb el fregadís incessant de centenars de peus d’ exercitants, cap cot i silents. El “Padre” predicador solia ser un jesuïta: un home sec, escardalenc (sempre m’ he imaginat els jesuïtes d’ aquesta manera; no sé per què), amb ulleres rodones de pasta, nas aguilenc (de jueu), passa nerviosa, paraula fluïda, sabates grosses i faixa negra a la cintura de la sotana negra, una mica bruta, amb botons de dalt a baix (les sotanes impecables i sense botons, amb un acabament al coll diferent dels altres, les duien els membres de l’ Opus Dei. En tinc un record viu de mossèn Enric Pèlach, traspassat aquest any 2007, mort essent bisbe emèrit al Perú i que, quan jo era seminarista, era Director Espiritual del Seminari Menor. Els altres clergues que duien faixa com, per exemple, els bisbes i alguns canonges o rectors de parròquia, se la solien posar per damunt de la panxa). Tots els “Padres” jesuïtes predicadors d’ exercicis espirituals que jo he conegut, tenien l’ aspecte de no dormir mai, de viure d’ aires del cel; una aparença de persones com acabades d’ arribar de la Xina o d’ altres missions llunyanes. Potser dic això darrer influït per l’ obra de teatre “El divino impaciente”, de José María Pemán, que narra la vida de Sant Francesc Xavier, obra que vaig veure representada i que jo mateix vaig representar en els meus anys de Seminari.
Ja continuaré al proper capítol.

Radiografia urgent de l’ Església. Dijous, set. 6 2007 

Després de quinze dies de mandrejar, de gandulejar, de vagarejar (de flâner, tal com diuen els francesos) o, si us agrada més, després de quinze dies de vacances, reprenc el fil. M’ acaba d’ arribar el número 100 de la revista Alimara, d’ Olot, que commemora els 25 anys d’ existència. Em sembla que ja us vaig dir que em van demanar un escrit, del qual ja us en vaig oferir un tast. Ara en transcric un altre, que correspon més el títol d’ aquest capítol.
Crec que aquests darrers 25 anys s’ han caracteritzat, sobretot, per la velocitat en el desenvolupament de la tècnica i de la comunicació. Ja no hem d’ esperar cent, trenta, ni tansols deu o cinc anys per viure canvis qualitatius. Les coses poden canviar en qüestió de mesos i, en alguns casos, fins i tot de setmanes. Això ha produït uns nous paràmetres culturals i socials. Ha revolucionat els sistemes i les societats.
Les grans religions s’ han vist sotraguejades, amb més o menys malhumor de la seva part, per aquests esdeveniments. Les veritats i els dogmes, que feia segles que es mantenien, han deixat d’ interessar la gent. Ja hi va haver un avís d’ això als anys setanta i vuitanta: la irrupció de la religió “new age”. Era una barreja d’ ecologia (la teoria “gaia”), una ampla oferta religiosa (la religió a la carta), una psicologia d’ estar per casa (la meditació, l’ holograma, la psicologia transpersonal). “New age” va posar pals a les rodes del carro de la vella Església Catòlica. Com a anècdota alliçonadora, us puc explicar una vivència personal. En un moment d’ estancament i recerca personal, hom em va recomanar la lectura del llibre de Paulo Coelho, “L’ Alquimista”. Em van dir que m’ ajudaria a clarificar el meu futur. El vaig llegir. I em vaig fer un tip de riure, per la candidesa i la poca solidesa de les seves tesis, a part de la manca de qualitat literària, cosa que, per a mi, és molt important. A la persona que m’ havia recomanat la lectura li vaig dir, més o menys textualment: “Com vols que em cregui una collonada com la següent: que, si desitjo realment una cosa, tot l’ univers m’ ajudarà a aconseguir-la?”. Em sembla que el vaig fer enfadar i el vaig escandalitzar per la meva manca de respecte per “aquella vaca sagrada dels temps moderns”. La meva formació literària i filosòfica em van salvar del tràngol. I va ser llavors que vaig començar a interessar-me per la nova manera d’ acostar-me a la Bíblia (vaig descobrir que la Bíblia tenia necessitat de molta exegesi i molta psicologia per destriar-la de la mítica i de les rèmores teològiques eclesials) , a la Teologia (en especial a la nova Cristologia, que identifica els pobres amb el Crist, com a lloc teològic de la trobada dels homes amb Déu en l’ Església), a la Litúrgia (més funcional i vivencial que no pas ritual), i a la pregària de compassió-comunió amb la humanitat sofrent. Des de llavors, l’ Eucaristia va deixar de ser per a mi una cerimònia i una obligació, i es va convertir en una vivència de comunió pregona.
Per avui, ja n’ hi ha prou.

el pessebre de reüll. Dimecres, ago. 22 2007 

Les figures del pessebre, mirades de reüll.

(A l’estil de Pere Quart i el Gaiter de la Muga. Amb música de l’Arlésienne, la marxa dels tres reis, de Georges Bizet).

Rei
bru,
rei
ros,
rei
blanc
“poiós”.

El
gat,
el
gos,
el
rat
rabiós.

El
fred
que
fa.
El
vent
del pla.

El
tou
de
neu
que,
just,
es
fon
i es
descompon.

La
nit,
la
por,
el
cant
del
tro.

O
tot
o
res:
el
cor
distès.

El
cor,
el
cos
dels
bons
pastors.

I
en
el
cel
tou,
de
blau
paper,
un
àngel
gros,
cap
vermellós,
amb
ala
gris,
fa
la
viu-viu
a
dalt
del
trau
d’aquest
forat
de
bé i
de
pau.

El
nin
que
jau,
fa un
son
molt
lleu
i a
l’aire
s’ou
un
cant
molt
breu.

El
vell
que
riu
i
que es
desviu.

El
blau
mantell
dins
del
cistell.

La
noia
cus;
filosa i
fus.

El
rei
ja
fuig
pel
rost
pendís,
mentre
se
sent
el
gran
xisclet
de
l’innocent.

I allà a
l’hostal,
on
no han
volgut
el
nen
diví,
el
ric
i el
ruc
ja
fan
el
son
a
mig
ull
cluc.

El
bou,
el
mul
i un
gran
bramul.

La
cort,
i un
porc
que en
trec;
un
sac
amb
séc,
tot
ple
de
sinagrec.

Jo em
ric
del
ruc:
ha
empassegat

al
roc
del
rec
i,
de
retruc

ha
desvetllat
el
rac
del
gorg.

El
boll
del
camp,
la
llum
del
llamp.

El
fons
del
bosc
quan
es
fa
fosc.

I a
mig
recer
en
surt
el
cul
del
caganer.

La

del
vell;
els
ulls
ben
vius,
el
cor
replè
d’un
bri
de
fe.

La
llum
de
fons,
el
goig
dels
nens;
uns
cocs
ben
bons
i un
tast
d’encens.

Un
bell
foc
groc,
un
brot
de
pi,
un
pot
de
vi,
i al
cel,
un
fum
de
romaní.

Un
fals
riu
blau,
un
sot
i afrau.

Un
xic
de
font
i un
peix
que es
fon.

Un
pou,
un
pont
i un
goig
pregon.

El
toll
del
mas,
el
vedell
gras,
un
clot
que
put:
hi espeternega
l’ànec
mut.

Un
xai
molt
gai,
el
bec
d’un
tord
que
no es
veu
mai.
El
vol
ben
ras
del
meu
gall
gras.
I al
mig
del
camp
se
sent
el
gruny
del
porc
i,
fort,
el
clam
de
l’aviram.

La
fou,
la
deu,
la
pica
fonda on
el
gall
beu.

El
bot
de
vi.
L’hereu
mesquí.

Un
bust
de
vell
amb
nas
vermell:

la
gorra al
cap;
per
nas
el
nap.

El
llum,
el
fum:
el
gros
perol
per
al
consum.

L’escon
i el
soc
de
pi;
mitjons
als
peus,
ulls
ben
rodons,
llavis
vermells.
Mireu
com
riu:
tronc
i
color
d’aquell
meu
vell
cagatió.

El
cel
del
fons.
El
mar
de
trons.
Els
mil-i-un
tons
del
vell
betlem,
dolç
i
gustós
com
un
poncem.

El
pic
i
pac
del
bon
manyà,
que
va
ferrant
el
brau
cavall.

El
sec
gloc-gloc
del
meu
riu
xic.

I
tots
els
tons
del
gran
espai.

El
gris
del
vesc,
el
blau
del
mar,
el
bru
dels
fems
al
camp,
blanc
de
fajol,
el
groc
del
mimosam.

El
verd
de
l’hort,
el
gra
del
sac,
el
pa
de
blat,
el
forn
del
mas.

El
vell
pegot
te un
sabatot
sobre el
taulell,
i el
noi
fa un
clot,
i hi
posa
dins
el
ferro
vell.

Els
pastorets
fan
la
nyam-nyam;
creix
l’ombra
gris
del
muntanyam.

Un
pi
ben
xic,
un
pi
ben
gros,
un
ca
rebec.

I un
gos
petit;
i al
mig
del
bosc,
dent
i
musell
de
l’avi llop.

Què
més
hi
ha?
Hi
ha
de
tot
al
meu
record.

Fou
el
meu
món
quan
jo era
xic:
mai
més
no he
vist
res
tan
bonic.

Quim Pla.- Nadal de 2006. Com un “divertimento” de nadal.

Burxeta’s Weblog Dimecres, ago. 22 2007 

la quietud dels anys Dimarts, ago. 21 2007 

Hores clares de la vida vella,

moments tendres, tot fressant camí,

instants dolços, robats de matí,

quan jo miro i em mira una estrella.

Moments de tendresa i poesia,

instants de silenci permanent.

Si no els copses al primer intent,

cal que ho provis un i un altre dia.

Ara que la son esmunyedissa

parla d’ anys fugits, ja, qui-sap-on,

hora és d’ entomar, del més pregon

del meu record, l’ esclat que frissa

per acostar-me a Déu, el meu destí.

Sa mà m’ amanyaga la galta,

em perdona qualsevol falta,

el seu perfum és ben a prop de mi.

Abans, Senyor, era un xic rebel,

més dura duia la mirada,

la voluntat més encrespada.

Mes ara, veig molt proper mon cel.

La pregària se’ m fa més planera

als moments de calma i de repòs.

I, així, quan vull adreçar-me a Vós,

sóc  jo, tot, qui prega i espera.

I  recordo de tots els de casa,

aquells que hi són i aquells que no hi són.

I sento vostra veu que em respon:

amic, a tots mesura rasa!

M’ heu donat la quietud dels anys

quan en la vida se’ m fa llostre

i el meu comptar ja toca sostre.

Heu volgut amorosir-me els danys.

I ara, despert, us ho agraeixo

a l’ alba de la nova vida

quan, dintre meu, sento la crida.

Senyor, ben cert, ja no pateixo!

Mare de Déu d’ agost 15/08/07.

nadal 2003 Diumenge, ago. 19 2007 

Anem de pressa

cap a la taula,

que la paraula

avui no cal.

Fora fatigues!

Les mans gasives

són més amigues.

Ja som nadal.

Qui no té penes

té nits serenes;

perquè els de casa

són un puntal.

Mes, si això falla

i tot s’ encalla,

nadal no calla:

ja ve nadal!

Damunt la roba,

en una cova,

la bona nova

lliura del mal.

Infant santíssim,

fill de l’ Altíssim,

alè suavíssim:

llum de nadal.

És a la porta,

presència forta

que ens reconforta

sempre que cal.

I, quan la vida

rep la ferida,

punyent, sentida,

del temps que passa

i que traspassa

com un punyal,

calla i espera

mirant enrera,

sense quimera,

el vell nadal.

L’ endemà. Diumenge, ago. 19 2007 

Aquest escrit es va publicar, amb un altre títol, al Punt Diari del 31/03/1984, pàgina 7. És molt llarg. N’ he extret i modificat alguns dels paràgrafs més importants.

Vaig anar a veure el film “L’ endemà” (The Day after). Jo, francament, el vaig trobar tirant a mediocre. Però amb unes imatges belles, tràgicament belles. Per exemple: les rutilants eixides dels míssils, dels seus cataus subterranis; la doble explosió taronja, majestàtica, dels bolets atòmics. La resta…ja és una altra història. Però, aquells deu minuts wagnerians de l’ atac i explosió nuclear (remembrança dels deu minuts de l’ atac dels helicòpters, a “Apocalypse now”) em feren assaborir, amargament, l’ horror que ens espera).
Tot sortint de la sala, una colla de bordegassos parlaven del Barça. Em vaig recordar d’ aquelles paraules de François Mauriac, en una de les seves novel.les, amb aquell to irritat que només saben donar-hi els francesos: “Surten del calvari, i parlen del temps!”. Mauriac parlava dels catòlics, quan surten de missa.
Compro un diari. Parla de més de cent morts al Líban, tràgic escenari del viacrucis d’ un poble que es resisteix a desaparèixer, que no vol morir. El Líban, l’ Iran, l’ Irak…Amin Gemayel, Michel Aoun, Saddam Hussein, Khomeini…esperpèntics titelles , ens mans d’ aquells que s’ ho miren des de lluny,i que tenen el dit índex a punt de prémer el piu color vermell.
Canvi d’ escenari. Justícia i pau convoca a un dejuni per la pau. La flor i nata de l’ Església s’ interroga a fons. Un dejuni? “Pour quoi faire?”. I el dejuni per la pau s’ ha de suspendre. La flor i nata de l’ Església té altres maldecaps. “Surten del calvari i parlen del temps”.
Vingué un home que es deia Joan. Sant Joan ho veia més clar. En les seves velleses, dispara el repte d’ un cel nou i una terra nova, després de parlar del drac que devasta la terra.
No t’ hi escarrassis, vellet entranyable! Els teus seguidors no comprendran la teva follia poètica, profètica, real com el “1984″ de l’ Orwell. Els teus seguidors continuaran parlant del temps.
Vingué un altre home que es deia Jesús de Natzaret, que va relativitzar tantes coses d’ aquest món que talment semblava un foll. Parlava de pau i de guerra, de mansuetud i violència, de riquesa i pobresa…però amb uns conceptes totalment a l’ inrevés dels nostres. Els seguidors de Jesús continuen parlant del temps.
Un amic agnòstic em digué: “Darrerament, els cristians de Girona aneu a totes. Porteu una estratègia de piconadora!”. Valga’ m Déu, vaig pensar. Que n’ és de pobra, l’ esquerra gironina!
Començaré a donar la raó al meu amic agnòstic el dia que surti un grup de dones cristianes gironines que es plantin, (com ho van fer aquelles valentes dones angleses davant de la base militar, nuclearitzada, de Greenham Common) davant de qualsevol situació injusta. Donaré la raó al meu amic agnòstic el dia que els canonges de la catedral i els membres del consell presbiteral del bisbe, en pes, signin un manifest en el qual es declaren, tots, objectors de consciència, antimilitaristes, anticapitalistes (ara jo no dic anticomunistes), antiimperialistes (ara dic antiglobalitzadors)…i el vagin a entregar, en manifestació, a les autoritats polítiques i religioses gironines (perquè no tenen ocasió ni recursos per fer-ho a les mundials). En aquests moments en què Roma considera els cristians gironins una mica com el diable en persona (”la cattiva gerona”, deia un cardenal de cúria, segurament pensant en el “Fòrum Joan Alsina”), això de la manifestació i posterior lliurament seria, tècnicament parlant, una iniciativa absolutament reeixida. Encara que seria “picar en ferro fred”. La història m’ ho fa pensar.

Conviure amb marginats. Diumenge, ago. 19 2007 

Escrit publicat al Punt Diari del 15/09/1984. Pag. 7. Amb modificacions.

Durant tres dies vaig conviure amb joves addictes a l’ heroïna, en procés de desenganxar-se de la seva dependència. Aquests joves feien una vida senzilla i natural en una masia allunyada, situada en una contrada solitària de la Garrotxa; en concret, a la masia abandonada del Serradell, prop de l’ ermita romànica de Sant Andreu de Gitarriu.. un paratge bellíssim de l’ Alta Garrotxa, a mitja horeta de sant Grau d’ Entreperes Un meu company, en Joan Solès, fill de Llagostera, i capellà de l’ Església Ortodoxa, un personatge carismàtic i inquietant, es va dedicar uns anys a aquesta tasca d’ acollir enganxats a la groga dura en procés de desintoxicació. Un metge de Figueres, el senyor Cufí, li va facilitar les masies de la Garrotxa. En va utilizar dues: el Serradell i Puigbalí. Us aconsello que visiteu els paratges; són d’ una bellesa salvatge i magestuosa, ambdós prop del puig de Bassegoda i de la Mare de Déu del Mont.
Un regidor d’ Ajuntament, un animador de barri, i el responsable i ànima del grup, tos ells bons amics meus, i jo, vam participar en aquesta impactant experiència de tres dies. Se’ m feu un nus a la gola quan, al moment d’ acomiadar-me d’ aquests nois i noies drogaaddictes, em deient tots, estranyant-me la mà o abraçant-me: “Torneu aviat! Necessitem molt la vostra ajuda!”.
Vam conviure en una casa sense aigua ni electricitat. Una font a uns tres-cents metres. Matalassos de goma-escuma per dormir, estirats a terra. El mínim d’ estris de cuina. Una alimentació senzilla, però suficient. Recordo que una parella de francesos, molt joves tots dos, ens van fer un “ragoût” (un estofat a la francesa) en honor nostre, amb xai, patates, fulles de llorer, salsa i picada.
El fet de preparar junts el menjar, de rentar plats i coberts, d’ anar a cercar aigua a la font, de cobrir una teulada que tenia degoters, d’ anar a cercar fruita i herbes del bosc, de contemplat un paisatge, de fer una caminada junts, de passar una estona al voltant de la llar fumada, al vespre, en franca i animada conversa…tot això anava creant lligams de comprensió i afecte mutu. Pel que fa a mi personalment, em vaig fer molt amic de la parella francesa (jo parlo francès) i d’ una altra parella de Figueres que tenien un negoci d’ art a la capital de l’ Empordà. Hi va ajudar molt el meu coneixement de la muntanya, com a bon excursionista ( de la muntanya i de les herbes de muntanya), i el meu interès per les qüestions d’ art i literatura.
La primera cosa que em va sorprendre és que tots eren molt “normals”. Atents, servicials. I, fins i tot, cultes. Al dessota de l’ aparença bohèmia hi havia una ànima sensible i delicada. El clixé que jo tenia del drogaaddicte es va esmicolar al cap de poques hores de convivència. La segona cosa que em va impressionar fou la sinceritat i la cruesa amb què afrontaven el seu problema. No tenien cap pudor de reconèixer les seves contradiccions i febleses. Em va colpir l’ afirmació d’ un xicot d’uns trenta anys. Em deia: “Ja sé que jo mateix em destrueixo. Però només estic esperant poder baixar i punxar-me. Em faig ràbia a mi mateix perquè fa una setmana que no em pico. Però sé que no resistiré”. Una noia joveneta, que estava passant els darrers efectes del “mono”, se’ l mirava amb ulls brillants i feia que sí amb el cap. Un altre noi -dotze anys prenent heroïna- deia, amb convençuda serenitat: “S’hauria de posar mà a la “màfia” de la droga. La policia agafa els peixos petits. Però els qui remenen el “tinglado”, aquests sempre són gent respectable, gent que no es punxa, amics de la policia i dels poderosos, gent que trafica amb la vida de les persones (i em va dir alguns noms, que em callo per raons òbvies). La societat és hipòcrita. Només ha començat a preocupar-se de la droga quan ha esclatat la delinqüència i la SIDA”.
Tos aquests nois i noies deien que arriba un moment en què cal robar perquè hom necessita entre vint i trenta mil pessetes diàries (som a l’any 1984).
Per a tots era molt important trobar un sentit a la vida. No parlaven de reinserció. Deien que la reinserció és una paraula hipòcrita. No es por parlar de reinserció, quan és la mateixa societat la qui ha provocat aquest càncer en els seus membres. Tots desconfiaven de les organitzacions destinades a guarir els drogaaddictes. Un d’ ells ho esquematitzava d’ aquesta manera: “Hi ha els professionals: metges, psiquiatres, animadors socials…aquests cobren per la seva feina. Jo vaig estar internat en una associació que em cobrava dues-centes cinquanta mil pessetes cada mes, que pagaven els meus pares. Quan vaig sortir, em vaig tornar a punxar. Hi ha també els religiosos. Aquests et mengen el “coco” amb el “rotllo” de la religió”.
Vam estar tot un dia arranjant un teulat. El sol ens cremava la pell. De tant en tant, per descansar, compartíem una cigarreta i comentàvem la jugada.
Un matí ens vam llevar quan encara era fosc i en vaig acompanyar mitja dotzena al proper puig de Bassegoda (unes quatre o cinc hores, anar i tornar). Entre ells hi havia la parelleta de francesos. Des del cim del puig, els vaig fer una senzilla explicació del que es veia tots al voltant i els vaig llegir el començament de La Punyalada, de Marià Vayreda. A algun se li escapava alguna llàgrima, davant de tanta bellesa.
Amics Jaume, Montse, Monique, Lucien, Fidel…vaig passar uns dies meravellosos amb vosaltres. Tinc moltes ganes de tornar-vos a veure. Sou persones més “normals” que molts dels que tracto a la vida “normal”. Vau fer forat al meu esperit.
Al cap d’un pocs anys la majoria d’ aquests amics ja eren morts.

Mare i esposa. Divendres, ago. 17 2007 

Una miga, ja gran, va haver d’ assumir els deures de mare i esposa. Febrer de 2007.

L’ exigent destí et féu mare i esposa

quan tu ja endreçaves senyals evidents.

N’ has viscut uns quants anys, d’ amor ben intens.

Viure amb dolor no és de color de rosa.

La vida ensenya, la vida disposa,

el rodar del temps es torna dur i dens.

Si amb coratge ho emprens, si amb goig tot t’ ho prens,

podràs fruir del cant de cada alosa.

Quan els ocells vénen, de bon de matí

a dur-te, flamant, la nova del dia,

de la joia és, aquest, el primer bocí

que, bell, tantost il.lumina el teu rostre;

que et xiuxiueja, a l’ orella, l’ aimia

i, a l’ esperança. no pot posar sostre.

Tendresa i solidaritat. Divendres, ago. 17 2007 

Escrit publicat a Presència del 21 al 27 de juliol de 1996. Pàgina 20. Amb algunes modificacions.

He passat per allò que pateix un 10 % de la humanitat: una depressió. La depressió és una malaltia dura, llarga, angoixant; en resum, fa patir molt. Ara ja me n’ he alliberat. I m’ he adonat que alguna cosa de positiu ha resultat. M’ ha fet rebaixar alguns fums i m’ ha convertit en un ésser més realista. He après a ser més tendre, més solidari, més humà. Hi han contribuït algunes persones que m’ han estimat i m’ han ajudat. I aquí vull fer un especial record per uns amics d’ Arenys de Mar, ja traspassats. Ella, un dona de gran caràcter, va morir d’ esclerosi lateral amiotròfica, enmig de grans sofriments. No va permetre que li allarguessin, artificialment, la vida. La darrera vegada que la vaig veure, ja gairebé no podia parlar; s’ ofegava. Vam estar, llarga estona, la seva mà a la meva mà. Ella em mirava amb ulls amorosos i jo m’ aguantava per no plorar. Vaig plorar a l’ enterrament. Ell, el marit, era un gran xicot; un xic primari, però molt noble. Va morir perquè no va suportar viure sense la seva dona, i amb uns fills que el que volien eren els diners. El cor no ho va poder suportar.
Em van ajudar molt uns altres amics, que també m’ han estimat molt. Aquests són excursionistes i unes bellísimes persones.Amb ells he recorregut mig món. I uns altres amics d’ Arenys. La casa d’ ells és com si fos casa meva. I això, després de més de trenta anys. Persones que m’ han estimat; quina sort tan gran que he tingut! D’ ells he après tendresa i solidaritat.
Un dia vaig anar a visitar uns amics (estimats, perdoneu la indiscreció). Ell era absent. La seva esposa em va dir que havia anat a veure una veïna, que tenia un tumor maligne al cap (els metges li donaven un màxim de sis mesos de vida). Estaven tots dos agafats de la mà, sense dir-se res, somrients. I això durava des de feia molta estona.
Conec una mare creient que va perdre un fill de Sida. Em manifestava la seva angoixa dient-me que el seu fill no va voler saber mai res amb els capellans. Li vaig dir que Déu és pare, i que no està pas de punyetes. Reprén els fills, si convé, però els estima i els rep sempre amb els braços oberts.
Temps enrere, em passava llargues estones en un indret on s’ hi reunien molts bordegassos i bordegasses, amb els cabells pintats, i plens d’ anells, cinturons de cuiro i altres andròmines per l’ estil. Jo connectava amb alguns. I sempre descobria que necessitaven tendresa i solidaritat.
Els valors d’ abans reculen. La religió catòlica recula. L’ Església recula. La política recula. Augmenten les religions que són una enganyifa. Però hi ha uns valors que -jo crec- perduraran sempre. Són la tendresa i la solidaritat.

Els reis: tot l’ enyor de l’ ahir. Divendres, ago. 17 2007 

Escrit aparegut al Punt Diari, dia 5 de gener de 1985, pàgina 7.

Quan jo era infant, la mare em recordava que, la vigília dels reis, jo havia de posar el plat al balcó, amb una embosta de gra i una tassa d’ aigua, per als cavalls. Ja esperava, amb emoció, l’ ordre materna. El pare s’ ho contemplava amb el riure per sota el nas, com volent dir: mira que ho són, d’ innocents! El pare era un “remenet”; ara en dirien un “bricoleur”. Les seves mans tosques, de treballador, tenien una gràcia especial quan manipulava eines casolanes. Tan aviat era una gàbia de conills, com el mànec d’ una escombra o l’ aixeta del safareig, que no tancava just. Algunes de les joguines de reis havien sortit de les seves mans d’ artista proletari. Recordo una mena de camió, que va durar temps i temps. El meu pare havia estat xofer d’ una casa de senyors, de la qual la meva mare n’ era minyona. Havia après a menar amb precisió l’ automòbil dels senyors, i una camioneta per a les feines més feixugues. Em sap greu haver perdut una vella fotografia en la qual hom podia veure el pare, amb gorra de plat, al costat del seu vehicle.
Quan jo vaig néixer ja havia passat el terrible drama de la guerra civil. Passat, és una manera de dir, puix començàvem a viure’ n les conseqüències desastroses. Jo vaig néixer pel setembre de l’ any 1939. Algunes vegades, havia sentit explicar a la mare l’ esglai que va viure, durant unes hores, quan els membres del comitè local van requisar la casa dels senyors on ella servia i van tancar, en una de les dependències, uns capellans, uns religiosos, i algunes persones més del poble. I com els van assassinar, ara no recordo si allà mateix o en algun altre indret. La meva mare era una dona religiosa, i no li va passar res perquè era de la feixa de baix, i perquè el meu pare era catalanista.
Acabada la guerra civil, el meu pare va deixar can Garrigoles, que era on servia. Els senyors Valls, que hi tenien residència i un negoci de venda de vins de Masquefa, van marxar; se’ n va perdre el rastre.El pare va canviar el volant de l’ automòbil per un altre volant: es va establir de pagès; pagès pobre, és clar. I és d’ aquesta època que jo el recordo una mica, puig va morir quan jo tenia poc més de cinc anys: una tuberculosi fulminant arreplegada, segons la mare, quan va fer el servei a l’ Àfrica.
Els reis d’ aquells anys eren molt migrats: alguna joguina de collita pròpia, un llapis, una llibreta, uns mitjons o tres o quatre dolços d’ ínfima qualitat. Érem pobres. La primera vegada que vaig veure una escopeta d’ aire comprimit, que els Reis havien dut a un amic meu de casa bona, vaig cuidar morir-me d’ enveja. En arribar a casa, sé que vaig plorar i tot. La mare em va donar una galtada i em va dir que per aquí començaven les gueres. No sé si volia dir per l’ enveja, o perquè n’ hi ha que ho tenen tot, i d’ altres que no tenen res.
Llavors jo era escolà de la parròquia. I, en aquest punt, també s’ hi barrejava l’ ambigüitat de la vida de la postguerra. Per un costat, la meva mare veia bé que jo anés a l’ església. I, per un altre costat, no anaven gens malament les vint-i-cinc o trenta pessetes que ens donava el rector en concepte de soldada, cada mes. I de tant en tant, també queia algun regalet; com pels Reis. El rector era un home de molt mal geni però, en el fons, un home d’ un cor com una catedral. El mateix et podia caure al damunt una clatellada monumental que unes espardenyes, o mitja dotzena de mocadors. I també alguna llaminadura; o llibres.
El fet que no m’ agradés la vida de pagès, acompanyat pel meu contacte quotidià amb la vida de la parròquia i els capellans, va ajudar a decidir-me a anar al Seminari. Estic segur que també hi va pesar el fet que la mare fos vídua, i que jo representava una càrrega per als familiars que l’ havien acollida.
Vaig anar al Seminari de Girona. Per les vacances de Nadal, la vigília dels Reis, jo participava a la cavalcada, ja que era el rector de la parròquia el qui l’ organitzava, com tantes festes i sanes diversions populars: teatre, cinema parroquial, pastorets, club de futbol… La postguerra havia deixat tothom atuït i sense il.lusions. I els capellans -sobretot els rectors rurals- van fer una feina no gens menyspreable, tot i que ara molta gent s’ ha tornat oblidadissa. El rector era l’ única persona autoritzada a organitzar activitats, tret de la Falange (aquests només organitzaven compaments i actes patriòtics). I el jovent s’ apuntava massivament a les activitats del rector.
Jo participava a la cavalcada de Reis, fent de patge blanc, ros o negre. Recordo un company seminarista, més gran que jo (que va ser un gran rector, es va secularitzar, es va casar, i ara ja és mort), que va fer de rei. I que es va empescar un discurs reial en llengua estrangera, al balcó de l’ Ajuntament. La gent es feia creus del realisme i l’ habilitat de la pantomima. Però no sabien que el que va fer el meu company seminarista va ser recitar el parenostre en grec.
Un altre any, va costar qui-sap-lo fer sostenir el personatge reial damunt del cavall. Resulta que el xicot que feia de rei anava un xic a la vela; per entomar-se, havia begut alguna copa de massa. En aquest cas, val a dir que no es tractava pas d’ un seminarista. El rector treia foc pels queixals. I va estar a punt de deixar, aquell any, la cavalcada amb només dos reis.
I així, de Reis en reis, de vacances en vacances, vaig arribar a capellà. Ja al primer any, vaig haver d’ organitzar un pessebre vivent i una cavalcada de reis a la parròquia on em van destinar de vicari. Llavors encara anava amb sotana. I recordo, com si fos avui, com em va colpir el comentari d’ un home del poble. Jo em movia -atrafegat i feliç- entre els meus nois i noies. Aquell home s’ ho mirava amb un aire indefinit. I, de sobte, digué: “Poc podem anar bé mentre el jovent continuï anant arrapat a les faldilles del capellà”. Aquest comentari em va fer pensar molt. Encara ara, més de vint anys després, a vegades em ve a la memòria. En aquell moment va servir per preguntar-me, per primera vegada, com és i què li ha passat al nostre poble. En aquell moment vaig començar a dubtar de mi mateix i de la meva estratègia pastoral. A partir d’ aquell dia va començar a ensorrar-se, al meu interior, la convicció que jo era el centre de l’ univers. Aquell dia vaig començar a fer-me adult, de la mateixa manera que havia deixat de ser infant el dia que uns companys em van dir que els reis eren els pares i les mares.

A uns amics. Dijous, ago. 16 2007 

El teu nom és un mot que m’ asserena.

El teu rostre és la rosada del matí.

El qui et troba allà a la vora del camí

rep braó per travessar la carena.

Ja són molts anys de joies i de pena

que us tenia reservats vostre destí.

L’ un i l’ altre heu dut a dins el pelegrí

que cerca la sendera que a Déu mena.

Moments de follia i cops de senderi

han clavetejat el vostre anar vivint,

embolcallats en l’ aura del misteri.

Puix sou febles: un home i una dona,

dos que, junts, aneu gaudint i aneu morint,

i trobeu la força en la mà que es dóna.

Agost de 2006.

Fauna i flora clerical. Dijous, ago. 16 2007 

Els capellans i el Nadal.

Escrit publicat a Correspondència el juny del 1977.

He tingut un oncle que fumava en pipa. Ara ja és mort. Per aquesta pipa passava tota mena de subproductes del tabac: burilles, “paquetilla”, puntes de caliquenyo, “fàries” trinxades i posades a assecar… La fetor d’ aquesta pipa empudegava tota la casa. La meva tia, esposa del meu oncle, ja s’ havia tornat mesella i deia que tots els perfums són iguals, mentre agradin el seu home. Les amerinaces del meu oncle (sovint duia una americana vella i atrotinada)…val més que no en parlem. Quedaven fetes una desgràcia, per culpa de la pipa, ja que sempre l’ endreçava al butxacó de dalt de l’ americana.
Doncs bé; quan s’ acostava Nadal, el meu oncle solia pronunciar una “boutade” (parlava bastant bé el francès popular, puix es va refugiar a França, després de la guerra civil espanyola, i va fer d’ ajudant de flequer uns anys). Deia això, ni més ni menys: “Per Nadal, a les set ja és fosc. I, per la Mare de Déu d’ agost, cada ovella al seu corral”. En aquesta sentència, jo crec que hi condensava tota la seva filosofia de la vida.
El meu oncle era pregonament anticlerical, d’ aquells d’ abans de la guerra. Durant la República i la guerra civil crec que va pertànyer a la FAI. Després de la guerra no va aixecar mai més el cap; era plenament conscient de l’ esclafada total i absoluta del seus ideals llibertaris i anarquistes. O, almenys, així m’ ho semblava a mi. Algú em va dir que només era “un gos petaner”.
De fet, el seu anticlericalisme li va durar per sempre més, tot i que va prendre algunes formes més subtils. Per exemple, no tenia cap embaràs a l’ hora d’ ajudar el senyor rector a fer el monument de setmana santa, o a l’ hora de pastar i coure els panets per a la festa de sant Joan Sescloses. Panets que hom adornava amb un ramet d’ alfàbrega i distribuïa, tous i saborosos, a l’hora de l’ ofertori de la missa o al final, ara no ho recordo ben bé.
recordo que, durant una santa missió al meu poble (em sembla que va tenir lloc pels volts de l’ any 1950), el meu oncle va rebre, un bon dia, la visita dels pares missioners. Jo no sé què es van dir, però el meu oncle va anar a confessar i combregar. La cosa es va comentar, però ell no va perdre mai la flegma. Un dia que un seu amic li retreia, en pla foteta, l’ afer, ell va deixar anar, com aquell qui res, i sense treure’ s la pipa de la boca: “Què vols, noi, aquests tenen la “paiella pel mànec”. A més, m’havien fotut un altaveu just al davant de la finestra de casa. Vaig endevinar que m’ apuntaven a mi. Es veu que el rector els havia alliçonat”. Mai no vaig poder esbrinar les raons autèntiques de la seva confessió i comunió. I ell tampoc no em va donar cap tipus d’ explicació.
Quan vaig anar al Seminari, el meu oncle no em va dir res. I haig de reconèixer que sempre va respectar la meva opció, tot i que jo li notava que estava decebut. Fins i tot haig de dir, a favor seu, que vigilava els seus mots quan jo hi era present. Suposo que li dolia, però no deia res. Solament recordo unes quantes opinions seves sobre els capellans. El dia de la meva “missa nova” el meu oncle va venir a fer el besamans, com tothom. I vaig notar una llàgrima que si li escolava dels ulls.
Una de les seves opinions sobre els capellans feia referència a Nadal. Un dia, mentre jo feia temps per anar a la “Missa del Gall”, érem a cal meu oncle i jugàvem al joc dels sisos. En un moment donat, ell em va mirar amb aquella mirada seva, garneua i mig foteta, i em va dir: “Apa, noi, que avui és el dia del “niño”, i de les safatades per al rector. A veure si te’ n toca una mica”. Aquest tema dels capellans i el diner el tenia entre cap i coll.
Les safates anomenades de “l’adoració del nen Jesús” eren, de temps immemorial, per al capellà. Vull dir el que es recollia a les safates, ja s’ entén. Els rectors de les parròquies importants, que eren els menys, hi comptaven, amb aquests ingressos. Els capellans anaven molt atrafegats durant els dies de preparació per a Nadal: assaig i posada a punt dels “Pastorets”, construcció d’ un pessebre monumental a l’ interior del temple parroquial. El rector pessebrista (i jo en vaig tenir un que era molt bo) entrava i sortia del temple sovint, abillat amb un tros de sotana vella o de guardapols arrossinat, brut de guix, de fang i de pintura, des de les sabates fins a les ulleres. Aquesta era una de les poques ocasions en què el capellà fumava dins del temple. No se’ n podia estar: tot el dia sense fer-ne ni un de prim?…Això era impossible. Es concedia llicència i, de tant en tant, n’ encenia un, tot donant mirades temorenques a la porta per mor que no entrés una velleta, curiosa i desvagada, i el “pesqués in fraganti”. M’ han explicat el cas d’ un rector el qual, un any en què la cosa li estava sortint molt bé, artísticament parlant, es va animar. Encengué una “fària” a l’ interior del temple. Mentre contemplava la seva obra amb aire feliç, i veia les filagarses del fum del seu cigar com s’ anaven cargolant entre els angelots barrocs del retaule dels Dolors, heus ací que va entrar una vella, xerrapetes i xafardera. El pobre rector ja es va veure a venir el mal temps. D’ una revolada -tan nerviós estava- es ficà el cigar dins de la butxaca de la sotana, i començà a donar cops de mà per esvair el full. Aquesta tècnica de ficar el cigar a la butxaca, sense cremar la roba o la pell, s’ aprèn al seminari. Consisteix simplement en mantenir el cigar entre el polze i l’ índex, amb el foc mirant el palmell de la mà, però sense tocar-la. La mà fa cavorca i permet tenir-la tranquil.lament (o no tan tranquil.lament) a dins de la butxaca, amb el cigar encès i tot. El que no es pot evitar és que surti fum. Evitar-ho exigeix una tècnica més complicada, que no sempre hom té a l’ abast (per exemple, posar el cigar dins d’ un tub de canya i tapar els forats). Dons bé; la cosa no hauria passat a més si aquella bugadera se n’ hagués anat de seguida. Però la dona s’ engrescà, tot contemplant el pessebre, ja gairebé acabat. I xerrava i xerrava… El rector s’ anava posant, cada vegada, més nerviós. Sentia com la cendra, calenta, li anava caient a la mà. No sabia com fer-s’ ho per treure’ s la vella de sobre. De sobte, aquella dona va posar uns ulls com unes taronges, i va dir: “senyor rector, li surt fum de la butxaca!”. Diuen que el rector no es va poder aguantar més, i li va etzibar aquesta: “I, si vostè no surt de pressa, li sortirà fum d’ un altre lloc!”. La dona se’ n va anar rebent, creguda que el rector tenia tractes amb el dimoni en persona. Sort que aquells ja no eren temps d’ inquisició.
La posta en escena, al centre parroquial, dels Pastorets era ja una tasca més feixuga. Calia triar els personatges que havien de fer els papers més importants: El dimoni gros, l’ arcàngel sant Miquel, la Mare de Déu, els dos pastors còmics…Els altres papers els representaven la jovenalla del poble. El que volien els bordegassos era fer gresca i empaitar les noies; per exemple, pessigant-les de tant en tant, o deixant anar un ratolí en pla assaig. El pobre rector solia finir les sessions d’ assaig rebentat i vermell d’ ira, cridant com un damnat, amb els nervis a flor de pell. I, quan hi havia part de cant, la cosa es complicava encara més. Els cantors solien ser acompanyats per un piano desafinat, tocat per una, diguem-ne, professora de música. Els galls del cantant i del piano eren monumentals. La mestra de música, que era una mica sorda, s’ agafava les coses amb un xic més de filosofia. Al final…tot quedava en mans de Déu…i la cosa sortia com sortia.
Però el rector ho esperava i disfrutava, Eren aquells pocs dies durant l’ any en què tenia jovent al voltant i aquests l’ escoltaven. Després restava, altra volta, tot sol a la rectoria, amb la minyona remugaire. Malgrat tot això, el Nadal del capellà solia ser un nadal trist i solitari.

El capellà i el joc. Dimecres, ago. 15 2007 

Les cartes. Final.

Cada dia, mentre durava el tridu o la novena, hi havia partida: de tresillo, normalment; però també, de botifarra o de canari. La durada de les sessions de joc diàries depenia de l’ afecció del rector i de la capacitat de resistència del missioner.
Posats a contar casos anecdòtics, no acabaríem mai; n’ hi ha un gavadal. Un que es va fer famós per tot el bisbat va ser el següent: La partida havia començat havent dinat. Era diumenge. A la una en punt, començaven a dinar. A quarts de dues ja havien enretirat tot el serviment de taula, l’ estora de jugar ja era col.locada (les millors eren de color verd fort), la baralla a punt, el cafè servit, i l’ ampolla de conyac a l’ abast de la mà. La cosa s’ anava escalfant i engrescant. A les quatre -coses de l’ ofici- la partida es va haver d’ interrompre, ja que el rector havia d’ anar al temple (enganxat, paret amb paret, a la rectoria) per dirigir la funció religiosa dominical. L’ home va esperar el darrer moment, quan les campanes ja anunciaven, amb el seu toc especial, el començament de la funció. Es va aixecar de la taula de joc d’ una revolada, va arribar amb quatre gambades a la sagristia, es posà roquet i estola d’ una esgarrapada, i pujà a la trona esbufegant. Va començar la funció: “Pel senyal de la santa Creu…” I, tot seguit, la desgràcia. “Els misteris que anem a contemplar són els de…bastos!”. L’ astorament de les velletes que participaven a la funció va ser majúscul. El bon home, roig com un perdigot, se’ n va sortir com va poder, i va tornar a la taula de joc, guardant-se prou bé de parlar als companys de l’ atzagaiada que acabava de fer. Però, als pobles s’ arriba a saber tot. Aquell vespre, al cafè, no es parlava de res més. La riota de què va ser objecte el rector per part dels “descreguts” va ser d’ aquelles que fan època. El missioner se n’ assabentà l’ endemà, quan va anar a visitar una malalta. Es veu que fins i tot les monges de clausura, amb permís de la “madre”, en van fer objecte de conversa. L’ anècdota donà la volta al bisbat en pocs dies. Coses com aquestes s’ esdevenien de tant en tant.
Les ocasions per jugar a cartes eren molt diverses. Ja he parlat dels dies de funeral. Hi podria afegir els dies de festa major, els diumenges a la tarda, o en altres ocasions que hom es feia venir bé. La qüestió era jugar. I la cosa, com també ja he dit, tenia la seva lògica. El capellà rural es trobava molt sol i no podia gaudir de gaire distraccions. N’ hi havia alguns que cercaven consol en altres indrets; però això ja seria una altra història.
Les partides de cartes dels capellans eren com totes les partides de cartes que hom pot veure als cafès: amb crits, insults, cops de puny a la taula, enrabiades, discussions inacabables, els uns que perden i els altres que guanyen. L’ única diferència era la càrrega dels mots. Al cafè, els jugadors blasfemaven. A la rectoria, no. Com al cafè, algun capellà es podia jugar, en una tarda, el que havia cobrat per la seva presència, com a estipendi del funeral. O el que havia fet a la col.lecta de festa major del matí (dic això perquè la col.lecta de festa major era d’ aquelles de lliure disposició del rector). També hi ha homes que es juguen la setmanada, tan bon punt l’ han cobrada, el dissabte.

El capellà i el joc. Dimecres, ago. 15 2007 

Les cartes. Continuació.

Les minyones de molts capellans, les sofertes majordones, en saben un niu pel que fa a vetlles nocturnes de joc de cartes a les rectories de moltes parròquies de la nostra geografia. Quantes vegades, al toc matinal d’ oració, han saltat del llit amb la casa plena de fum de tabac, de fastigoses puntes de cigarreta, amb la cuina i la comuna brutes i deixades, amb aquella característica pudor de resclosit que fan tots els locals que han allotjat, durant llargues hores, una colla d’ homes, fumant, bevent conyac i jugant a cartes. El daltabaix que produeixen una colla de capellans tancats, jugant a cartes, en una casa és monumental: la cuina capgirada de dalt a baix, amb l’ aigüera embossada i plena de plats i tasses, l’excusat fet una desgràcia, amb les tovalloles per terra i l’ aixeta oberta, el rebost saquejat, com si acabés d’ haver-hi passat un escamot de lladres. Més d’ una majordona s’ ha cuidat ferir quan ha fet la primera inspecció ocular a la casa. A voltes l’ enrabiada entre ella i el seu capellà ha durat ben bé una setmana. Per a molts rectors, la setmana subsegüent a la sessió de cartes s’ ha convertit en la seva setmana tràgica. Per sort, les enganxades entre un home i una dona que viuen junts no sol durar més d’ una setmana.
Al meu bisbat hi havia -hi ha, encara- una institució especialitzada en produir bons predicadors i, alhora, bons jugadors de cartes. (Escrivia això fa més de vint anys. Actualment la casa encara existeix, però s’ ha convertit en una residència de capellans vells, i que ja no juguen a cartes). S’ anomenava -s’ anomena- Casa Missió. Casa Missió havia estat un conjunt força nombrós de preveres diocesans que vivien en comunitat i que tenien la característica de ser bons predicadors. A petició dels rectors, es desplaçaven a les parròquies per predicar septenaris, tridus, novenes, quaranta hores, quaresmes, santes missions, setmanes marianes, i altres celebracions religioses de les parròquies del nostre bisbat i, si es presentava l’ ocasió, també d’ altres bisbats. Durant anys i panys, la salut espiritual dels nostres cristians de les parròquies ha trobat, en aquests actes, una de les fonts principals d’ aliment i vigoria.
Els missioners -així es feien anomenar els capellans de Casa Missió- a més de ser experts en oratòria catequètica i moral solien ser, també, experts en el joc de cartes. La cosa té la seva explicació. Als pobles, sobretot si són petits o mitjanets, el capellà no té gaire res a fer. Li queden moltes hores mortes durant el dia. Aquestes hores les ha d’ omplir llegint ( més aviat eren pocs els qui llegien), fent llargues passejades tot resant el breviari (el de veritat), anant a cacera, garlant amb les forces vives i altres desvagats, o jugant a cartes. La vinguda d’ un missioner oferia la possibilitat de tenir, durant uns dies, un company de joc, normalment expert. Amb algun capellà veí ja feien tres. I ja podien jugar al tresillo. En pobles més grans, el rector podia permetre’ s el luxe de llogar dos o tres missioners. Ja feien quatre, que es el nombre de jugadors de la botifarra. I, si convidava algun veí, llavors eren cinc: nombre òptim de jugadors per començar una partida de canari.
Quan el missioner arribava a la rectoria i, després del primer “Déu vós guard”, hom l’ acompanyava a la seva cambra, on deixava la maleta. Immediatament, al menjador, l’ esperava un bon berenar, fet de pa i llangonissa, galetes, grana i vi de la bota del racó. Perquè el missioner solia arribar a mitja tarda. El rector, normalment, no berenava amb el predicador: s’ ho mirava amb ulls de satisfacció. Potser pessigava alguna ametlla o alguna pansa. I, sovint, després de berenar, som-hi! Començava la partida. No vull pas dir que no es comentessin els fets del bisbat o altres coses. Però l’ important és allò important. I allò important era una partida de tresillo. Ja hi hauria temps per a totes les altres coses. Per acabar, faig una precisió curiosa, que em sembla essencial. Els capellans, quan parlaven de diners, parlaven del dogma. Per exemple: dir “el bisbe ha tocat el dogma” s’ havia d’ interpretar en el sentit que havia preguntat al rector algun punt referent als diners de la parròquia.

Sant Pere i tu. Dimecres, ago. 15 2007 

En forma de bolero, perquè hom el pugui cantar o ballar. Dedicat a un meu amic entranyable, que va fer vuitanta-dos anys curulls de vida, de goig, d’ homor i de seny.

Sant Pere li va al darrere,

amb el tip, i tip, i tap.

(Cançó popular catalana).

Si sant Pere et va al darrera

és perquè t’ estima molt.

Ses petjades a la pols

són camí, guia i drecera.

Si sant Pere et va al davant

és perquè t’ estima tant

i, en els dies de sequera,

t’ és flascó, deu i riera.

Amb sant Pere, seu planera

des de segles, a remolc

de la lluita i la quimera,

has obert un pregon solc.

Per sant Pere, jorn galant,

l’ estiu galopa, volant.

I aquella calda primera

encara no és gens sobrera.

Al damunt de ta senyera

n’ hi pengen vuitanta-dos.

Amb sant Pere gloriós,

no hi posis pas cap barrera.

Perquè el dia de sant Pere

és un dia de repòs,

jornada de joia entera,

de goig, de festa i de flors.

Vetlles, aplecs i fogueres,

de balls, revetlles i arròs,

xerinoles i colors,

de sopars i d’ altres xeres.

La diada de sant Pere,

dia de l’ any venturós,

finida la primavera,

s’ enceta el temps calorós.

Per sant Joan, les goges feres,

petards, piules i cireres,

la nit llarga, les carreres

i les herbes remeieres.

Per sant Pere, el ball de l’ ós,

la disfressa del talós,

el color dels mocadors,

la xaranga matinera.

La vida és molt llaminera

la diada de sant Pere.

Que canti el mico filós,

el garsot ben rogallós,

el cucut harmoniós,

la mallerenga encisera,

la tòrtora cridanera,

el rossinyol tremolós,

la merla, el puput merdós,

el gaig i la cadernera.

L’ humor és llista d’ espera

del cel, que albirem tantost,

és com glopada de most,

anunci de joia vera.

Burxeta. Festa de sant Pere de l’ any 2007.

Qui ho diu, que sóc vell? Dimecres, ago. 15 2007 

La setmana passada em vaig trobar malament. Tal com flueixen els dies, cada cop em passa més sovint. I ja sé que això anirà a més. Prego Déu que mai no em manqui l’ humor.

Reso i em quedo adormit,

menjo i m’ oblido de beure,

no m’ aprofita ni el jeure,

les forces se m’ han pansit.

I ja us ho podeu ben creure,

ara que no estic adormit;

beure, seure, jeure, creure…

tot això se m’ ha florit.

Florit, no de la florida

de les flors de jovenesa.

Florit, que vol dir ferida

a la pell de la vellesa.

I, quan jo voldria lleure,

fites noves, nou delit,

el cos m’ imposa el seu deure:

punxants melodies de llit.

Només resta l’ esperit

que viu. mor i resuscita,

i la norma, mai no escrita,

dels somnis, la joia i el crit.

Burxeta. Poema escrit fa un parell d’ anys.

amarcord…les fires de girona. Dimecres, ago. 15 2007 

Escrit publicat al Punt Diari, el dia 3 de novembre de 1984, pàgina 7. Amb algunes modificacions.

Al temps de la República, a casa meva, hi havia un membre d’ Estat Català i un altre de la CEDA. El meu pare no era gaire de missa. Jo vaig ser escolà i, després, seminarista. Al Seminari ho fèiem tot en castellà, llevat de pecar, puix el pecat se sol cometre, sempre, en la llengua materna (i en la mateixa mentalitat). La meva mare amb prou feina sabia parlar el castellà; i no parlem d’ escriure’ l. L’ havia apès de gran. Jo tenia un professor que sempre començava les seves perorates amb aquestes paraules: “hijos míos…!”. Aquest professor, fill de la Garrotxa, havia estat tinent de l’ exèrcit franquista (almenys ell ho afirmava així, tot i que no ho vaig poder comprovar mai). I, a més, era pro nazi. Ens parlava dels soldats alemanys de Hitler amb autèntica veneració. Era un bon home i no crec que tingués coneixement de la “solució final de Hitler”, l’ eliminació sistemàtica de jueus.
En aquells temps miserables, de poc menjar i moltes escalfades de cap, per fires de Girona, els seminaristes fèiem esercicis espirituals.
El dia de Sant Narcís i el Dia dels Difunts anàvem a Sant Fèliu, a missa. Recordo la missa del dia de difunts o de “requiem”, cantada per una coral, i el sermó funerari, predicat per un canonge, abillat amb manteu i guants negres. Després, anàvem al cementiri de Girona. Allà tenia lloc un acte “cívico-patriótico” d’ exaltació de “los caídos”. Algun “manso” oficial deia allò de: “Caídos por Dios y por España!”. I tots havíem de respondre: “Presentes!”.. A mi em feia molta gràcia això de presentes, puix era el mot que dèiem quan el professor pronunciava el nostre nom a classe. O això o “adsum”, que vol dir el mateix, però en llatí. Hi havia professor que preferien l’ adsum i d’ altres el presente. Em feia gràcia el “presentes” del cementiri, perquè els qui havien anomenat ja eren a l’ altre barri. I malament podien fer-se presents a la crida d’ aquell senyor del “Movimiento”.
El dia de Sant Narcís, anàvem a l’ Ofici de Sant Feliu o Sant Fèlix (la col.legiata s’ anomenava de les dues maneres). Però la “cosa” començava a la Catedral. El bisbe, els canonges, els beneficiats, la clerecia i els seminaristes, baixàvem, majestuosament, les escales de la seu, tot cantant aquell motet que feia: “Festivis hodie laudibus inclitum Narcisum pueri concinite ac senes linguis omnibus urbs nostra canentibus patronum celebra tuum”. No hi poso signes de puntuació perquè em fa por d’ equivocar-me. Vol dir, més o menys: “Nens i ancians, canteu, avui, l’ ínclit Narcís, amb lloances festives. Ciutat nostra, celebra el teu patró, cantant en totes les llengües” (No sé a quines llengües es refereix perquè, en aquell moment, encara no havia esclatat el “boom” del turisme. Per fer una mica d¡ exegesi o comentari del text llatí, diré que el poeta ja l’ havia intuït, aquest “boom” del turisme, i que els clients habituals de la missa solien ser els nens i els vells.
A les portes de Sant Feliu coincidíem amb les autoritats ciutadanes.El batlle de Girona. que era un senyor baixet i ben clenxinat. El governador civil (no recordo si era el senyor Mazo Mendo). El que sí que recordo era que aquest senyor anava abillat amb camisa blau marí i americana blanca. El general de “la plaza” solia arribar al so de la banda i acompanyat per un escamot de soldats. Resultava curiós contemplar aquells soldats, que portaven tot d’ estris penjats a l’ esquena: pales, pics o magalls petits, martells i altres eines. En deien “gastadores”. A la porta també hi havia la bandera del regiment d’ Ultònia, els gegants, els cap grossos, l’ àguila, el paraigua i el campanar. No m’ havia dedicat mai a escatir per a què carai servien o què representaven aquestes andròmines. L’ àguila duia un colom viu al bec. Els seminaristes sempre donàvem un cop d’ ull a aquest colom; ens produïa fascinació.
La cerimònia era pessada i llarguíssima. Durant el llarg sermó, solíem fer una becaina. Ens desvetllava la interpretació del “viva España” per la banda, al moment de la consagració.
A la sortida de l’ Ofici, tornàvem al Seminari, i començàvem els exercicis espirituals. La remor llunyana de les fires, l’ olor imprecisa dels moniatos cuits i les castanyes torrades ens feien venir mals pensaments. Durant llargues estones de silenci i recolliment, ens dedicàvem a la sana tasca de comptar les rajoles del pati. Algun seminarista s’ escapava per anar a fires o per fer una visita a la seva “xicota”. Però això eren casos excepcionals.
Burxeta.

tell us, please, mr. kagame. Dimecres, ago. 15 2007 

Sobre la mort d’ en Quim Vallmajó. Escrit meu que va aparèixer al Diari de Girona, el dia 16 de juny de 2004, pàgina 24. Adaptació.

Sr. Paul Kagame, president de Ruanda, vostè -moltes proves l’ apunten- va fer agafar i executar mossèn Quim Vallmajó. I ho va fer amb enganys. Va ser durant aquells esgarrifosos dies de l’ any 1994. Un 26 d’ abril, un oficial i uns quants soldats del vostre exèrcit, amb ordres precises -de qui?- el van detenir i el van matar. Ni ells ni vostè no ens han volgut dir mai on en van enterrar.
Però els amics gironins d’ en Quim som tossuts. Vostès, senyor Kagame ara se sent segur. Té bons padrins. I també bons col.legues a la zona africana dels grans llacs. El seu anglès és molt correcte. És clar; el va aprendre als Estats Units d’ Amèrica. I, com que un servidor no parla ni entén “kinyarwanda”, però es defensa en anglès, li prego que ens ho digui en aquesta llengua, que diuen que és una llengua universal. Digui’ ns on va fer enterrar el cos del Pare Blanc Joaquim Vallmajó. Pensi que molts col.legues seus són a la corda fluixa. I els seus amics del nord també. La gran bestiesa de la guerra de l’ Irak els està desestabilitzant cada dia més. Vostès, a Ruanda, no tenen ni petroli, ni coltan, ni diamants, ni or. Són un país pobre i pagès. Els deixaran penjats, quan els convingui. I, llavors, a vostè el jutjarà un tribunal internacional.
Un gest com el de dir-nos la veritat sobre el Pare Vallmajó el dignificaria una mica: seria com una veritat redemptora i alliberadora per a vostè.
Ja sé que el Pare Vallmajó, el nostre Quim Vallmajó, era una mica arrauxat i somia truites, incaut, poc prudent, i gens diplomàtic. Ja sé que va dir paraules molt dures contra vostè i contra els tutsi. Però pensi que ara és el nostre màrtir. El nostre bisbe, Carles Soler, en nom de l’ església i del poble gironí, el va proclamar així, a la seva catedral, deu anys després del seu martiri. Per això li ho repeteixo ( en anglès, of course): “Mr. Kagame, tell us, please, about the site of the father’ s Vallmajó grave. Thank you. Yours”.
Burxeta

davant d’ una rosa Dimarts, ago. 14 2007 

L’estiu passat vaig estar malalt un parell de mesos. Una malaltia força seriosa: em van trobar el colesterol, la urea, la tensió sanguínia, i el sucre molt alts. Tenia les cames llagades, de tal manera, que van trigar molt a guarir-se. I, ens posteriors proves, van descobrir que havia tingut un “infart silent”. Vol dir que hauré de vigilar la meva salut fins que em mori. Em va acollir la casa diocesana per a capellans vells i malalts: la Residència Bisbe Sivilla. El tracte exquisit de la metgessa i de la infermera que em van tractar, i també el de tot el personal de la casa va ajudar molt a la meva recuperació. Com que era l’ estiu, feia grans passejades, a la fresca, pels jardins de la casa. Vaig descobrir una rosa vermella, preciosa, que va durar una bona colla de dies. Cada dia l’ anava a contemplar una estona, com un enamorat a la seva enamorada. Aquesta rosa em va inspirar un poema. Som a juliol de 2006.

Conten d’ un rei que tenia

una rosa roja al mig del seu jardí.

L’ esguardava, la vetllava,

l’ enflairava i en gaudia

des de l’ ombra del primer sol del matí.

Quan els raigs de sol lluïen

i la bella rosa omplien de dolçor,

els ulls del rei s’ amansien,

els seus sentits s’ endolcien

per aquell esclat puríssim de claror.

Com és, Senyor, que una rosa

faci aquest miracle al fons del meu cor?

I una tan petita cosa

no em produeixi cap nosa

i amari els meus sentits de nítida frescor?

Ella floria i floria

cada tarda, cada nit, cada matí.

la seva vermellor s’ obria,

el seu perfum glatia

i s’ obria com un robí.

Mes, de cop, el rei, un dia,

com glopada de verí,

sentí un aire que el ferí

com glopada de verí:

la soledat del cor li eixia.

Llavors una tòrtora clara

que volava molt per damunt dels caps,

va baixar en volada rasa i rara,

es va apropar més, encara,

i li parlà amb veu melosa: que no ho saps?

La rosa no viu per restar sola.

És bellesa que hom ha de compartir.

Crida els amics. I, tots, feu gran festa,

que la contemplin des de la finestra,

i que hi vagin en processó, la resta,

per olorar la rosa del jardí.

Així, les coses de la vida

cal compartir-les amb algú.

L’ anar fent, tot sol, és sagnant ferida

que fibla i fibla, sense mida,

aquell que es pensa estar segur.

L’ amor és una rosa

on tot l’ amor s’ hi posa.

L’ amor és per als altres

i no per tu mateix.

Si l’ obres, i tu t’ obres,

tindràs vida amb escreix.

Burxeta

El capellà i el joc. Dilluns, ago. 13 2007 

Les cartes.- Escrit de l’ any 1976.

Hom bé ha de distreure’ s i…la vida del capellà dóna per a tan poc! Un rector de parròquia, a diferència dels seus parroquians, no podia anar al cafè, no podia anar al cinema, no podia anar al ball, no podia anar a visitar una casa de senyoretes, almenys públicament. Actualment hi ha la televisió. El capellà pot veure, còmodament assegut a la gandula de casa seva, cinema, toros, futbol… i altres programes. Tansols fa quatre dies, com aquell qui diu, que el capellà no tenia cap més distracció que passejar, contemplar el paisatge, resar, escoltar la ràdio, conversar, gratar-se la panxa i…les cartes. Entre ell i les diversions normals de la gent normal hi havia una barrera: la sotana. La sotana li deia: “absit!” a la majoria d’ espectacles públics, li deia: “lluny de mi!”, que és el que significa la paraula llatina absit. (Potser confonc l’ “absit” amb el “vade retro”; però, tant se val, jo ja m’ entenc).
Les cartes, l’ encís del “sota, cavall i rei, manilla i as” havia arribat a ficar-se molt endins de l’ ànima clerical. Del joc de cartes, els capellans en deien, afectuosament, “el breviari” (el breviari era el llibre oficial de rés per a tots els capellans i ordenats “in sacris”). Quan hom sentia tres o quatre capellans parlar d’ anar a fer una estona de breviari, això volia dir que estava a punt de començar una partida de cartes. El capellà, de la “sota d’ oros” en diu “la sota d’ oros”; mentre que, al cafè, en deien un altre nom. A més, amb el nom de breviari quedava salvat aquell clima de semi misteri que sempre ha embolcallat la persona del capellà.
El capellà solia jugar a cartes a la rectoria, amb altres capellans. El bon capellà es solia jugar els diners a la rectoria; els seus i alguna vegada, fins i tot, els de la col.lecta, que no eren ben bé seus. A part d’alguns jocs sense suc ni bruc (aquells que es juguen sense diners) hi havia, especialment, la botifarra, el canari i, sobretot, el tresillo. El tresillo era el rei. Un capellà que no sabés jugar el tresillo era considerat com una mica minusvàlid (ells en deien “minus habens”, que vol dir el mateix). El primer que preguntava un rector a un vicari que li acabaven de nomenar era si sabia jugar el tresillo.
Les sessions de cartes solien ser llargues: tota la tarda d’ un dia de funerals; a voltes, tarda i nit. Sé d’uns capellans que es van posar a jugar a les tres de la tarda i no van parar fins l’ endemà al matí. I ho van fer perquè havien d’ anar a dir missa a les seves parròquies. Era paradigmàtic (com es diu ara) el cas d’ uns capellans que destinaven tres dies, durant l’ estiu, a jugar al tresillo, sense interrupció. Es tancaven en un santuari allunyat i començaven la gran partida de tresillo. S’anaven rellevant, per dir la missa i resar el breviari, o per anar a la comuna. Només s’ aturaven per menjar i fer una curta migdiada. Sempre n’ hi havia algun que, o bé dormia, o bé era a la comuna, o bé resava, o bé deia missa, o bé menjava. Hi havia, amb ells, un parell de seminaristes per als encàrrecs i altres coses: els feien d’ ajudants, els servien el menjar, els feien el llit i, sobretot feien d’ escolans quan deien missa.
Jo vaig aprendre a jugar el tresillo a la rectoria. Però no m’ hi van deixar jugar fins que vaig ser grans, fins que vaig ser el que en deien “ordenando”, vol dir que ja m’ acostava al moment de ser capellà. Jugàvem a cartes, sí, amb el rector i amb altres capellans, però a jocs inofensius: la mona, la brisca, el tuti, el joc dels sisos…Jugàvem a aquests jocs quan no jugàvem seriosament. Que ho feien seriosament, jugaven el tresillo o el canari. Llavors, nosaltres ens ho miràvem.

Remember (a la meva germana). Dilluns, ago. 13 2007 

Quan el vent movia, fresca melodia,

les fulles caigudes al marge del riu,

tu i jo, infants com érem, a voltes creguérem,

de jocs i de somnis, que omplíem l’ estiu.

Brodàvem quimeres, cercàvem dreceres

a la nostra vida, llarga com un fil.

Bastíem la vida, joiosa florida,

com qui no contempla el seu ver perfil.

Els anys encalçàvem, l’ un darrere l’ altre,

i no ens adonàvem del pas del destí.

Creixíem, vivíem, a voltes sofríem,

mes sempre adormíem el cuc del verí.

De sobte, de pressa, amb veu rogallosa,

la vida ens ensenya que ens anem fent vells.

Ens resta un bell somni: els jocs d’ infantesa,

les fulles dels arbres i els rossos cabells.

Els somnis finiren, els jocs es fongueren,

ja no hi ha dreceres, el futur és breu.

Però pensa, germana, que l’ ànima humana

queda sempre amb gana si no troba Déu.

Burxeta. Nadal 2002.

Esperança dolça. Dilluns, ago. 13 2007 

Frec a frec

de ta germana,

t’ acostes

al jardí d’ Arenys.

No téns menys

de desig rebec

que, tost, demana,

demana,

amb un crit ben sec,

humana,

del ventre un replec.

Burxeta. Els meus amics d’ Arenys esperen un altre fill. Abril 2007.

Dènia. Dilluns, ago. 13 2007 

És la filla d’ uns amics.

Téns un nom dolç;

de fruita, de taronja?

I, ensems, aspre,

com ho és la nostra vida.

El teu pare,

i ta mare t’ estimen.

Tant has costat,

que t’ esguarden, fit a fit;

gran miracle,

fet tot de carn i sang,

nena bonica.

Burxeta. Any 2007.

les classes de l’ etapa de filosofia. Dilluns, ago. 13 2007 

Es tracta d’ un escrit de l’ any 1973.

Les classes de l’ etapa de Filosofia! Més m’ estimaria no parlar-ne. Però haig de ser fidel a les meves memòries. Quina quantitat de temps perdut! Ens tres anys, tres (cada dia, matí i tarda) ens havíem d’ empassar vuit volums (vuit) d’ un tal senyor Donat, jesuïta alemany, i que escrivia en llatí. Ja no es poden dir més coses horribles d’ una sola persona, si no és la d’ afegir que era professor de filosofia escolàstica. Vuit volums, vuit rajols, vuit empedrats d’ aristotelisme, de tomisme i de germanisme. Si aquestes vuit píndoles no ens van esterrossar, dubto que hi pugui haver res, en aquest món, que m’ esterrossi.
De les classes de filosofia, tansols recordo que m’ eren una excel.lent ocasió per fer unes “clapades” de campionat. Si el professor no em preguntava, i la cosa s’ encarrilava bé, ja podia dormir tranquil mitja hora o tres quartets. Sobretot a la classe després de dinar. Em vénia una nyonya terrible. Havíem desenvolupat una tècnica bàsica, que consistia en fer veure que estàvem concentrats en el llibre, tot aguantant-nos fortament el cap, pels polsos, amb les mans esteses. Aquesta tècnica solia funcionar, si no és que el professor ho sabia i ho deixava passar. Jo no era pas l’ únic que em trobava en aquestes circumstàncies. Us imagineu el que suposa aguantar, durant una hora, una explicació que no us interessa ni poc ni molt, feta en llatí, d’una matèria aspra i quasi inintel.ligible, i amb una veu monòtona fins al paroxisme? El millor era agafar-s’ ho amb “sana filosofia”, o sigui, clapant. El professor de filosofia era un bon home -un pobre home- com molts professors d’ aquell temps. Més aviat culte i sensible -carregat de manies,això sí- que vivia amb una minyona vella i que era canonge de la catedral. Mig poeta, dominava força la llengua catalana. Quan recitava un bon poema, s’ emocionava, i se li escapava la llagrimeta. Suposo que hauria estat un bon professor de llengua catalana, si el català no hagués estat proscrit dels Seminaris, perseguit pel règim polític i els seus epígons. Aquest bon home havia d’ ensenyar filosofia, una matèria que ni ell mateix acabava d’ entendre. D’ història de la Filosofia, res. Dels filòsofs importants, res. Imagineu que coneixíem Marx, Engels i altres patums filosòfiques a través de la seva refutació. Imagineu com deuríem sortir d’ aquestes classes, d’ aquest seminari. Una anècdota real us ho explicarà millor. Un company va anar a visitar un company, que era rector d’un parroquieta rural. Tots dos feia pocs anys que havíem sortit del Seminari. Li va preguntar com s’ho feia per ensenyar doctrina a aquells nens de pagès. “Molt fàcil” -li va respondre. “Tu, nen, vine aquí. “Qui és Déu?”. Resposta del nen: “Deus est ens a se”. La resposta del manual de filosofia escolàstica del senyor Donat.

Berta, estimada. Diumenge, ago. 12 2007 

Quan tu, Berta, voleiaves

dins de ta mare, l’ entranya,

i en somnis amniòtics suraves,

nosaltres ja et vèiem i ja et dibuixàvem,

Berta, estimada.

Quan , de pregones conques,

amatent, tu ens esguardaves

i et feia riure, feliç, la nostra tendresa rara,

amb mil projectes i esmenes

que et lliscaven per la cara…

tot t’ ho miraves amb joia,

Berta, estimada.

Quan tos pares t’ explicaven,

(d’ infants, la santa innocència)

que tu, bonica, eres òrfena dels avis,

tu, serena, per un llarg moment callaves,

te’ ls miraves i somreies,

com volent dir: no patiu, que ja ho sé,

Berta, estimada.

El dia que tu vas néixer,

dia de sol i campanes,

es va fondre, allà enrere, aquella nit entranyable.

I, quan vares obrir els ulls

a aquesta nova albada,

totes les coses lluïen,

Berta, estimada.

I, al primer pas de ta vida,

el dia en què vas dir: mare!,

ulls i cabells molt rossos,

la mirada esborrifada,

tot, tot -ben segur- pregonava

un radiant futur de gràcia,

Berta, estimada.

Burxeta.Any 2007. Dedicat a la primera filla d’ una amiga.

La mort. Continuació. Diumenge, ago. 12 2007 

Parlava del combregar d’un moribund. Continuo. Al moment d’ entrar a la casa, el capellà aspergia amb aigua beneita i deia: “Pax huic domui et omnibus qui in ea sunt”. que vol dir: Pau a aquesta casa i a tots els qui hi habiten. Després l’ acompanyaven a la cambra del moribund. Era el moment esperat pels escolans: el moment que tenia més “morbo”. A la casa del malalt podien passar moltes coses. Una: que el malalt rebés el “Viàtic” o comunió darrera del malalt amb plena consciència i voluntat. Dues: Que ja estés mig “grogui” i que, per tant, la voluntat de combregar quedés en entredit. En aquests casos, el capellà solia posar a la boca del moribund un trosset d’ hòstia consagrada i, després ajudés, amb unes gotes d’ aigua dins d’ una cullera, a fer que se l’ empassés. Algunes vegades jo havia pogut comprovar com el malalt ho vomitava tot. Tres: el capellà veia que la cosa era molt negra i, llavors, el que feia, era untar amb oli consagrat el front o, si ho veia clar, les mans i els peus i altres òrgans del malalt, tot dient: “Per istam sanctam unctionem…”, “per aquesta santa unció, el Senyor Déu et perdoni tots els pecats que has comès”, (per exemple, amb la vista). El malalt no deia res perquè no podia. El capellà també li donava l’absolució “sub conditione”. Jo recordo, en especial, la ranera dels malalts, que volia dir que eren a l’ agonia.
Durant la tornada a l’ església, el rector entonava versets del “Te Deum”, que és un cant d’ acció de gràcies, com per anunciar que tot s’ havia fet “comme il fallait”. Recordo que els gossos del carrer fugien, esperitats, com el dimoni de la creu, amb la cua entre les cames. És que, realment. era una situació estrambòtica i surrealista. Arribàvem a la parròquia i tot finia amb normalitat: ens trèiem els “arreus”, el rector ens renyava per alguna falta que havíem comès, i ens ens tornàvem cap a casa, on la mare ens demanava com havia anat.
L’ endemà l’ enterrament de tres, cinc, de nou o de més capellans (això depenia de la categoria econòmica del finat i de la seva família) es produïa amb tota pompa (si era un enterrament de ric, sobretot). També, segons la categoria, les campanes bogaven i tocaven d’ una manera o d’ una altra. I no cal dir, l’ abillament dels preveres assistents i l’ ornamentació del temple parroquial.
A nosaltres, els escolans, una mort de tant en tant ens vénia d’ allò més bé puix ens pairàvem de l’ escola. A més, acabat el funeral, hi havia repartiment de candeles. La mare ja les esperava. -Quantes te n’ han tocat? Tres, sis, nou, dotze… Déu n’ hi do! Aquell era un temps de restriccions elèctriques. Un promig de deu candeles per difunt era una ajuda notable per a l’ economia de casa meva.
Quan l’ enterrament era gros, els capellans se’ ls veia animats. L’ endemà o l’ endemà passat els esperava un funeral important -de nou capellans, posem per cas. Volia dir uns ingressos notables pel que fa a l’ estipendi, un bon dinar, i una tarda de “tresillo”. Al meu poble, el dinar el duien d’ una fonda que tenia molta anomenada. Solien dur: “entremesos” variats, suquet de peix, rostit, menuts, postres, pa, vi, cafè i conyac. I també “faries”.Un verdader banquet. Els capellans assistents acabaven amb una cara roja com un pebrot. N’ hi havia que es passaven amb el vi i el conyac i havien d’ anar a fer una bona migdiada. El meu rector ja tenia uns “catres” preparats per a aquest fi. El qui encara es mantenien dempeus començaven una partida de “tresillo” que durava fins a la matinada del dia següent. Era el dia més esperat per tots els capellans de les rodalies.
He sentit a dir que els cristians de més mal combregar són els capellans. I no m’ estranya gens. Acostumats, com estan, a enviar la gent a l’ altre barri amb quatre llatinades, pot arribar que s’ encomanin la rutina pròpia de tots els funcionaris…Si hom agafa la cosa seriosament, arriba a la terrible sospita que tot això feia un tuf fortíssim de comèdia. Però, si hom s’ ho agafa amb estoicisme, arriba que hi posa pell morta. Terrible dilema! Llavors, quan ve el moment, els capellans es resisteixen a fer comèdia. Una conseqüència d’ haver arribat a la primera conclusió jo la veig en la quantitat de capellans que s’ han secularitzat, sobretot a partir dels anys setanta. No s’ han secularitzat només per aquesta raó; és clar. Però, Déu n’ hi do el pes que té. Hi ha el cas d’ un meu bisbe que, al moment de la mort, es resistia a ser combregat. Tot i ja ser gairebé a l’ agonia, deia als canonges que insistien: “Què s’ han cregut! Jo sóc lo bisbe! I ja els diré quan vull ser viaticat!”. Una mica més i mor sense sagraments,
Per ser just, haig de dir que la majoria de capellans feien la seva feina amb dignitat, tan bé com sabien i podien. Però, una cosa no treu l’ altra. En resum: morir sempre romandrà un gran misteri, malgrat la rutina clerical.

Fauna i flora clerical. Diumenge, ago. 12 2007 

Abans de continuar amb el tema professors del Seminari, faig una petita excursió als meus escrits de l’any 1976. N’ hi ha un bloc anomenats “fauna i flora clerical”. D’ aquí espigolo alguna cosa.

La mort.- En aquell temps -parlo de quan era escolà- la reforma conciliar i la seva subsegüent simplificació ritual i de formes encara era una pura utopia. Una defunció i els ritus i cerimònies parroquials que l’ acompanyaven eren tot un esdeveniment. Expliquem-ho així:
De sobte, la quietud vespertina de qualsevol poble de l’ Empordà es veia trencada pel so fúnebre de les campanes de la parròquia. “Nen, un combregar” -em deia la mare. I jo que baixava els esgraons de tres en tres i, rebent com un esperitat, me n’ anava cap a la parròquia. Encara no havia tombat la cantonada, que la meva mare ja era al balcó, garlant amb les veïnes, les quals també havien tingut el mateix pensament que ella.
- Tu, Maria, qui combreguen?
- Ai! No ho sé pas, noia. Potser l’ avi de can Trinc, que fa uns dies que està cloc-i-piu.
- O la Pepeta grassa, tu. La seva jove em va dir ahir, a la plaça, que tenia mala peça al teler.
Sempre n’ hi havia alguna més informada que les altres.
- Què dieu, dones! Combreguen en Met de la Pelada. Aquesta tarda s’ ha ferit. Acabava d’ encendre un “caliquenyo” i…plaf! Ha caigut com un parrac.
- Què dius, ara! Però si era ben jove! Seixanta que en tenia!
- Boja! Seixanta-sis de fets. No veus que era de la mateixa “quinta” que el meu home?
Això de les edats no ho he entès mai. Però, als pobles, sempre hi havia algú que duia la comptabilitat al dia.
- Pobret! Tan ple de salut que se’ l veia!
- Sí, què vols! Avui hi som i demà no hi som!
Tothom ja parlava del malalt en passat. La gent de poble sap què es diu. I més, quan senten la campana que anuncia un combregar.
- I…el combreguen? Però si no anava mai a missa! Jo mateixa li havia sentit dir: “Quan ets mort, bona ni i tapa’ t!”. A més, tothom sap que era repuiblicà i menja capellans.
- Això deu ser cosa del seu gendre, que és d’ aquests de “colores”.
- Potser s’ hi ha repensat.
- No siguis favassa. Que no t’acaben de dir que s’ ha ferit? Ja deu ser més de l’ altre món que d’ aquest.
Jo ja era a la sagristia, revestit amb sotana negra i roquet blanc. Un company encenia una mena de fanal o llanterna sorda -així era com s’ anomenava. El senyor rector ens menava la pressa. I, a voltes, baixava algun castanyot, puix fèiem l’ ase, i la cosa era seriosa.
El capellà s’ abillava amb roquet blanc i estola morada (o blanca. O blanca d’ un costat, i morada de l’altre; ara no ho recordo bé). Cobria els seus muscles amb una roba, com una tovallola, blanca, que s’ anomenava vel humeral. Aquest vel es cordava per davant amb un ganxo daurat o un fixador de fil gruixut, també daurat, i solia tenir un brodat a la part que donava a l’ esquena: un brodat que representava una creu, un anyell, o una gran hòstia. Això depenia del gust i la devoció de les monges brodadores. Sortíem al carrer, després que el rector havia passat a recollir el Viàtic. El duia en una capseta daurada, anomenada “pixis”, el nom de la qual no vaig assolir a pronunciar mai bé quan era escola. També duia una altra capsa amb els sants olis. I un llibre ritual per a les cerimònies. Un escola duia el salpasser, que era un perolet daurat o metàl.lic, amb una pirossa a dins per arruixar amb aigua beneita el malalt i casa seva. Un altre escola protegia el senyor rector amb un altre fòtil en forma de paraigua, blanc i amb mànec llarg, que s’ anomenava ombre.la (sí, com en anglès). Hom duia aquest trasto encara que no plogués: es veu que no tenia res a veure amb la pluja perquè, quan plovia de veritat, el paraigua era, també, de veritat. Un escolà duia la creu i el salpasser; l’ altre, la llanterna i la campaneta. I el tercer, la umbrel.la. Si en fallava algun, la umbrel.la la duia el campaner. La campana grossa del campanar -en aquest cas darrer era la Margarida, la dona del campaner la qui bogava- anunciava que el capellà acabava de sortir del temple. Unes quantes persones, la majoria dones, s’ afegien a la comitiva, portant ciris i candeles enceses. El capellà, mentre passava pels diferents carrers, anava cantussejant el salm “miserere”. L’ escola de la campaneta ja sabia que, després de cada verset, havia de tocar tres vegades: “Mirerere mei, Deus, segundum magnam misericordiam tuam” “que-tinc, que-tinc-que-tinc”. Moltes persones es tancaven a casa quan sentien apropar-se el combregar. Sempre hi havia, però, algun despistat que no havia tingut temps. En aquest cas, no li quedava més remei que plantar un genoll a terra, treure’ s la gorra i acotar el cap. Pobre d’ ell que no ho fés! La mirada que li ventava el senyor rector era com per dir: “Ja en parlarem, després, d’ això!”. En una altra entrada, continuaré sobre el tema. Per ara ja n’ hi ha prou.

mossèn ramon. Dissabte, ago. 11 2007 

Com me l’ estimava! Tenia un cor com un guarda-robes i una fe com una casa de pagès; senzilla, fins i tot un xic simplista -fe de carboner- però una gran fe. També tenia un geni com una catedral. Quan s’ empipava, era capaç de rebitllar-te el que trobava més a prop seu. Quantes vegades, a classe, m’havia disparat un míssil, consistent en el fòtil que feia servir per netejar la pissarra, i que en dèiem “borrador”. Però és que jo, quan tenia setze o disset anys, era de la pell de barrabàs.
Van enviar mossèn Ramon a estudiar teologia a Roma, totjust un jove capellà acabat de fabricar. Quan va tornar, el bisbe el nomena professor del Seminari…de matemàtiques i ciències naturals. Pobre mossèn Ramon. De què li havia de venir explicar als alumnes allò de “cotiledóneas” i “dicotiledóneas”? La nit abans del dia que tenia classe, es passava llargues hores “empollant” la lliçó de l’ endemà, d’ un llibre de ciències naturals, escrit per un jesuïta, que es deia Pare Pujiula. L’ endemà, a classe, si tot anava bé, no passava res. Però, a voltes, els “cables se li creuaven” i trabucava les coses. Un dia ens va dir que un determinat animal era “de la família de las comadronas”. En castellà, perquè ens feia -per obediència i per respecte a les lleis franquistes- les classes en castellà. Es tractava d’ una simple i vulgar “comadreja”. Quan se’n sortia bé d’ una explicació, deia amb satisfacció: “Mira, el libro lo dice”.He fet referència al franquisme per introduir una altra faceta de mossèn Ramon. Ell havia fet la guerra al bàndol “nacional”, en una unitat que em sembla que es deia “Tercio de Montserrat”, o alguna cosa semblant. No crec que disparés mai cap tret. A la guerra “incivil” va ser infermer. Però va mantenir, sempre, un respecte i una mica de veneració pel “caudillo”.
Mossèn Ramon era de l’ Espanyol; o sigui, “periquito”. I, els diumenges a la tarda, escoltava el partit de torn en una ràdio vella i atrotinada. Mentres anava escoltant les anades i vingudes dels jugador, resava el breviari, per aprofitar el temps. A vegades, tot resant, se li escapava, en veu alta: “Burro!”. Era que algun jugador dels seus havia fet una pífia.
Mossèn Ramon va morir de resultes d’ un càncer de laringe. Va perdre la capacitat de parlar i va haver d’ aprendre a fer-ho tal com parlen els “laringectomitzats”. Donava ànsia sentir-lo amb aquella veu estrafeta i de mal entendre. Com que ell i jo érem amics, m’ho va venir a demostrar a la parròquia on jo treballava en aquell moment. Va començar a parlar i, de sobte, es va posar a plorar. Recordo que ens vam abraçar. Va morir al cap de poques setmanes. Em va quedar un buit a l’ ànima. Havia perdut un gran amic.

Parlant de professors del Seminari… Dissabte, ago. 11 2007 

Els meus anys de Seminari s’ escolen entre el 1951 i el 1963. Això vol dir que vaig tenir una bona colla de professors; d’ alguns, en tinc amable record. D’ altres, no tant. Ja al final dels meus estudis, en vaig tenir un de ben singular. Era un pobre home: la prova evident que els llimbs o el cel de les oques existeixen. Era professor de moral i canonge de la catedral. Jo encara vaig haver d’ estudiar la moral que en deien de la casuística. Tot es limitava a resoldre casos, seguint els manaments de la llei de Déu o les virtuts, o altres coses per l’ estil. Exemple ben real: “En “Malevolus” no vol tenir més fills i, quan té relacions amb la seva dona, fa “marxa enrere” abans de l’ ejaculació. Peca la seva dona?”. I hom afegia les condicions de l’ acte matrimonial “secundum lucam”: “erectio”, “penetratio” i “ejaculatio in vase debito”. Aquest galimaties resulta, avui, de mal entendre. Vol significar que no hi ha acte sexual moral correcte si no és amb l’ esposa canònicament correcta i començat i finit al lloc correcte. Ho heu entès? No? Doncs, em sap greu, però no puc ser més explícit. Aquesta manera d’ explicar la moral va ser la normal i habitual a les classes dels seminaris des del segle XVI fins ben entrat el segle XX. Aquest professor de què us parlo, era d’ aquest gènere i espècie. I ho era fins a l’ exageració. Pretenia ser graciós. I explicava acudits, molt suats, perquè riguéssim. D’ aquest riure, nosaltres en dèiem “fer gols”. Puix era un esgarip horrorós que hom podia escoltar a un quilòmetre a la rodona. Com més monumental i eixordadora era la cridòria, més estava satisfet el nostre professor. Sembla estrany que fos tan innocent i infeliç. Malgrat tot, era un bon home i un bon capellà. El rector del seminari volia arranjar aquest desgavell, però no s’ atrevia. I havia de viure amb aquesta esquizofrènia: escoltant cada dia “la cafarnaüm de bruels i esgarips nostres” i fent veure que no la sentia, cosa bastant difícil puix retrunyia a tota la casa. Els manuals de moral que ens feien estudiar havien variat ben poc en més de quatre-cents anys. Després, passava el que passava quan érem capellans i ens ficàvem dins d’ un confessionari. Encara no entenc com hem sortit uns capellans tan moderat i força bons nois.

El ritme que no cessa. Divendres, ago. 10 2007 

Quan dels meus somnis, les raons pregones

varen revoltar-se dintre del meu pit,

coses, trajectes, indrets i persones

glatien, ben fortes, al cor de la nit.

Giravoltaven records d’ hores bones

i, ensems, el mal rastre d’ allò que he patit.

El bri de vida d’ estones i estones

que, belles i bones, un dia han florit.

Són les petjades dels homes i dones

que m’ han estimat i que m’ han acollit.

Hem fet, anant junts, senderes bessones,

dreceres i marges, i alguns tirapits.

Sense ells, no podria mirar endarrere,

car ells són les fites que he pogut seguir.

Versos que recites, paraules mai dites,

empentes petites, il.lusions i mites,

cròniques no escrites que m’ han fet sentir.

Els jorns de la vida s’ esmunyen de pressa.

De cop, un bon dia, ja tens setant’anys!

El neguit que puja, la força que cessa,

les hores perdudes, el delit que vessa

t’ assenyalen ruta, el rumb i l’ adreça

cap a l’ indret llostre, per mesurar els danys.

Burxeta. Agost de 2007. El mes que ve faig anys. Ja m’ acosto més a 70.

Continuo amb el meu Seminari. Divendres, ago. 10 2007 

Algun company m’ ha dit: ara ja no ens parles del Seminari!. Sí, home. Ara mateix ho faré. Ja saps que els qui embrutim papers (oi que es deia així, d’aquells que eren escriptors sense ser-ho?), anem a llunes i a batzegades.
Reprenc memòries de Seminari (anys 1951-53), escrites l’ any 1973:
Vaig tenir un professor de llengua castellana, del qual servo un bon record, que es delia per veure publicats llibres o, almenys, articles seus. Tot i que va publicar alguns escrits -fins i tot algun llibre- la cosa va ser purament anecdòtica. La qualitat literària de la seva producció era, més aviat, tirant a mediocre. S’havia encaterinat amb parrafades llargues, a l’ estil dels clàssics castellans (escrivia en castellà). I, francament, resultaven immenjables, indigeribles. Recordo un esbós o proves (em sembla que sempre van quedar com a proves) d’ un llibre sobre un sant espanyol, que llavors només era beat. Cada capítol -i en tenia redactats una bona colla- començava igual: “De como nuestro beato…”. Ja em direu si això és un començament gaire original, un bon començament. Ell opinava el contrari dels seus detractors, que eren tots els altres, en aquest punt. Deia que havia trobat la fòrmula màgica de l’expressió literària. Si no ho deia cantant, ho deia xiulant. Els seus alimnes ens cuidàvem prou de contradir-lo. Més aviat fèiem causa comuna amb ell (llavors teníem tretze o catorze anys). Ens sentíem ferits en les fibres més sensibles quan algú es reia dels seus escrits. I, a títol d’acte reparador de la injúria, el mig obligàvem a llegir-nos llargs fragments de les seves criatures literàries. Recordo, sobretot, articles, fets tot en llatí, d’ una revista, feta tota en llatí. I uns altres articles en una revista minoritària, integrista i carlina, on criticava els mals de la nostra societat, especialment els mals del clericat modern. Ni en un cas ni en l’ altre no hi enteníem ben res. Però rèiem (ens admiràvem, vaja) les seves gràcies. Perquè, de riure, gens. Se’ ns hauria vist el llautó. Quan li dèiem que ens llegís algun tros important, ell feia un xic el ronso, per salvar allò de: “la modèstia no em permet…” però, a la fi, aconseguíem que s’ engresqués. De fet, no costava gaire engrescar-lo. Devíem ser pràcticament els seus únics oients en tota la capa de la terra. Llavors, ens llegia i comentava algun article per a una revista destinada, principalment, al consum de la gent de sotana. A voltes, ens llegia tot un capítol d’ aquell llibre sobre el beat castellà, que estava preparant i que, segons ell, estava destinat a causar sensació. Segons deia, els llibreters no se’ l veurien als dits, quan el publiqués. Nosaltres donàvem fe d’ aquesta profecia amb un murmuri de pretesa admiració. Segona la qualitat, la quantitat, el to de sinceritat, i el so dels nostres murmuris, arribava a llegir-nos un altre capítol del seu llibre; potser un tercer (això vol dir que, per sort nostra, no eren massa llargs). Ara, això sí, mai no ens en va llegir més de tres. Us ho puc ben jurar. Si em demanéssiu el perquè d’ aquesta actitud, us hauria de confessar que no ho sé. No he arribat mai a escatir-ho. És clar que -tot s’ ha de dir- no hi he pas posat massa esforç. Tansols em veig amb cor d’ avançar, tímidament, una hipòtesi: enmig de la simfonia adulatòria infantil, el bon home arribava a conservar un pessic de lucidesa. Devia endevinar que, el que realment ens interessava a nosaltres, era que no ens preguntés la lliçó del dia, afany totalment extraliterari. O sigui, que se’ ns veien les orelles, o la llana del clatell, si, així, us agrada més.BURXETA.

Pregària sensual a la mare de Déu de Montserrat. Dimecres, ago. 8 2007 

Noia negra, noia bruna,

mare del meu salvador,

cos de nena, pits de lluna,

amarats de fe i dolçor,

sina blava, ulls de pruna,

pell de préssec de color,

boca tendra; com engruna

de cirera, per mugró,

cabells d’ àngel; cadascuna

de tes trenes, un fil d’ or.

Tu infantares la fortuna:

és el Crist, nostre Senyor.

Vulva santa, que dejuna

del plaer, que és moridor.

El meu cos, argila i runa,

que tremola en la foscor

fita noble, gaia duna

del teu ventre, joia i flor.

O Senyora i Majora

del meu jóc, ple de buidor,

jo t’ imploro, servidora

de l’ altíssim creador,

a la vora, fill que mora,

als teus braços, amador.

Aquest nin, que vetlla i plora

al llindar de la fredor,

que gemega, que s’ enyora,

que està sol i vol calor,

protegiu-lo, Vós, tothora,

quan arribi dia i hora

del rosec a dins del cor.

Burxeta. Dia de la Mare de Déu de Montserrat. Any 2007.

Roser i Rosari. Dimecres, ago. 8 2007 

Quan les fredors del Canigó vénien

i empaitaven bufades de vent sec,

al bell mig de Ripoll les flors s’ obrien

per inspirar un cant: era el teu nom, Roser.

Quan les onades de la mar s’ obrien

i revoltaven bufades de llebeig,

al bell mig de Ripoll les flors s’ obrien

per inspirar un cant: era el teu nom, Roser.

Quan alenades de solet lluïen

i escombraven dolços núvols de cel net,

al bell mig de Ripoll les flors s’ obrien

per inspirar un  cant: era el teu nom, Roser.

Roser de mossèn Cinto era el rosari,

que ell esgranava el capvespre i el matí.

Els ulls del cor fixats en el Sagrari:

resar i resar per copsar l’ alè diví.

Quim Pla. Festa del Roser, dia 6 d’ octubre de 2006.

Quan els sentits es desperten. Dilluns, ago. 6 2007 

Per acabar aquests records d’ infantesa us vull parlar d’ allò que arriba a tots els infants de pocs anys, un dia o un altre. En una casa de pagès, veïna de la nostra, hi havia una nena que era, si fa no fa, de la mateixa edat que jo. Es deia Quimeta. I vam ser “xicots” durant un temps no gaire llarg. A la meva infantesa, els nens que no poguessin gallejar de xicota ho tenien força complicat. Havien d’ aguantar, dia sí dia també, les bromes pujades de to dels altres infants. Les nostres famílies ho sabien, però no deien res. Segurament que s’ adonaven de la nostra innocència. O potser calculaven que, un altre dia, les coses es podrien conjuminar i es podrien ajuntar dos patrimonis, encara que fossin minsos. En qualsevol cas, el nostre “festeig” no va durar gaire més d’ un any. I ningú no en va fer cabal; ni tampoc no vaig sentir cap comentari dels familiars en aquest sentit. La que potser es mostrava més explícita era la mare de la nena. Abans em convidava sovint a berenar. Quan vam “renyir” es va acabar el berenar. Mentre va durar la cosa, algun dels mossos, o el vaquer, manta vegada ens havien recitat aquella cantarella: “En quimet i la quimeta se’ n van “nar” a caçar bolets. En quimet, tot fent el ganso, li van caure els calçotets”. Jo m’ enfadava molt i, si podia, els rebotia alguna cosa o els ventava un cop de roc no gaire destre. No sé si ho feia per defensar el meu honor ferit, el de la meva “xicota”, o perquè no entenia el sentit de la dita, i això em feia molta ràbia. Altra volta coses d’ infants.
La sexualitat és un tema important. A pagès hom s’ hi posa en contacte directament, sense embuts, a voltes brutalment. Tot i que a casa em feien fora quan el cavall de remunta cobria les eugues, no podien evitar que presenciés el zel dels gossos i gosses i l’ acte sexual posterior. Els gats ja resulta més difícil de veure’ ls copular puix ho solen fer de nit o d’ amagat. I també veia el toro i les vaques que pasturaven a l’ aire lliure, a la closa. O el marrà i les ovelles. El descobriment de la sexualitat vénia d’ una manera ben espontània; no diré pas ben natural. Fou el meu cas. Teníem un mosso andalús, de vint-i-pocs anys. Em va explicar totes les seves aventures sexuals, verdaderes o imaginàries. I ho explicava barroeramment, brutalment, tal com ho fan les persones primàries i sense gaires llums. Jo obria uns ulls com unes taronges i només entenia la meitat de les coses. Però em sentia pregonament atret per aquelles fabulacions; la veu de la natura és molt forta. En alguna ocasió, fins i tot em va convéncer de masturbar-lo. Em fascinava tot el procés: positures, gemecs, olor, tibantor, ejaculació. Però m’ ho mirava una mica de lluny, com si allò fos una raresa d’ aquell desgraciat. I, fins i tot, em feia fàstic. Allò, per sort, es va acabar molt aviat, puix els de casa van despatxar aquell mosso. No sé si sospitaven, o sabien, o havien vist alguna cosa. Mai més no l’ he vist, aquell mosso. Tansols recordo que era sevillà i que es deia Manolo.
També vaig ser espectador privilegiat d’ un altre cas. Uns familiars de Barcelona ens van enviar una noieta de quinze anys, filla d’ un cosí de lluny. Es veu que s’ havia desencaminat. Es deia “Rosita”. Recordo que, quan van pactar l’ estada de la noieta al mas, el seu pare va dir (ho vaig sentir): “La Rosita s’ ha tornat un pendó i va amb el primer que es presenta. Només ens resta l’ esperança que aquí, al mas, lluny de Barcelona, , torni al bon camí”.
La Rosita va venir al mas. I jo vaig ser l’ encarregat de fer-li d’ espelma. L’ acompanyava pertot arreu on anava. Ella ho va acceptar i ens vam fer amics. Però no entenia res de les coses de pagès que jo li explicava. En canvi, ella m’ explicava pel.lícules. I ho feia molt bé. També tenia bona veu. Cantava cançons molt boniques, cançons que jo no havia sentit mai. En recordo una que feia: “Qué tiene la zarzamora, que a todas horas, llora que llora por los rincones. Ella que siempre reía y presumía de que partía los corazones”. Tots els jovincells de cinc quilòmetres a la rodona, com gossos atrets per una gossa en estat de zel, van apropar-se al mas i volien acostar-se a la Rosita. I aquí entrava jo. Em vaig convertir, sense saber-ho, en el cavaller que defensa l’ honor de la seva dama. Jo complia la meva missió amb dignitat i eficàcia. Si algú s’ acostava massa, jo em posava a cridar. I això solia ser suficient per provocar la fugida immediata del pretendent, amb la cua entre les cames. Només vaig mig claudicar en un cas. Hi havia un xicot català, que es deia Martí. Cantava com els àngels. Vaig permetre que s’ acostés a la Rosita. I vaig contemplar algunes coses un xic desagradables. Al cap de poc temps, la Rosita va desaparèixer del mas. Es veu que no hi havia res a fer. Mai més no he sabut què li va passar a Barcelona. No sé si és viva o morta. Les meves relacions amb la Quimeta, tot i tenir un tombant sexual, eren més innocents. Teníem set o vuit anys.
Una vegada vaig trobar-me, de casualitat, amb una familiar en una actitud compromesa amb un mosso de la casa. Però no en vaig fer gaire cabal, després de l’explicació, forçada i enfarfollada, de la familiar. Ha estat molt més tard que he entès tot el significat de la vida a pagès, plena de repressions, dura i avorrida, amb homes i dones que bé havien de sentir fortament la crida del sexe. Quan jo m’ he fet gran, també he sentit aquesta crida, forta, i radicada en la mateixa natura de la persona. Conscientment o inconscient jo havia optat pel celibat. La primera crida real, feta per una amiga de la meva edat, que tenia un gran atractiu físic, em va agafar per sorpresa. Ens vèiem sovint i parlàvem, parlàvem…Un dia ella em va dir: “Escolta, tu. Et penses que només vinc a veure’ t per parlar”. Vaig reaccionar tal com m’ havien ensenyat: sublimant la pulsió i renunciant totalment a la relació humana, física i carnal. Vaig trencar absolutament amb aquella noia. No sé si vaig fer bé. Sé que, a ella, aquesta meva reacció li va fer mal, i la va apartar de l’ Església. D’ altres vegades -no gaire- també m’ he trobat en situacions semblants. Me n’ he sortit tan bé com he pogut. A hores d’ ara, ja al llindar de la vellesa, em mantinc sol i cèlibe (”cum mica salis”). Passant balanç d’ aquest punt, em sembla que la meva vida és on havia d’ ésser. Però tinc el convenciment molt pregon que el celibat, manta vegada és un obstacle seriós a la vera evangelització. Tinc claríssim que hauria de ser optatiu. Hi hauria d’ haver capellans casats i emmainadats. I, més encara, em sembla una mancança important no haver-hi la possibilitat de conferir el ministeri presbiteral a les dones.

El darrer somriure de la Dorothée. Diumenge, ago. 5 2007 

Els fets bàsics són reals. Simplement els he modificat o distorsionat una mica. Jo vaig conèixer i tractar aquesta noia tutsi, de Ruanda.

Vaig conèixer i tractar la Dorothée a finals dels anys 80 i començaments dels 90. En aquell moment, jo formava part del Consell Mundial de la Conferència Internacional Catòlica de Guiatge: n’ era consiliari europeu. La Dorothée Mukambekezi era una noia tutsi, de Ruanda, d’ uns 30 anys. Senzilla, amable i un pèl reservada. No vam arribar a tenir massa relació; però sí la suficient per adonar-me que era una noia íntegra i una cristiana compromesa. La seva llengua materna era el kinyarwanda, però també s’ expressava correctament en francès, llengua cooficial del país fins ben entrats els anys 90. Darrerament ha estat substituïda per l’ anglès, sobretot després de les massacres de l’ any 1994 i de la posterior victòria del FPR (tutsis).
Com a europeu, em fascinava la seva persona: negra, monja, d’un país africà gairebé desconegut, situat a la regió dels grans llacs. Aquesta fou una regió mal colonitzada (i mal descolonitzada) per Bèlgica. És clar que, per a mi, Ruanda no era pas ben desconeguda ja que, des de l’ any 1965, hi residia en Quim Vallmajó, un pare blanc missioner, fill de Navata, a l’ alt Empordà. En Quim era company meu: de terra (jo sóc de Castelló d’ Empúries, també a l’ alt Empordà) i d’ estudis al Seminari (fèiem el mateix curs). La Dorothée i en Quim es coneixien. Tots dos m’ ho van confirmar. La Dorothée treballava a les oficines de la Cúria Eclesiàstica de l’ Arquebisbat de Kigali, la capital de Ruanda. I, a més, era delegada de les Noies Guies Catòliques del seu país.
Recordo un fet que em va convèncer de la qualitat humana i cristiana de la Dorothée. A través de la nostra entitat, va aconseguir una subvenció important per a un projecte de desenvolupament a Kigali. Amb una transferència bancària, hom li va fer arribar uns milers de dòlars. Al sortir de la banca internacional i quan anava a ingressar-los en una banca ruandesa, uns delinqüents van agredir la Dorothée i li van robar els diners. Quan ens va arribar la desgraciada notícia, la Dorothée ja s’ havia venut una caseta que tenia, i havia ingressat tots els seus estalvis al compre corrent del projecte. La vam haver de renyar i dir-li que, així, no s’ arranjava res. També recordo la cara de dolor quan la vaig acompanyar a Aachen (Aix-la-Chapelle, Aquisgrà), una deliciosa ciutat medieval alemanya. Uns quants membres de l’ Equip central de la CICG de Guies la vam acompanyar a la seu de “Missio”, que era una entitat catòlica d’ ajuda al tercer món, i era la que li va concedir la subvenció. La secretària de l’ entitat, quan ja ens acomiadàvem, es va adreçar, amb poca traça i amb un bon xic de barroeria i esperit de superioritat, a la Dorothée, i li va dir: “I digues als teus bisbes que ja està bé de comprar-se cotxes nous o una vil.la prop del llac amb les subvencions!”. Va ser com un cop de puny maldestre a l’ estómac de la Dorothée. Ella ho va entomar amb un somriure amarg, el somriure resignat que els esclaus negres feien davant dels seus amos, els blancs.
L’ any 1994 la follia es va apoderar de Rwanda, el bell país dels mil turons (”les mille collines”). Prop d’un milió du tutsis i hutus, les dues ètnies majoritàries al país, van ser massacrats, sobretot a cops de marxet. Nen, homes, dones, vells, cristians i cristianes, monges , capellans i bisbes van ser víctimes i botxins. La cristiana Ruanda es va convertir en un infern de sang, odi i negació de tots els principis humans i cristians més elementals. En aquest context, es van evidenciar els aspectes més negatius de la cristianització de Ruanda per part d’ Europa.
En el remolí diabòlic de 1994, la Dorothée va ser massacrada; com també en Quim Vallmajó. Del martiri de la Dorothée en sé molt pocs cosa. Tansols uns esquitxos que m’ han arribat a través de refugiats (en concret, uns seminaristes tutsis i unes monges negres, refugiats a Manresa), i d’ algun missioner. Del martiri d’ en Quim Vallmajó en sé més coses. En Pep Frigola, un altre company missioner pare blanc, també del meu curs, fill de Vilarobau, va publicar, pocs després de l’ assassinat d’ en Quim Vallmajó per tropes tutsis, un magnífic resum biogràfic. I jo mateix vaig traduir el llibre d’un missioner, el P. Armand Duval: (”L’ Evangile de Quim. Une vie pour le Rwanda”).
Però, amb un pessic d’ emoció continguda, m’ imagino la Dorothée, amb el seu mig somriure, humil i resignat, tot esperant el primer cop de matxet del botxí, que potser era alumne seu.
I tampoc no em costa gens d’ imaginar la Dorothée i en Quim Vallmajó, en un darrer gest, un sublim darrer gest cristià, de perdó als seus assassins. Com l’ altre màrtir gironí, en Joan Alsina.
Quim Pla

La rosa del meu jardí. (Poema a la patrona de Castelló). Diumenge, ago. 5 2007 

Som en ple estiu. I, com que avui és diumenge, em regalo un poema i un “reality conte”.

Mare de Déu Candelera,
verge i mare del Senyor,
protegiu la vila entera
i a tothom de Castelló.
De la plana empordanesa
sou la reina i sou l’ estel,
sou la flama ben encesa;
de tots, la guia promesa
que ens mena, dret, cap al cel.
Fa mil anys que nostra història
un bon dia començà:
besllum i dolça memòria,
com el pòrtic de la glòria
que ens espera més enllà.
Els comtes empordanesos
patrona us van proclamar.
De la flama ben encesos,
el cos i el cor ben estesos
al damunt del vostre altar
Un turonet i resclosa
guarden vostre monestir,
voltat de civada i closa:
tot el verd que Déu hi posa
per al pobre pelegrí.
Una vila riallera
teniu ben a prop de Vós;
que floreix, lluita i espera,
que s’ esmerça en fer drecera
cap a un futur generós.
Oberta, noble i galana
n’ és la gent de Castelló,
que mostra la seva ufana,
que viu, somia i demana
la vostra protecció.
Senyora i mare amorosa
protegiu els vostres fills.
Sigueu per a tots la rosa
on el bon amor s’ hi posa,
i guardeu-nos dels perills.

Quim Pla, 24 de setembre de 2006, dia de la proclamació de la basílica de santa Maria de Castelló d’ Empúries.

Un altre personatge singular: l’ amo del mas. Dissabte, ago. 4 2007 

Parlant dels estanys i de la caça d’ ànecs silvestres, em ve a la memòria un altre personatge extraordinari. Aquest no era captaire; era l’ amo del mas. Però, com que era una mica taral.lirot, el faig sortir en aquesta galeria d’ il.lustres. Aquest home era un barceloní de casa noble, amb uns cognoms més llargs que un dia sense pa. I carregat de títols nobiliaris. Tenia un germà, general franquista, del qual el nostre poeta, Carles Fages de Climent, n’ havia fet algun epigrama, famós i corrossiu. Potser algun dia n’ explicaré unes quantes coses. L’ amo del mas era, ensems, propietari d’ algunes masies més de les rodalies. Es va casar amb una parenta del “dictador”. No recordo si va tenir fills; i es va polir tot el patrimoni familiar. A la seva família tothom parlavà castellà; vull dir entre ells. Però, quan s’ havien d’ adreçar a algú d’ entre nosaltres, els de la feixa de baix, llavors empraven un català barceloní ben correcte. D’ aquest home en recordo l’ afecció a menjar pa amb tomata inundat d’ oli i vinagre, amb molta sal; i a beure’ s, d’ una assentada, tota una ampolla de conyac Terry, malla groga, de tres petits. Li agradava la cacera, però era força mal tirador. Quan anava a caçar es vestia amb equip complet de caçador. Duia unes botes que li arribaven fins a dalt de tot de les cuixes. El meu oncle, masover, que era un bon caçador, l’ acompanyava en aquestes. Però no es podia permetre les “delikatessen” cinegètiques de l’ amo. Quan tornaven de la caça nocturna de l’ ànec salvatge, l’ amo es treia les botes. De cadascuna en sortia una deu d’ aigua. Es veu que trobava tots els clots i basses, i s’ hi ficava. No vaig saber mai del cert si havia mort algun ànec o no. El meu oncle era molt discret, i mai no comentava les aptituds caçadores del “senyoret”. En tota la meva vida d’ infant, només recordo una vegada que em fés un regal. Em va regalar uns estris de pesca, una “nyinya”, que era el mot que nosaltres empràvem. Es veu que li va fer llàstima adonar-se que els meus ormeigs de pesca eren una canya de canyer, un cordill tipus gansalla, un ham de poc preu, un tap de suro foradat, amb una ploma de gallina fixada al forat, a fi i efecte que es mantingués dret, tot surant, i un petit cargol de ferro per mantenir tibat el fill quan era a l’ aigua. L’ esquer eren cucs de terra, que jo mateix anava a desenterrar en un mulladiu, i guardava dins d’ un pot de llauna, amb terra molla. Pescava carpes, bagres, barbs, tenques, mirallets i, ocasionalment, alguna llisa a la Muga. La nyinya que em va regalar el senyoret, ja més professional, la vaig fer durar un parell o tres d’ anys, fins que vaig entrar al Seminari. I això va ser tota una proesa de part meva. Era de qualitat fina. Em va arribar, nova i flamant, entortolligada en un tros de suro allargat, amb els caps acabats en forma de banyes, amb el seu pèl de cuca, la seva ficel.la de pescar, el seu ham nou, el seu plom de veritat, el seu tap de suro bo, blanc i vermell, i la seva canonada de ploma autèntica, que travessava tot el tap. La vaig muntar en una canya americana que em van regalar uns amics de casa, que vivien en un mas de Pedret i Marzà. Havia de fer honor al regal. Allò sí que era una nyinya com Déu mana, de veritat! A vegades fins i tot pescava anguiles, però no m’ agradava gaire. Les anguiles són de molt mal desenganxar de l’ ham. Es cargolen i recargolen i et deixen les mans llardoses i enganxoses. Les anguiles calia agafar-les amb un altre procediment. Quan les aigües dels recs revenien fortes i es tornaven de color de terra argilosa, era el moment d’ anar a pescar anguiles amb el botiró i el paraigua. Aquest tipus de pesca no era sant de la meva devoció, ja que calia fabricar-se el botiró amb molt de fil de cosir i molt de cucs; era una tasca massa entretinguda per a la meva paciència limitada d’ infant. Jo anava darrere de resultats més ràpids. A més, calia tenir molta traça a l’ hora de ficar l’ anguila pescada a dins del paraigua obert. I a mi em mancava la manya del cop de mà final, que posava l’ anguila dins del paraigua, i del qual ja no en sortia, si no era per anar a la paella, ben amanida amb oli d’ oliva, i acompanyada de sal, pebre i tomata picada. Al meu poble era tot un ritual la pesca i la menjada d’ anguiles. Fins i tot, a la plaça coberta, al costat de les parades del peix, hi havia una parada permanent de venda d’ anguiles. Era una menja força habitual: fregides, en suquet, com a tall de l’ arròs a la cassola…Més tard, ja gran, vaig descobrir la cultura de l’ anguila al delte de l’ Ebre. I, de seguida, vaig connectar amb aquesta cultura.
També practicàvem la pesca amb xarxa o filat -en dèiem enfila. Jo tenia un oncle -no el del mas- que era un mestre en aquest art de pesca. Un parell de vegades l’ any organitzava una pesquera a la Muga o a la Mugueta. Era pel bon temps, i hi passàvem tot el dia. Ell era l’ encarregat de fer el suquet d’ anguila, i el carregava tant de pebre que, després, havíem de beure molt de vi. I ens passàvem la resta de la tarda esterrossats, fent la migdiada. Recordo que, per mor que el vi no manqués, el meu oncle mateix es cuidava de dur una garrafa de dotze litres de vi negre, fort i un xic aspre, espès com una melassa; un vi d’ aquells que t’ obliguen a fer petar la llengua, quan has fet servir el porró. Aquest meu oncle era molt rondinaire i malagradós. Però, quan feia el suquet i, sobretot, quan havia begut una mica, era d’ allò més agradable i simpàtic: cantaire, garlaire i comediant. Per exemple, deia que es pot menjar tot el que té ploma i pèl. Jo l’ havia vist menjar-se garses a l’ ast i rates a la brasa, cosa que a mi em produïa una admiració pregona i un xic de fàstic, tot cal dir-ho. També tenia unes dites molt pintoresques. Per exemple deia: “Per Nadal, a les set ja és fosc; i, per la Mare de Déu d’ agost, cada ovella al seu corral”. O bé: “D’ aquí a dos dies, Totsants” (i, ho podia dir el trenta-tres de febrer). O: “de nit, tots els gats ponen”. I solia afegir: “Què, que no? Qui diu això, diu una altra cosa”.
El meu oncle era viu de miracle. Durant la república i la guerra civil es va fer d’ esquerres i del comitè local. No era cap peix gros; es limitava a dur encàrrecs amunt i avall. No era ni comunista, ni anarquista, ni trotsquista, ni tampoc socialista. Algú me’ l va definir com un “gos petaner i prou”. Amb tot, el 1939 va ser jutjat i condemnat: dues penes de mort. El van tancar al Seminari de Girona, que va fer de presó de republicans uns quants anys. Després, gràcies al general franquista, que era un amic del seu cunyat, va ser indultat i va purgar la seva condemna en un camp de treball, durant alguns anys. Aquest oncle i la seva dona, la meva tia, van morir, tots dos, d’ aquella terrible plaga d’ avui que s’ anomena Alzheimer. Que descansin en pau.

La mort d’ en Maiplou i altres històries. Dissabte, ago. 4 2007 

He explicat aquest fet de la bassa del rec del molí perquè, quan en Maiplou va morir, la cosa va resultar molt misteriosa. Ningú no el va veure morir, ni ningú no el va veure mort. I la imaginació popular es va disparar. Les versions foren diverses i contradictòries. Que si s’ havia tirat en una bassa, semblant a la bassa del rec del molí. Que si s’ havia penjat en una olivera centenària de Palau Saverdera. Que si havia robat una escopeta de caça i s’ havia disparat un tret a la boca. Fins i tot, una visió més esbojarrada deia que havia pujat a sant Onofre, i saltat daltabaix del cingle. Jo me les creia totes i no me’ n creia cap. Em costava acceptar que en Maiplou fos mort. Al fons del meu cor creia que, simplement, havia fugit cap a una altra dimensió. Amb tot, la mort que m’agradava més, que se li esqueia més, que resultava més “aristocràtica” era la que deia que havia anat a peu a Figueres, i que s’ havia tirat al tren. No sé perquè però, aquest, em semblava un suïcidi més “senyor”; tot i que era molt poc probable que en Maiplou hagués fet més de quinze quilòmetres a peu per anar a tirar-se al tren. S’ hagués tractat, encara, d’ anar a vendre una partida important de pedres d’ encenedor!…
Durant uns anys, a les nits clares i estrellades d’ estiu, m’ agradava contemplar el cel. Em semblava descobrir-hi un estel solitari que m’ esguardava. Aquest estel apareixia als meus ulls just abans d’una tamborinada d’ estiu. Era l’ estel d’ en Maiplou. Coses d’ infants.
Un altre fet meravellós que expliquen sobre en Maiplou és el següent: un altre captaire (més que captaire caldria anomenar-lo perdulari, puix tenia molt mal geni) es va barallar amb ell. Ara un captaire que, per menys de cinc cèntims, es barallava amb tothom. Era brut i malparlat. Ara no recordo el motiu o àlias amb què el coneixíem. Va insultar la mare d’ en Maìplou de mala manera, amb paraules grolleres: es veu que es va “embrutir” en la seva mare. En Maiplou no va dir res. Es va girar el barret de l’ inrevés i va continuar el seu camí. Aquell pobre desgraciat es va trobar amb una revinguda sobtada de les aigües de la Ribera i el Cagarrell, degut a les pluges sobtades sobre Pedret, Marzà i Vilajuïga. Es va salvar de miracle. La soca d’ un tamariu va evitar que les aigües se l’ enduguessin avall, fins al mar. Qui no ha viscut a l’ Empordà, entre els termes municipals de Castelló d’ Empúries, Vilanova de la Muga i de Pau, Palau Saverdera, Roses i Sant Pere Pescador, no es pot imaginar el que són les crescudes sobtades del Cagarrell i la Ribera, o el rec Sirvent. No fa pas més de dos anys -escric l’any 2007- els diaris van anar plens d’ una revinguda del Cagarrell, que es va endur un auto amb un emigrant negre dins; i un súbdit francès. Ambdós van morir ofegats: Jo, que vaig viure uns quants anys en aquells verals, sóc testimoni de les rierades sobtades i furientes. En pocs minuts, allò que hom anomena un camí fondo es pot convertir en un torrent desfermat, que s’ endú tot el que troba al seu pas. Més d’ una vegada m’ havia hagut d’ esperar, a dalt d’ una mota, que les aigües es calmessin un xic. Per sort, la cosa forta no solia durar gaire més d’un parell d’ hores. Després, l’ aigua continuava baixant, però ja més calmada. Quan jo era infant havia de fer, cada dia i a peu, el camí des del mas al poble; uns cinc quilòmetres. Bé em calia anar a l’ escola. El meu camí travessava els Estanys, el que ara s’ anomena pomposament “Aiguamolls de l’ Empordà”. Coneixia molt bé els llocs de pas, corriols enlairats i motes. Però havia de travessar un cop, per força, al Cagarrell. I era precisament en aquest punt on m’ havia trobat en dificultats més d’ una vegada. Rieres i torrents com el Cagarrell es convertien en el rec Madral i la Mugueta. Anaven a parar a la Muga i, aquesta, al mar. La Muga és el riu que ha agombolat la història del meu poble, Castelló d’ Empúries. Durant segles, la Muga ha estat la vida de Castelló; la vida i la mort, puix tant havia servit per a les nostres nedades infantils i per regar els camps i horts, com per al suïcidi de molts vilatans: la Muga i la bassa del Rec del Molí -com ja he explicat- que va a parar a la Muga. Els Estanys, a l’ hivern, eren un xic feréstecs. Sobretot a l’ hora foscant. Us asseguro que jo he sentit l’ enigmàtic crit del “Bruel”, al capvespre. El Bruel de Castelló és una llegenda antiga, molt ben explicada pel nostre poeta, Carles Fages de Climent, que parla d’ un pagès avariciós i lladre que, en les nits fosques i de tempesta, robava els camps de Castelló amb la seva carreta de bous. Una nit els estanys se’ ls van engolir: ell, carreta i bous. I, des de llavors, en nits de lluna plena, se sent l’ udol -o potser caldria dir, amb més propietat, el bruel- dels bous. De fet, el bruel -ho he sabut de més gran- és un ocell migratori que, a l’ hivern emigra dels aiguamolls d’ Escòcia als aiguamolls de l’ Empordà, i que emet un crit, un cant angoixant, un pèl semblant al bruel llunyà d’ un bou. Els estanys eren, a la meva infància, com un parc zoològic d’ aus migratòries: ànecs coll verds, salzets i capbussadors, fotges i polles d’ aigua, oques salvatges, martinets, bernat pescaires i espluga bous. I també altres éssers, com les llúdrigues, les rates i les serps d’ aigua. O les boniques cigonyes i els flamencs. Les cigonyes, per bastir els seus nius, solien cercar llocs sacres, com ho solen ser els campanars i espadanyes de parròquies Ah! M’ oblidava de les remaleïdes samarugues o sangoneres, que s’ arrapen a les cames nues i et xuclen la sang. Un meu oncle era un excel.lent caçador. I els hiverns ens fèiem ub tip de menjar ànecs i oques salvatges que ell matava amb l’ escopeta de dos canons, els vespres de lluna plena.

La bassa del rec del molí. Divendres, ago. 3 2007 

Parlant d’ aquesta bassa del rec del molí, cal dir que era un dels indrets més adequats per als suïcidis dels vilatans i d’ altres pòbres desgraciats. Cal afegir-hi els pous dels voltants, la corda lligada a la biga grossa de la cort, i el salfumant…eren els sistemes habituals de la gent del meu poble per passar d’aquest món de penes a l’ altre món de misteris i interrogants. Recordo el cas de la Pilar Novell, una veïna de casa. Jo era petit. Un dia va passar pel davant dels veïns tot dient: ara em vaig a matar! Ningú no semblava que ens fes cas. Potser feien aquell senyal universal de dur-se el dit als polsos i fer recargolaments Ei! Però sí que en feien cas. La Pilar va anar a casa seva, va prendre l’ ampolla de salfumant i se’ n va beure uns glops. A l’ instant va caure a terra, enmig de fortíssims dolors i de grans crits. Llavors tot va ser: “corriu, corriu”! Però no hi va haver res a fer. La Pilar va morir enmig de dolors espantosos. Ara no em feu especulacions pel que he dit. No és que hi hagués més suïcidis que en d’ altres indrets. Hi havia els normals, els habituals. La bassa del rec del molí fornia l’ aigua del molí fariner de la vila: els pagesos hi acudien amb el carro carregat de sacs de gra (normalment, blat) i en sortien amb el carro carregat de sacs de farina. Era una bona farina. Com que, al terme municipal, hom hi conreava molt de cereal, ens vénia molt bé disposar d’ un bon molí fariner en funcionament. L’ aigua de la bassa, després de fer funcionar les màquines del molí, s’ escapava cap a uns rentadors col.lectiu o comunals. Després s’escolava cap a la Mugueta i el mar servint, abans, per regar uns quants camps de blat de moro. Així l’ aigua s’ aprofitava al màxim. A pagès tot s’ aprofita al màxim, racionalment.
Recordo el suïcidi d’ un pastor d’ ovelles a la bassa del rec del molí del meu poble. Llavors jo era escolà de la parròquia. I el lloc d’ esbarjo dels escolans, a la sagristia, donava just sobre la bassa. Hi havia dos balcons reforçats i, a sota, uns vint metres avall, el rec del molí i la bassa. En aquest sector hi donaven les antigues muralles de la comtal vila de Castelló d’ Empúries. Un matí, just abans de la missa conventual, un company va notar, des d’ un dels balcons de la sagristia que donaven a la bassa, un enrenou anormal. Va aparèixer una barca amb dos homes. Un d’ ells duia un pal llarg, al cap del qual hom hi havia lligat un ganxo de ferro. Van enfonsar el pal a l’ aigua bruta de la bassa i van començar a fer anar amunt i avall, pel fons, el ganxo. Més que amunt i avall, hauria d’ haver dit: cap ací-cap allà. Va venir el rector, mossèn Salvador, i es va acabar la diversió i la intriga. Ens va fer fora a crits i empentes. Va tancar els balcons i ens va ordenar, en fila, cap a l’ altar major per a la missa; encara faltava un bon quart d’ hora.
Després vam saber que en Viladessús, el pastor d’ ovelles, un home alarb i mal enraonat, pare de dos fills, s’havia lligat una pedrassa al coll, i s’ havia tirat a la bassa. Van trigar molta estona a pujar el cadàver, botit i desfigurat. El neguit dels fills, i una manta de pastor, plegada i deixada a la mota de la bassa, van fornir les pistes necessàries. Hi va intervenir la Guàrdia Civil, el Jutge, l Alcalde, el Rector i no sé qui més. Finalment, hom va decidir dur-lo directament al cementiri i enterrar-lo sense cap més cerimónia. Érem a finals dels anys quaranta. I un suïcidi era un pecat molt gros. Poder civil i poder religiós anaven de bracet per dir que l’ infeliç s’ havia precipitat de caps a l’ infern, pel seu pecat nefand. Érem els primers anys després de la guerra “incivil”, guanyada per Franco, i religió i política eren dues cares de la mateixa realitat o de la mateixa moneda. Això ho vaig saber molt més tard. Per altra part, tota la qüestió psicològica (depressions, neurosis, esquizofrènies, paranoies…i altres malaties mentals) encara estaven a les beceroles a casa nostra. La majoria de metges de poble no n’ havien sentit a parlar mai, d’ aquestes coses, i creien el que deia el rector de la parròquia i el tinent de la guàrdia civil. El pobre Viladessús ha de romandre per sempre a l’ infern del rector i del tinent de la guàrdia civil.

Algun altre captaire i la seva fi. Divendres, ago. 3 2007 

També vaig conèixer un altre personatge, aquest més prosaic, que era el “parracaire”. De parracaires o drapaires n’ he conegut molts. I tots tenien un aspecte força singular. Aquest duia un sac gros a l’ esquena i anava per les cases del poble i per les masies comprant parracs, ampolles buides, pells de conill seques i altres rampoines. El sistema per assecar-les (les pells de conill, vull dir) era arrancant la pell de l’ animal quan potser encara era viu, estirant-la per la part del darrere fins al cap. Arribats allí, calia tallar puix la pell del cap no servia. De seguida l’ estampien contra la paret de la casa. I allà quedava enganxada fins que s’assecava del tot i quedava dura i trencadissa. Era el moment de desenganxar i vendre. Jo ho havia presenciat moltes vegades. I no és que fos, en aquell moment, una cerimònia cruel. Era pura necessitat. Per preparar el conill per a la cassola cal procedir així. I, de la pell seca, se’n treien alguns dinerons. En el fons era el mateix d’ allò que vèiem en aquelles pel.lícules dels grans exploradors del Canadà, i els traficants de pells. Ara hi ha associacions “ecològiques” o de “protecció i defensa dels pobres animals” per defensar qualsevol cosa. Pobre de tu que arrenquis i assequis la pell d’un conill. Et titllaran de sàdic i faran una manifestació en contra teu. Jo, que sóc de pagès, i sé el que és la terra i el seu “entourage”, em fa una mica de pena alguns sectors ecologistes. Perquè no hi entenen gens; no saben res de res dels cicles de la natura. Altra cosa és l’escalfament progressiu de la terra i les emissions incontralades de co2, o sigui, l’afany desmesurat per enriquir-se sense cap llei ni moral; altra cosa és allò que anomenen la globalització i el capitalisme sense mesura o neo capitalisme, o neo liberalisme. Contra això sí que cal protestar, tot i que és picar ferro fred, puix els qui ho fomenten són els qui mouen els fils del món i les seves marionetes, que són els presidents de govern i els dirigents de les grans potències mundials. Casaldàliga, Boff (i altres), i el seus moviments mundials protesten contra això. Beneïdes protestes.
El meu parracaire anunciava la seva presència amb una cantarella nassal: “Parracaaaireeeee… Compro pells de coniiiill!”. Però com que, d’ aquest personatge, no en tinc res més a dir, plego i giro full. El parracaire també va morir ofegar a la bassa del rec del molí. A la propera parlaré d’aquesta bassa i d’algun ofegat més.

Retorn al temps del Seminari Dilluns, jul. 30 2007 

La setmana passada vam fer el funeral de mossèn Enric Pèlach i Feliu, bisbe d’ Abancay (Perú) i gironí il.lustre. Un seu nebot, en Quico Pèlach, company meu de seminari (del mateix curs d’ en Joan Alsina) em va comunicar la seva mort i em va convidar expressament. Mossèn Pèlach era de l’ Opus Dei. I dic això, perquè aquest fet va tenir molta importància a la diòcesi de Girona, als anys 50, 60 i 70. Mossèn Pèlach era de can Pèlach de la Plaça del Gra de Girona, una casa tradicional de venda de fruita seca. Era una casa acreditada i de confiança. Vénien les millors ametlles i avellanes torrades de Girona. Les duien de l’ Estanyol, lloc de procedència de la família. Em sembla que era el dimarts que feien la torrada de la fruita. I l’olor delicada era com un presagi de la qualitat final del producte. En aquella casa hi treballaven dos amics meus, i eren persones que tenien devoció a l’ amo. L’ amo era un germà de mossèn Pèlach. Ara ja és mort. El funeral pel bisbe Pèlach va ser a la catedral i el va presidir el bisbe actual de Girona, doctor Carles Soler i Perdigó. En aquesta setmana, el Diari de Girona ha publicat dos comentaris sobre el fet, tots dos de qualitat. L’ un, degut a la ploma fàcil i brillant d’ en Joaquim Nadal i Farreras, Conselle de la Generalitat de Catalunya i ex alcalde de Girona, el millor alcalde que ha tingut la ciutat,segons el meu gust. L’ altre, era una carta al director, signada per mossèn Martí Alabau i Cortada, rector de Flaçà, també de ploma fàcil i brillant. Ambdós fan referència a les cartes, a les moltes cartes que el bisbe Pèlach, primer mossèn que bisbe, va enviar des del Perú als familiars i amics. Les més sucoses són les que va escriure en anys reculats, quan encara no era bisbe, des de la prelatura de Yauyós, abans de ser bisbe d’ Abancay. Jo era seminarista i recordo que qualificava -per l’ interés- les cartes de mossèn Pèlach a l’ alçada de les del P. Llorente, un jesuïta, que també enviava cartes des d’ Alaska. El P. Llorente titulava les seves “Desde lejanas tierras”. Mn. Pèlach no ho recordo. Sigui com sigui, al Seminari hom llegia públicament, al menjador, tant les cartes del P. Llorente com les de mossèn Pèlach. D’ aquest darrer, m’ agradava molt les descripcions que feia de les seves rutes per l’ altiplà peruà, al llom d’ un cavall. No sé si hi posava més pa que formatge però les descripcions eren vives i acolorides, amb un punt d’ enjòlit (”suspense”), sobretot quan parlava de les timbes que havia de voltar o de les tempestes terribles que havia de suportar. Visitava una colla de llocs habitats, tots per damunt dels tres mil metres d’ alçada. La gent eren indis (no recordo si “quítchua” o “aymara”).
Gent senzilla i noble i que el rebien com un rei, segons el mossèn. Parlava del “soroche”, que era el mal d’ alçada o de muntanya i com l’ havia de superar. No recordo que ens digués si li feien beure “mate de coca”, que és el que va millor per a aquest fi. Jo, que era de pagès, i que sabia el que volia dir muntar una euga pacífica, m’ imaginava que devia tenir les anques ben morades i plenes de durícies, de tant anar a cavall. Tampoc no recordo que ens parlés del tarannà quítchua: els “curanderos”, els “xamans”, les cerimònies amb fetus de llama, la funció del “chasqui”, o portador de paraules de part dels deus, de la pachamama…Potser ho feia, però no me’ n recordo. Aquestes coses les he descobert quan ja era gran.
Sigui com sigui, estic d’ acord amb en Quim Nadal i en Martí Alabau que potser caldria fer una edició d’ aquestes cartes. Hi ha, en elles, el record vivent d’ uns anys importants de l’ acció missionera de l’ Església Catòlica a Girona. D’ aquests anys n’ han sortit missioners com en Quim Vallmajó i en Pep Frigola, en Joan Alsina i el mateix mossèn Pèlach. Me’ n deixo una bona colla, puix la llista és molt llarga (sobretot capellans gironins que han anat a Amèrica o a l’ Àfrica). Un altre capellà de l’ Opus Dei, que ha arribat a bisbe de Chuquibamba, al Perú, és mossèn Màrius Busquets i Jordà (em sembla que era de Sant Dalmai, o de Vilobí o d’ aquells encontorns).
Vaig conèixer mossèn Pèlach al Seminari. Jo tenia uns dotze o tretze anys. El van fer Director Espiritual nostre. I recordo com va suposar un canvi radical en les explicacions que ens feia. Ens parlava d’ higiene personal i de com cal anar nets i polits i emprar, cada dia, pastadents. En privat, ens parlava de la qüestió sexual. Recordo que em va sorprendre la metodologia. Jo, com tota la mainada de pagès o de poble dels anys cinquanta, estava acostumat a tractar aquest tema d’ una manera grollera i fent referència a les nenes o a les dones, i emprant paraules gruixudes sobre el sexe, algunes de les quals potser ni les enteníem, però eren contundents i despertaven la nostra imaginació. Ell feia servir sempre, com a punt de referència, el cos humà, i emprava unes paraules que, aquelles sí que no les enteníem (és clar; hi ha molta diferència entre masturbar i pelar una cosa, per exemple). L’ any 1973 (fa 34 anys) vaig escriure a la revista Correspondència (una revista barcelonina d’ àmbit clerical) aquestes paraules, referides a les explicacions de mossèn Pèlach: “Efectivament, era el mateix tema, però amb paraules diferents. Fins aquell dia no n’ havia tornat a parlar mai amb ningú més, ni tampoc no ho havia trobat a faltar; ja gairebé m’ havia arribat a oblidar d’ aquelles coses. En les paraules del Director Espiritual hi vaig trobar a faltar, però, una cosa. Amb els amics del poble, quan encetàvem aquest tema, sempre fèiem referència a les dones o a les nenes.En canvi, el Director Espiritual va parlar-me tenint com a punt de referència el meu propi cos. Aquell capgirell de dinàmica em va desconcertar un bon tros. Vaig arribar a la conclusió que això devia formar part del pla de formació estructural. Tot plegat va fer que no posés gaire atenció a les paraules que m’ adreçava aquell senyor. Amb tot, una cosa sí que la recordo: les nocions d’ higiene corporal que em va donar. Sobretot dues: la necessitat i la importància de rentar-se amb sabó totes les parts del cos, i la conveniència d’ emprar un tub de pastadents, en lloc de l’ inefable bicarbonat, per a la higiene de la boca i les dents” (”Correspondència de diàleg sacerdotal”. Barcelona, any X, nº 116, Setembre de 1973, P. 17).
Mossèn Pèlach va ser un dels primers capellans de l’ Opus Dei (potser el primer) de la nostra Diòcesi. I també va ser un dels primers en disposar d’ automòbil propi (segurament el primer). Parlo del començament dels anys cinquanta. Emprava el vehicle per visitar capellans de la Diòcesi. Se’ n va fer un tip. I aquesta és una feina bona i agraïda. Va convèncer molts capellans perquè es fessin de l’Opus Dei; algú ha arribat a dir que, potser, la meitat dels capellans diocesans es van fer de l’ Obra. No ho sé, però van ser molts; d’ alguns, si ho sebéssiu, us en faríeu creus. Jo penso que, amb capellans com mossèn Pèlach, l’ Opus Dei hauria pres un altre tarannà. Però això és fer volar coloms. Ell va ser el qui em va fer llegir “Camino”, “El Rosario Misionero”, i altres llibres d’una editorial de l’ Opus Dei; en recordo un que es deia “El valor divino de lo humano” (el llibre). Me’ l va fer llegir a mi, i a la majoria de seminaristes d’ aquells moments.
Per tant, el meu record de mossèn Enric Pèlach i Feliu és, més aviat, afectuós i nostàlgic. Que les seves despulles reposin en pau convertides ja, per sempre més, en “Pachamama”.

Altres captaires. En Llesca. Diumenge, jul. 29 2007 

Dintre el petit ventall d’aquells que en Maiplou tolerava hi havia en “Llesca”. Ell deia que era molt amic d’ en Maiplou. Però això va restar sempre per demostrar. No quedava gens clar si la cosa era així o bé que en Maiplou el suportava una mica més que els altres pidolaires. Li deien en Llesca perquè, invariablement, sempre demanava una llesca de pa de pagès. I, quan la tenia a la mà, afegia: “mestressa, aquest pa es troba molt sol; necessita un tall de botifarra que li faci companyia”. Sigui perquè el raonament convencia, sigui perquè feia gràcia, sigui per la rutina i els costums adquirits, el cas és que, normalment, aconseguia el tall de botifarra suplementari. A voltes també s’ havia de sentir algun “miquel” i que l’ engeguessin a cantar goigs. En Llesca era esmolet i voltava per les masies amb una bicicleta atrotinada, a la qual havia adaptat una mola. Amb aquesta mola, esmolava ganivets, estisores, destrals i altres andròmines de tall, com ara volants (falç), podalls i dalles. Duia la mola ben collada al “portabultos” de la bicicleta. I feia servir un giny que enlairava un xic del terra la bicicleta i la fixava. Un mecanisme i una corretja de goma feien la resta. A mesura que anava fent girar els pedals de la bicicleta, la mola començava a donar voltes dins una espècie de capsa de fusta, a la qual hi vessava aigua perquè la mola sempre treballés humida. La mola girava i girava fins que prenia una velocitat considerable. Llavors començava a esmolar, acompanyant la peça per esmolar amb la mà, amb moviments precisos sobre la mola. La peça feia aquell xerric característic, un grinyol espantós, que feia fugir lluny i amagar-se als seus cataus tots els gossos i els gats de les cases. L’ orella humana també en patia les conseqüències. En Llesca romania immutable, perquè s’ havia tornat sord com una perola.
Es veu que en Maiplou gaudia veient rodar la mola i sentint el xerriqueig del ganivet quan s’ esmolava. Quan l’ esmolet havia acabat la seva feina, passava el ganivet a en Maiplou. Aquest comprovava si era prou lluent i si tallava tal com havia de tallar. Era com el qui dóna el vist i plau. Si la feina li semblava ben feta, feia un gruny de satisfacció i tornava la peça a l’esmolet.
En Llesca, fora de la seva tasca d’ esmolet, era força barroer i un pèl salvatge. Expliquen d’ ell -jo no ho vaig pas veure- que un dia, en què un gos el bordava sense parar, es va posar de quatre grapes, es va llançar sobre el gos i li va mossegar una orella. L’ animal va fugir, enmig d’ aücs i ploriqueigs de gos, amb la cua entre les cames i el llom encongit, com ho fan els gossos espantats. Aquest gos encara fuig, quan veu un captaire.
En Llesca va tenir una mort molt miserable, tan miserable com la seva vida. Es va tirar al rec del molí des de dalt d’ un pont. Es va tirar o el van tirar. Van trobar el seu cos, a la bassa gran del rec, negat, amb un fort cop al cap. Van dir que se l’ havia fet al tirar-se i topar, de cap, amb un dels pilars del pont. La policia d’ aquell temps -la guàrdia civil- fugia de fam i de feina. I els alcaldes no volien problemes al seu municipi. En Maiplou va anar de dol un temps. Es va posar a la màniga de l’abric greixós que duia sempre una banda de roba negra, i la va dur amb dignitat, fins que la roba es va descolorir.

Altres captaires. Diumenge, jul. 29 2007 

Reprenc el tema d’ en Maiplou, després d’ un breu parèntesi entre Salt, Vida Catòlica i El Punt Diari. Ja tornaré a aquests camps. Ara continuo amb el tema Maiplou.

En Maiplou no era gaire amic de ningú, i menys dels altres captaires. Val a dir que la majoria feien vores quan es topaven amb ell; li tenien por. En “Barnilles” no n’ era una excepció. Barnilles era un mot que feia referència a les barnilles d’ un paraigua. En “Barnilles” arreglava paraigües, i sempre n’ anava carregat (de paraigües, vull dir). No en duia mai menys de mitja dotzena. Aquest “Barnilles” es guanyava la vida pidolant i arranjant paraigües vells, sobretot aquells tan grossos i pesants de pagès. Ni havia uns amb un pal llarg, acabat en punxa, que es podia clavar al fang. Aquest era el dels pastors en general i servia com de tenda de campanya o refugi en dia de pluja. El crit musicat d’ en “Barnilles” era: “el paraigüeeeroooooo…”; crit que es podia sentir des de lluny. Duia un pot gros, com un cossi petit, lligat amb una corda, que es passava pel muscle. En aquest pot hi posava els paraigües, a mesura que els anava arranjant. També duia els seus estris “tècnics”, embolicats en un tros de saca. I un pot petit, ple d’ aigua, lligat amb un cordill, que es posava al voltant del coll; mai no vaig endevinar per a què servia. Duia, també, estris de soldar. Però, això darrer ho vaig saber identificar anys després. Un servei el cobrava mig en espècia (menjar i vi) i l’ altre mig en diners: deu rals o tres pessetes. La gent hi tenia molta fe perquè es veu que arreglava els paraigües molt bé. Els arranjaments d’ en “Barnilles” duraven força. Llavors la gent no feia com ara que, quan una cosa s’ espatlla, hom en compra una de nova. Llavors hi anaven posant pedaços fins que ja no aguantava més. Per això els objectes domèstics duraven tant.
Si algun dia en Barnilles i en Maiplou es trobaven pel camí, l’ ambient s’ electritzava i saltaven guspires. Normalment sempre era en Barnilles el qui afluixava. Però, un dia, en Barnilles s’ havia amorrat massa al porró, i no volia afluixar. En Maiplou va engegar mig renec i es va girar el barret de l’ inrevés. I…ah, fillets” La tronada i el ruixat van ser monumentals. Tant que en Barnilles va girar cap i cul i va fugir com un esperitat a refugiar-se Déu sap on. N’ hi ha que diuen que encara corre. Segurament que va agafar por de la màgia d’ en Maiplou. Aquestes històries corrien pels pobles de l’alt Empordà, corregides i augmentades, com bola de neu que baixa rostos avall. I ningú no tenia esma o no s’ atrevia a modificar-les.

Les gallines del pessebre. Diumenge, jul. 29 2007 

Adaptació de l’escrit que va sortir al Punt Diari el dijous, 22 de desembre de 1983, a la pàgina 28.

“Les gallines van pujant,
juntes van,
i el gall cantant”.
(Tonada popular de Nadal)
Al pessebre hi ha tota una munió d’ animals: oques que semblen xais i xais que semblen oques, un conill monstruós al costat d’ un caganer esquifit (o a l’ inrevés). Al pessebre hi ha galls d’ indi, capons i un gos d’ atura. I també hi ha les gallines.
Al voltant del pessebre sempre hi ha gallines que fan nosa: xerrotegen, eixorden i entrebanquen: distreuen del que realment passa a l’ establia. La cultura actual no hi entèn res en això del Nadal. Situa bé el pessebre, però l’ envolta d’ oques, galls d’ indi, conills, de caganers…i de gallines. A l’ entorn de Jesús, fill de Déu, hom hi ha muntat un guirigall d’ animals de tota mena. Animals que xerrotegen, miolen, bruelen, lladren, baladregen, renillen…O sigui: canten, anuncien, venen, compren, mengen, beuen, enganyen, prostitueixen, traeixen. I, per postres, hi afegeixen el rei blanc, el rei ros i el rei negre. Tres gallines més, per acabar d’ adobar-ho: la blanca, la rossa i la negra.
En un racó del món esclata una guerra: cent, mil, deu mil, cent mil morts…I, tot seguit, un xerroteig poca-solta ens distreu l’ atenció: “Guaiteu, hem alliberat de dolents un territori!”. Són les gallines. Construeixen un míssil que té una potència nuclear deu mil vegades superior a la boma d’ Hiroshima. I una veu esquerdada ens diu que hom ha creat deu mil llocs de treball en el projecte (Potser han substituït els deu mil que acaben de morir a l’esclat). Són les gallines. En un indret del món han assolit unir cristianisme i revolució dels pobres. I surten crits dels qui manen, dient que hom s’ ha passat de rosca i que cal tornar a rega els qui s’ han allunyat de la casa pairal i viuen aventures que no menen enlloc. Per si no ho fessin, els amenacen amb els trons de la justícia divina i humana. Són les gallines. Un bon dia algú s’ adona que això no tira. Que no hi ha dret que la sort estigui tan mal repartida. I, de seguida, veus mel.líflues li insinuen a cau d’ orella que cal fer una col.lecta per a la fam, o per als aturats, o contra el càncer, o per enviar gelats als pobres d’ Alaska i estufes als miserables del Sàhara. Són les gallines. En un diari surt, en un raconet, la notícia d’un home il.lustre que ha deixat la seva brillant professió per dedicar-se als marginats. I segueixen trenta-set pàgines d’ esports. Són les gallines. En una grans magatzems de Barcelona hi ha uns reis, de guix i cartró, imbècils de pam-i-pipa, que obren els becs de cromo, uns mutants de la societat de consum, que us multipliquen per tres i per tres mil a tota la ciutat. Pel davant seu passen les senyores de missa diària -sagrades gallines- els obrers en atur, els pillets que paren la mà, els qui ensenyen una targeta que diu no sé què d’ infants subnormals, i unes dones brutes, amb uns fills que no són d’ elles. Els reis de l’ aparador s’ ho miren i somriuen estòlidament. Són les gallines. A les quimbambes, un règim sanguinari -però religiós i formal i, potser, fins i tot catòlic; tant se val- esclafa milers de ciutadans. I, a la cantonada un grupet de noiets i noietes (potser escoltes?), dirigits per un cap de casa bona (quic-qui-ri-quic obligat), enrogeixen de plaer, tot cantant el “totus tuus”, el “vull ser lliure ara mateix” o el “fum, fum, fum”. Són les gallines. El Jesús del pessebre és pobre, sofreix amb els pobres, lluita amb els pobres, mor amb els pobres. De sobte, un fru-fru de sedes i robes fines s’ acosta i, amb veu suau, diu que Jesús és de tots. I l’ abriga, amorosament, amb pells, li posa un focus de mil wats als damunt de l’ estable, fa florir la neu, i fa cantar milions d’ àngels grassonets i capitalistes. I altres veus s’ uneixen a aquestes veus dolces per entonar, junts, el “santa nit”. Són les gallines.
A les gallines del pessebre, tot sigui dit, els veig un mèrit. Que poden servir, en un futur,per fer un brou regenerador, que alimenti i faci créixer el Jesús autèntic del pessebre.

Ratzinger ataca altra volta, o la guerra de les galàxies eclesials. Dissabte, jul. 28 2007 

Durant uns anys vaig publicar habitualment al Punt Diari (gironí). Aquest paper va sortir a la secció Fe i Compromís del dissabte, 24 de novembre de 1984, pàgina 7. I anava signat per Quim Pla. Els afegits i supressions que hom hi pot trobar els he fet avui, 28 de juliol de 2007.

Un bon dia es va suprimir el Tribunal de la Inquisició. Però aquest mutant no va morir; es va transformar. Primerament, en el Sant Ofici i, després, en la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Segles d’ obscurantisme i d’ integrisme van obligar a rentar la cara de l’Església Catòlica, a fi de poder oferir una imatge pública més presentable. Però el remei va ser pitjor que la malaltia. Això ha passat en unes recents declaracions del cardenal Joseph Ratzinger, Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. El Papa ha matisat les aïtals declaracions perquè s’ ha adonat que estaven obtenint un ressó mundial negatiu per als interessos de l’ Església.
Què diuen aquestes declaracions del cardenal Ratzinger? Ratzinger és el responsable de l’ ortodòxia catòlica mundial. I va concedir una llarga entrevista a la revista catòlica Gesù, del grup Famiglia Cristiana. En ella es destapa a cor què vols en contra dels “abusos” en la interpretació del Concili Vaticà II. L’ actitud restauracionista d’ aquest cardenal s’ ha manifestat palesament, sobretot després dels afers de condemna del teòleg suís Hans Küng, de l’ intent de condemna de l’ anomenada Teologia de l’ Alliberament, i de la proposta de restauració del ritus de la missa en llatí, o missa tridentina de Pius V, en contra de la voluntat del 98 % de bisbes consultats (hom ha sabut que Ratzinger fou qui acabà de convèncer Joan Pau II a l’ hora de fer aquesta concessió substancial als capellans integristes, seguidors de monsenyor Lefebvre).
En síntesi: el cardenal Ratzinger critica les conferències episcopals -govern col.legial de l’ Església- per la seva permisivitat, dient que les minories s’ imposen sobre les majories i les manipulen. Insinua que cal remodelar l’ episcopat mundial (cal dir que, a 28/07/2007, entre Joan Pau II i ell ja ho han fet). Diu que els resultats del Concili Vaticà II han anat a l’ inrevés del que hom esperava (diu que hom esperava la unitat catòlica i s’ ha arribat a l’ autocrítica i a l’ autodestrucció). Afirma que, a tots els continents, la fe està en crisi, tret dels països comunistes, en els quals l’ Església és perseguida. Ara -2007- ja pot afirmar que la fe està en crisi a tots els països sense excepcions (ells parlen d’ Amèrica llatina i de Polònia com a excepcions; però tothom sap que això és, en termes de pòquer, un “farol”). Censura la Teologia de l’ Alliberament (I té uns quants portantveus, que són tres o quatre cardenals llatinoamericans integristes). Censura els teòlegs nordamericans per la seva permissivitat (encara no havia esclatat l’ afer de la pederàstia del clericat nordamericà). Adverteix contra el perill d’un Concili de l’ església africana (el genocidi ruandès va ser el 1994 i el Concili africà es va fer a Roma, controlat per la cúria papal). Ataca les religions no cristianes, titllant-les de “règims de terror” (quan fou papa va parlar, maldestrament, de la violència dels seguidors de Mahoma). Posa en guàrdia contra la cultura actual (en això li dono la raó). I, finalment, adverteix de la presència personal del dimoni i de la seva actuació en el món, de la qual presència en fa un acte de fe.
Cal dir que hi ha molts catòlics que no estem d’ acord amb les manifestacions del cardenal Ratzinger: no estem d’acord amb la interpretació que fa d’ aquests fets, que són reals. Cal dir que, potser inconscientment, es proposa dividir, encara més, l’ Església Catòlica, en contra de la voluntat expressa de Jesucrist -”que tots siguin u”- o bé no s’ adona que viu en una altra galàxia eclesial.

Els esbufecs d’ una església asmada. Dissabte, jul. 28 2007 

“La vida amb humor” del número 361 de “Vida catòlica” (juliol-setembre de 1976).

Heu vist mai un home asmat? Panxega com una manxa de ferrer, es torna vermell com un perdigot, tus com a xarbots, les venes del coll se li inflen com si fossin de goma. Lamentable. Els matins, sobretot, són un turment. Cap a migdia ja s’ ha rexinxolat una mica, Però sap que la tos, implacable, tornarà a reviscolar-se tan bon punt es colgui al llit. És un trist viure, el de l’ asmat.
Em vénia al magí aquesta imatge espaordidora, quan un amic m’ estava dient que la nostra Església està asmada. Tenia un diari a les mans i, mentre l’aguantava amb l’ esquerra, li anava donant revessos -plas, plas, plas!- amb la dreta, i els ulls li relluïen com guspires. En aquella maltractada pàgina, hom hi podia llegir les carallotades d’ un bisbe francès, Marcel Lefebvre. Per si no en teníem prou amb el nostre ibèric “Palmar de Troya”, ens surt de trascantó aquest tal Lefebvre, el qual dóna una plantofada al Papa a base de cant gregorià, d’ encens, de llatinades, i de normes rituals litúrgiques momificades. Un xic de respecte, monsenyor! No! Si, al pas que anem, no m’estranyaria gens que, qualsevol dia, un “manso” pre tridentí se’ ns despengés amb la normativa d’ algun concili de Toledo o de Nicea (o potser no tan “manso”. I, si no és de Nicea, és de Constantinoble i les seves “filologiades” de l’ “omousios”).
Per un altre costat, un govern llatinoamericà munta un ciri (un guinyol kafkià) impressionant, tot titllant de subversius un grapat de bisbes reunits plàcidament a Riobamba (Equador). Subversius uns bisbes? Aquesta gent està de punyetes. Decididament, en fan un gra massa; hi ha ironies de la vida que es passen de rosca. Us imagineu un cec contemplant (no sé com s’ ha de dir) un film en blanc i negre i criticant-lo perquè no és en tecnicolor? Doncs, això, per l’ estil. Hom ja no sap on s’ acaba el dogma i on comença la xerinola. Si aquests sainets no fossin, per desgràcia, tan habituals, n’ hi hauria per llogar-hi cadires. Però no. Algú comenta que l’Església ha perdut la carta de navegar. Però jo crec que això no és pas ben veritat. Simplement estic convençut que l’Església està asmada. S’ aixeca esbufegant, es rexinxola cap a migdia, i torna a esbufegar, a la vesprada. Un trist viure.
Els pobres cristians de la feixa de baix, quan ens engresquem amb uns bisbes o uns teòlegs progressistes, ens venten una clatellada com la de Riobamba. I, quan posem seny i tornem a la sana tradició del Concili Vaticà II, ens plantifiquen al davant dels nassos una excomunió com la del desgraciat bisbe Lefebvre. I, així, anem donant tombs per totes les cantonades de totes les esglésies del món sabent que, tan bon punt aixequem el braç -aixecar la cama és cosa de gossos- ens caurà alguna garrotada a l’ esquena. Qualsevol dia ens cansarem de tantes garrotades i de tot aquest poti poti eclesial i edificarem una església sense cantonades. BURXETA.

Un film retrospectiu. Dissabte, jul. 28 2007 

Vida Catòlica era una revista gironina de caire diocesà. Va néixer l’any 1935, al segon any del bisbe Cartanyà (en “Pepet vermell”). Va néixer empesa per homes d’acció catòlica, entre els quals, i d’una manera especial, cal recordar el senyor Masià, mort fa pocs mesos. A la guerra “incivil” es va aturar. Després, amb Franco, es va reprendre Vida Católica en castellà. Del meu record, i d’entre els qui encara són vius, hi ha en Narcís-Jordi Aragó i en Pere Madrenys. A finals dels anys seixanta o començament dels setanta, es va tornar a aturar. I a mitja dècada dels setanta em van encarregar a mi que la resuscités. Ho vaig fer, amb un bon equip de redacció. El primer número d’ aquesta tongada em penso que va ser pel novembre de 1975. Va durar dos anys. Era de preveure. Els redactors, amb ironia, l’anomenàvem “vida caòtica” en lloc de “vida catòlica”, puix era conciliar i d’ esquerres. Pretesos problemes econòmics van fer que se n’ anés a cantar goigs per “in saecula saeculorum”. Bastants anys després en va néixer una altra: “El Senyal”. Tot i que la qualitat és bona, no és el mateix. A la meva etapa vaig emprar el meu estimat pseudònim de “burxeta” per redactar “la vida amb humor”, del primer al darrer número d’aquesta etapa. Us en oferiré un parell de mostres.
El film va de fires de Girona. Comença embolcallat de cotó fluix de sant Narcís, pulcrament presentat en unes bossetes de paper fi. Segons diuen, ha estat en contacte amb les relíquies del sant i serveix, sobretot, per al mal d’ orella. Però també per fer fregues amb tintura de iode en un membre baldat del cos, per tapar el trau d’ un queixal foradat, o per banyar els ulls amb aigua timolada. Sempre hi ha hagut acaparadors d’aquest cotó (per la minsa quantitat de deu cèntims, hom podia repetir unes quantes vegades el pas per davant de la imatge del sant; a cada pas, una bosseta). No sé si, després, el vénien.
Això s’ enfila amb l’ acte en honor dels caiguts, a la parròquia de sant Feliu. Caiguts no perquè van ensopegar. Caiguts vol dir morts a la guerra “incivil”. I, encara, no tots; només els del bàndol dels “nacionals”. Començava amb una desfilada de soldats, a tocs de corneta i cops de tabal. Acompanyaven una bandera esfilagarsada que mai vaig saber ben bé què carai representava. Hi havia, també, els gegants, els cap grosos, l’àguila amb el colom al bec. Hi havia el “porrer”, en “Periquín”, un personatge grotesc, sord com una perola, i que ara ja és mort. Aquest porrer duia una perruca polsosa, amb cabell fets d’una cosa que semblava cordills; una espècie de dalmàtica pesant, i un ceptre, porra o pirrossa, jo diria que de llautó, d’ altres diran que de plata, i que acabava amb una andròmina en forma de torre. Em sembla que duia bombatxos, mitges negres, i sabatilles punxagudes. Aquest personatge introduïa tota la processó de “digníssimes”. L’ ajuntament, tenia un cap de protocol propi, el senyor Sendra, que també era un personatge força pintoresc. Entraven a Sant Feliu i començava l’ ofici de difunts, celebrat pel bisbe. Hi havia predicador a part, abillat tot de negre: sotana negra (”of course”), capa negra, capell negre, sabates i mitjons negres i guants negres. No sé de quin color duia la roba interior: no ho sé ni m’ interessa. Feia el que se’ n deia “Oración fúnebre”, que era un sermó ple de tòpics i de pujades i baixades de veu, sovint en to de falset: tot assejat. A l’hora de la consagració, la banda militar tocava el “viva España”, que ells en deien “marcha real”, tot i que vam trigar molt a tenir rei.
El film acaba amb una llarga filera de seminaristes passant, d’esgallimpantes, prop de les barraques o parades de les fires. Una reguitzella de nens i jovenets ensotanats, enfaixats (de faixa), i embarretats. Caminaven moixos; a ells no els era permès disfrutar del guirigai i les olors característiques de les fires. Ells començaven, aquell mateix dia, exercicis espirituals, que duraven una setmana i que es feien en silenci absolut. Algun, amb gran risc, s’ escapava a comprar un moniato d’aquell home de la màquina de tren (”quin-fum-fa”), que tenia elements xinesos, o coreans o jo què sé! A dos rals el moniato, els aprenents de capellà només tastàvem les engrunes dolces d’ unes fires que eren per als altres. “The End”, “Fin”. BURXETA.

No hi ha res a fer. Tot són rebaixes. Dissabte, jul. 28 2007 

La mandra va fer el seu efecte. Aquest escrit, aparegut al nº 9 de La Farga de Salt (febrer 1980, pàg 15, secció: “La vida amb humor”), havia de sortir ahir. Però, al moment d’ acabar el títol, també vaig acabar els torrons. Coses que passen.

“El que sigui, però rebaixat!”. I va sortir de la botiga amb sis parells de calçotets, quatre dotzenes de mocadors i tres sabates del peu esquerre. No arribaria el sou a final de mes, però havia fet un gran negoci. Aquest és el perfil del “corredor” o “corredora” de rebaixes de fa 27 anys i d’ ara. Les coses han canviat poquíssim. D’ aquests insignificats personatges, a l’ Empordà en diem: “que són cornuts i encara paguen el beure” (cornuts i pagar el beure).La cosa de les rebaixes arriba a elements esquizofrènics i paranoics. Un honorable ciutadà s’acosta al quiosc i pregunta si tenen diaris de rebaixa. El quiosquer li diu que sí, que en té del mes passat a meitat de preu. O aquella venerable matrona de casa bona, mentre el seu home anava menjotejant miserablement la sopa freda, anava apuntant el que estalviaria en un any a totes les rebaixes, comprant coses que no necessitava. No hem d’ estranyar gens que l’autonomia de Catalunya sigui una autèntica pífia de rebaixa. I encara els donem les gràcies. Cornts i pagar el beure. Cada dia més, els càrrecs que es reparteixen els partits al parlament, als municipis, a les comissions són càrrecs de rebaixa. Són perquè la criatura disfruti. Si no produïssin guanys abundants, farien plorar. Però fan ràbia, perquè es gasten els nostres calers. Cornuts i pagar el beure. “Cap de llista a meitat de preu”. “Secretari General amb un 30 % de rebaixa”. “Liquidació total de Presidents”. “Sigui membre (trànsfuga) d’ una Corporació Municipal amb una reducció substanciosa i amb guanys assegurats”. “El màxim a preus mínims; la Generalitat al seu abast”. Som a la democràcia de les rebaixes i, si no t’ agrada, te’ n vas a plantar patates a Camprodon, que són molt bones. I allà també et caldrà vigilar que no t’ ofereixin una motxilla de rebaixa. Per anar a collir les patates d’una forma raonable, ecològica i respectuosa amb el medi ambient. BURXETA.

nosaltres i els avions Divendres, jul. 27 2007 

Escrit tret del nº 3 de La Farga de Salt (juliol-agost 1979), pàgina 23, secció “La vida amb humor”. En aquell moment feia poc que s’havia inaugurat l’ aeroport (camp d’aviació, en dèiem) de Vilobí d’ Onyar.La gent fèiem cua per anar a veure aterrar i enlairar-se els avions.
Qualsevol dia ens pot entrar un avió a la comuna. Què…que no? Qui diu això, diu una altra cosa. Ja m’ imagino la cara d’ esglai de la mare, tot dient al seu fillet que està fent, plàcidament o no tant, les seves feines matinals; “nen, no toquis…que no és nostre!”. Que sóc un exagerat? Digueu-ho als tres-cents pacífics campistes del càmping d’ Osca. No fa gaire gràcia que, mentre hom estigui oliant l’amanida o fent-se una truita de patata i ceba, et caigui al damunt de la barretina (no sé si a Osca encara duen barretina) una bomba de dotze quilos. Era “ianqui”, i no va esclatar, cosa estranya en aquests casos. Si hagués estat de fabricació “nacional”…encara. (És curiós però, a hores d’ ara, ja no recordo ben bé res de l’ incident d’aquesta bomba americana).
No sé si us havia passat mai. A mi, sí. Al començament dels avions que rasaven cap al camp de Vilobí, vaig estar molts dies amb l’ ai al cor. Cada vegada que s’ apropava aquell rebombori monstruós, se m’encongia l’ esperit, i anava pensant: “Ara sí, ara sí! Aquest aterra al pati”. Després m’ hi he anat acostumant. Ens deu haver passat com a les gallines de les masies de Vilobí. Hom diu que, al començament dels avions, van deixar de pondre. És clar, pobretes. Els ous els pujaven a la gargamella. Però com que la gallina és un animaló pacífic, que se n’ ha vist de seques i de verdes tot al llarg de la seva humil existència, s’ha acostumat a pondre fins i tot sota al barrabum dels avions. La filosofia gallinàcia és d’ un tarannà molt pràctic: “Si ells poden pondre els seus ous quan volen per damunr d’ un càmping nosaltres, amb tot el dret, podem pondre quan som a la niera. Nosaltres som a casa nostra i ells no. A més, no és gens polit deixar anar l’ ou tot volant per sobre el galliner”.
Ens hem anat avesant a menjar, parlar, dormir i a executar altres necessitats fisiològiques o amatòries, agombolats pel terrabastall d’ un reactor que aterra. M’ han dit que, fins i tot, hi ha persones que surten al balcó i fan adéu als avions. Això no m’ ho acabo d’ empassar. Ja seria el súmmum del massoquisme. Jo seria més partidari de sortir al balcó, al moment que passa un avió, i aixecar un puny amenaçador. Us imagineu l’espectacle de deu mil punys contra l’ avió? És clar que el pilot ni se n’ adonaria. Però seria un gran consol. (BURXETA).

Un record amarat de Salt. Dimecres, jul. 25 2007 

Acabo d’ arribar de la celebració de l’ Ofici commemoratiu del mil.lenari de la parròquia de sant Cugat de Salt. Hi havia el bisbe i una vintena de companys capellans que havien passat per Salt. Una hora abans, a les onze. enterraven el meu cosí, en Ciset el “curandero”. Dilluns vam fer el funeral del bisbe Pèlach. Precisament, d’aquest darrer funeral, comentava amb els amics una anècdota. Una senyora em va preguntar -durant la missa- per què no concelebrava. Li vaig dir: “Què diria si veiés, dalt del prebiteri, un capellà que, de tant en tant, s’arremanga l’ alba, es posa l’ampolla diurètica al lloc corresponent i…vinga!”. “Maria santíssima”-va dir la senyora- Va entendre perfectament per què no concelebrava. No va caldre ni que li digués que havia pres un diurètic fort, per prescripció mèdica.
A Salt hi vaig estar uns cinc anys, entre 1974 i 1980. Ajudava el rector, mossèn Lluís Caritg i Santanach, fill de cal “vermei” de Santa Pau. Hi vaig fer molts amics. Dimecres passat, després de l’Ofici, em vaig fer un tip de saludar i de fer i rebre petons. Feia trenta anys que n’ era fora. Però semblava que n’ acabava de marxar. Només les cares deien que havien passat aquests trenta anys.
A Salt funcionava, en locals de la parròquia, un Casal de Jubilats. Recordo que un grup d’ amics vam rebre l’oferta d’aquest casal, de fer-nos-en socis. I ho vam aprofitar. La vam encertar de ple. Ja a dins, vam fundar el CES (Centre Excursionista Saltenc) i La Farga (Revista del Casal de Jubilats de Salt). Amb el CES, vam començar a fer activitats, sobretot excursions. Jo tenia el carnet de soci número dos, i vaig ser secretari de l’entitat un parell o tres d’anys. Un centenar de saltencs es van fer socis del CES. Recordo que, en moltes excursions vénien tres noies, una de les quals ha estat notícia en aquest juliol de 2007. Es tracta de la Marta Borrell. que va morir en un atemptat amb bomba al Yemen, quan vénia de visitar la ciutat de la reina de Saba, aquella que va anar a veure el rei Salomó de la Bíblia. Les altres dues eren: la germana de la Marta, la Maria Gràcia, i una altra noia que es deia Maria i que era flequera.
De La Farga puc dir que encara va sortint: ja ha durat trenta anys (en números rodons). Nosaltres ens vam proposar editar un mínim de cent números. I…mira! Jo vaig fer funcionar una secció que es deia “La vida amb humor”. I vaig complir la paraula: vaig fer cent articles. Un grupet ens cuidàvem de la redacció. Recordo els maldecaps que teníem per arranjar molts escrits. N’ hi havia que no havien escrit mai en sa vida. D’un, en concret, puc explicar que un dia ens va fer arribar un escrit immenjable -literàriament parlant, és clar. Em vaig passar tot un vespre posant-lo a punt. Va sortir publicat. I l’autor -vull dir el de l’escrit immenjable- l’ ensenyava als seus amics i anava dient: “Què us en sembla? Oi que he fet un article bonic?”. Vam fer un número memorable (em sembla que va ser el 50). Tot oral, al teatre de can Panxut. Els autors vam disfrutar tant o més que el públic. De la plantilla de La Farga n’ ha sortit algun escriptor per sobre de la mitjana. També recordo la publicació del número 69. Les connotacions sexuals d’ aquest número van fer que passés les de caín a l’ hora de redactar el meu article. Però me’ n vaig sortir, sense caure en la “xabacaneria” o sense faltar al decòrum de la meva professió.
No vull plegar sense tenir un record afectuós per mossèn Caritg. Era un bon home i bon company, però una mica especial. Quan li entrava la dèria de l’escultura, es passava dies i nits amb rabasses de boix i altres fustots fent unes rampoines que no sé a què carai s’assemblaven. O bé quan li entrava la dèria dels muntatges àudiovisuals. Amb la música més de moda (recordo que, gràcies a ell vaig descobrir Pink Floid) i amb diapositives que no sé pas d’on les treia, feia uns muntages preciosos que, després, els nens no acabaven d’ entendre. Si hagués existit ja el “power point”, la cosa hauria resultat sublim, O les seves dèries per estudiar pedres i escrits antics. A la rectoria s’havia muntat un taller de “bricolatge” completíssim. En ma vida he vist mai més tantes andròmines juntes. En Lluís Caritg no estava bé de salut. I això des de feia anys. Quan es va posar més malalt, va tenir un dels seus rampells il.lustres; va engegar a dida el bisbe i la parròquia, es va casar amb una bona xicota i va morir plàcidament en una bonica vila del Maresme. Que reposi en pau en Lluís Caritg i Santanach, de can “vermei” de Santa Pau.

La vida és cruel. Dimecres, jul. 25 2007 

La vida té dreceres cruels; tràgiques i cruels. Abans d’ahir us parlava del meu cosí, en Ciset el “curandero”. I us deia que ja era molt gran. I li desitjava anys de vida. Doncs, no; no pot ser. I no és pas la primera vegada que em passa. El meu cosí va morir ahir, dia 24 de juliol de 2007, vigília de sant Jaume. Quan el rector del poble, un bon amic meu, i que sé que em té apreci, m’ ho va comunicar, una glopada de dolor em va pujar gola amunt. Cada vegada més haig de parlar de la gent que conec en passat, puix ja són morts. Això vol dir que jo mateix em vaig apropant inexorablement -o ineluctablement, com diuen a França- cap a la mort. Sí, fillets, no cal donar-hi voltes. La parca, com diu en Lluís Llach, sempre és propera i familiar. Ara mateix tinc un altre amic amb la mort que li ronda la cambra d’hospital, i que fa dos dies que era ple de vida i de joia. A mi ja em va avisar fa just un any: el colesterol, el sucre i la tensió (la sanguínia i la psicològica) em van provocar un infart. I això és un avís important. M’ho agafo bé, és clar. Dic que el metge diu que estic malament, i jo dic que estic bé. A veure qui té raó! De moment, faig una vida tan normal com puc. A mitges, si vull ser ben sincer. Aquest dia vaig anar al funeral pel bisbe gironí, mossèn Enric Pèlach i Feliu, bisbe emèrit al Perú i membre eminent de l’Opus Dei, que havia estat el meu “director espiritual”, quan jo era seminarista. No vaig poder concelebrar perquè havia pres un diurètic fort, i havia d’anar a orinar cada dos per tres.
No aniré a l’enterrament d’en Ciset. L’ enterrament és el dia de sant Jaume, a les onze. Prefereixo celebrar sant Jaume a Salt, a l’ Ofici de la Festa Major. Jo havia estat cinc anys treballant a la parròquia de sant Cugat de Salt, que enguany celebra els 1125 anys de la seva fundació. (La meva parròquia mare, Santa Maria de Castelló d’ Empúries, també celebra, enguany, una gran efemèride, el mil.lenari; però només el mil.lenari. Hi ha un document de l’ any 1007 que parla de “sancta Maria in Castilione”, mentre que a Salt, un document de cent vint-i-cinc anys abans, descobert a la Catedral de Girona, ja parla de “sancti Cucuphatis in Salto” Hi haurà el bisbe. Per viure tot aquest piló de fets emotius, avui us ofereixo un poema, que és un cant a la vida. El vaig escriure per a una bona amiga meva, a qui m’estimo molt, i que va tenir el primer fill, una nena preciosa.

Berta, estimada.

Quan tu voleiaves
dins de ta mare, l’ entranya,
i en somnis amniòtics suraves,
nosaltres ja et vèiem i ja et dibuixàvem.
Tanta il.lusió ens feia
que també somiàvem,
Berta, estimada.
Quan, de pregones conques,
amatent, tu ens esguardaves
i el feia riure, feliç, la nostra tendresa rara,
amb mil projectes i esmenes
que et lliscaven per la cara…
tot t’ho miraves amb joia,
Berta, estimada.
Quan tos pares t’ explicaven
(d’ infants, la santa innocència)
que tu, bonica, eres òrfena dels avis,
tu, serena, per un llarg moment callaves,
te’ ls miraves, i somreies,
com volent dir: no patiu; que ja ho sé,
Berta, estimada.
El dia que tu vas néixer,
dia de sol i campanes,
es va fondre, allà enrere, aquella nit entranyable.
I, quan vares obrir els ulls
a aquesta nova albada,
totes les coses lluïen,
Berta, estimada.
I, al primer pas de ta vida,
el dia en què vas dir: mare!,
ulls i cabells molt rossos,
la mirada esborrifada,
tot, tot -ben segur- pregonava
un radiant futur de gràcia,
Berta, estimada.

En Maiplou (7) Dimarts, jul. 24 2007 

Un altre parent meu, que era un xic aixelebrat, va fer el “servei militar” -així en deien, en aquell moment- a Mallorca, amb la infanteria de marina. S’ inventen cada nom els militars! Això de la infanteria de marina no sé ben bé què és; la cosa militar no m’ ha interessat mai. El meu cosí m’ explicava que els entrenaven per desembarcar en diferents lloc de la costa (mallorquina, és clar), com a avançada d’ un exèrcit que envaeeix un país. Jo no entenia què carai havien d’ envair des de Mallorca (potser Barcelona?). Espanya? No. França? Se’ n guardarien bé prou. Itàlia? Quedava massa lluny. Tant se val! El vaig deixar en la seva dèria d’ envair. El meu parent va aprendre un munt d’ allò que ell en deia “tècniques de combat”, que no sé per a què coi servien en temps de pau. I m’ ho desmostrava, fent salts de l’inrevés deixant-se caure de sobte, amb un broc a les dents, i saltant de caps per sobre d’unes mates i quedant dret, a l’ altre costat. Jo me’ l mirava, un pèl meravellat i un pèl al.lucinat, com qui veu visions. Sobretot perquè m’havia dit que el broc a les dents representava el ganivet reglamentari, amb el qual calia tallar el coll de l’ adversari que es trobava, distret, a l’altre costat de les mates. A vegades, jo feia d’ adversari i m’havia hagut d’ endur algun cop de massa. Ell em deia que un altre dia jo li agrairia aquelles lliçons. Mai no s’ ha donat el cas. Recordo que, parlant de tècniques de capbussament, ell i jo vam anar a nedar a una bassa gran que hi havia a un quart d’ hora de camí, des del mas. Ens vam treure la roba i vam quedar de pèl a pèl, que era la menera com nedàvem els infants i nois dels anys quaranta i cinquanta. El màxim que ens feien posar, si és que hi havia altra gent, era un pantaló curt i, a vegades, una samarreta imperi. Es va entestar en tirar-se de caps a l’ aigua des d’ un marge. Jo li deia que no ho fés; que l’ aigua era poc fonda. S’ hi va tirar i va sortir amb la cara plena de fang i amb unes quantes esgarrinxades. Un dia em va ensenyar una pistola petita. Em sembla que em va dir, amb unció, que era una “beretta” italiana. No sé pas d’on l’ havia treta. Em va proposar d’ anar al bosc i provar la pistola. Jo li vaig dir que de cap manera (m’ escagarinava de por). Però les maves queixes no van servir de res. Vam anar al bosc, vam cercar un lloc adequat, em va fer posar rere seu i va disparar; un tret sec va sortir de la pistoleta. Vam anar a comprovar el resultat, i aquest no apareixia enlloc. Es veu que no havia tocat l’ arbre. Ho va provar un segon cop, i aquesta vegada sí! A l’arbre hi havia un forat. No ens vam pas aturar a comprovar si la bala era dins. El meu parent ja es va donar per satisfet.
Aquest meu parent va tenir, un dia, un “accident de combat”. Es veu que feia les seves contorsions gimnàstiques davant d’ uns amics i va caure, amb tan mala fortuna, que es va trencar el muscle. Resulta que la trencadissa era complicada de guarir; els metges no es veien amb cor d’ arreglar-la. I la mare del meu parent va anar a trobar en Maiplou. Li va fer fer unes cataplasmes de no sé què. I, amb un mes, el muscle se li va posar bé, o almenys va deixar d’ amoïnar-lo. Els metges se’ n feien creus i no volien acceptar que el guariment era gràcies als pegats d’ en Maiplou “De qui, doncs? els deia la meva tia, mare del meu parent. De la Mare de Dèu de Lurdes?”. Un xic irrespectuós, aquest comentari, per part de la meva tia. Però molt “ad hominem”.
Aquest meu parent va morir en un descgraciat accident de cotxe. Un dia, va deixar conduir la seva dona (ella no tenia carnet de conduir). Va agafar pel dret un revolt, i l’ automòbil va caure en un rec sense aigua. El meu parent va morir a l’ instant. Que descansi en pau.

En Maiplou (6) Diumenge, jul. 22 2007 

A la meva família sempre hi ha hagut afecció per les herbes. A mi mateix, que sóc un bon caminador, m’ agrada collir herbes, sobretot al moment que esclaten, plenes d’ olor i de propietats gustatives i medicinals (això sol ser pels volts del mes de juny; mes endavant, mes enderere): romaní, farigola (timó o timonet, tal com l’ anomenen a Mallorca), ja sigui de la normal o farigola de pastor o farigoleta (alguns, urbanites, en diuen tomill), fulles i flors de tell o til.ler, camamilla o espernallac (altra volta a Mallorca, em sembla), poniol, cua de cavall. herba prima, orella d’ os (que va bé per a la tos), plantatge, orenga, te de roca, espígol (que la meva mare posava, quan era florida, als armaris de roba), menta… Sempre en tinc a casa; com també tinc sovint alfàbrega o aufàbrega (que ja sabeu que n’ hi ha de dues classes) per posar en una amanida de tomates o a la pasta (el famós “pesto” italià és una salsa en la qual, com a ingredient principal, hi ha alfàbrega). Sovint, per no dir cada dia, em faig una infusió o bullida d’herbes (tot i que infusió i bullida no són pas verdaderament sinònims; això a pàgès ho saben prou bé).
Tinc un cosí (dic tinc perquè en Ciset, al moment en què escric això -aquest paper, que diria en Josep Pla- encara és viu, tot i que té més de vuitanta anys), fill de la meva padrina, germana de la mare, anomenat “el curandero” (no dic el nom del poble per mor de no fer publicitat gratuïta),
que es va fer famós, produint i venent un producte, una pomada, per als tumors, sobretot de les extremitats inferiors, tant dels humans com del bestiar. Especialment, guaria un tumor anomenat “tumor blanc”, que es desenvolupava al genoll i que feia anar coix. Es veu que era un mal incurable, i molt freqüent, ara fa cinquanta o seixanta anys. Deixava coix i baldat. Els qui l’havien sofert, caminaven amb la cama tibada; nosaltres en dèiem que feien “pela i deu”. Doncs bé; la pòcima del meu cosí guaria el genoll completament. Gent de pertot arreu feia cap a ca seva per adquirir la pomada; i van deixar-li bons dinerets. Recordo noms famosos de tot Espanya i, fins i tot, de l’ estranger. Diuen -això no ho sé del cert- que un pastor d’ ovelles moribund, que el seu rebesavi havia acollit a casa seva, agraït, va ensenyar al rebesavi a elaborar el remei. I que la fòrmula va anar passant de pares a fills. El que jo recordo és que, el meu oncle, el qui s’ havia casat amb la meva padrina i, per tant, pare d’ en Ciset, elaborava i venia la pomada. En Ciset ho va aprendre tot del seu pare. Es tractava d’ adquirir un munt d’ herbes, algunes bastant exòtiques, i fer-ne una bullida en un perol gros, juntament amb d’ altres productes. La pudor que hom sentia durant la bullida era monumental. Per això calia fer-la a l’ aire lliure: a l’ eixida o al terrat, per exemple. O al pati interior (hi havia moltes cases que en tenien). El resultat era una pomada de color marró, greixosa, i que feia una olor molt rara. Hom posava la pomada en uns pots de llautó, d’ un quart de quilo cadascun. I vendre’ ls. Als anys cinquanta, de cada pot en feien pagar cinquanta duros. D’ una bullida en sortien un centenar de pots. Feia una bullida cada setmana. I, quan bullia, ja els tenia tots venuts. Feu números i veureu que això era un bon negoci, als anys cinquanta. Aquest meu cosí, fill de pagès, i pagès de tota la vida era un home senzill i sense gaire cultura (més endavant, les seves relacions van fer que prengués un vernís cultural notable). Imagineu una frase seva, com aquesta (en aquell poble, la gent parlava així): “No he pas poscut venir a dur-vos els uous, perquè he hagut d’ anar a comprar ciurons”. El meu cosí vivia en una casa vella, al cor del poble. A la part baixa hi havia les corts del bestiar (rossam, aviram, conills…), el celler, un corral exterior per a les gallines, i les dependències de les eines de pagès (com a mínim, tenien un carro i una euga; jo hi havia anat a cavall; del carro, vull dir). Progressivament, va anar deixant la feina de pagès, per dedicar-se al negoci de la pomada. Però la casa era la mateixa. Hi va fer obres: bany (ja que a les cases de pagès hi havia, com a màxim, una comuna), cuina nova, despatx, sala de televisió, menjador, dormitori per a ell, enrajolat nou de qualitat a tota la planta( potser va fer canviar uns rajols d’aquells que ara els arquitectes busquen amb candeletes)… I, sobretot, ho va equipar amb els elements adequats del món modern com: aparells de video, de TV i d’ alta fidelitat; els més cars i sofisticats. És clar que no tenia gaire temps per dedicar a aquestes novetats. Llavors, ja tenia molts diners. Però, repeteixo, no feia servir gaire aquests aparells, puix passava la major part dels temps de lleure (que era molt) jugant a la botifarra, al cafè. Ell mateix m’ havia dit que es llevava tard (de nit era quan llegia). Es rentava, s’afaitava i polia, anava a fer un volt i cap a dinar a l’ hostal. Havent dinat, un parell o tres de partides de botifarra, fent mà amb el Rector, en contra de dos altres pagesos cridaners i malparlats, tot prenent un o dos cafès o “carajillos” i fumant un cigar (i us asseguro que no fumava pas qualsevol cosa). Jo mateix havia compartit amb ell dinar, “carajillo” i “Cohibas”. Els clients important li feien regals: ampolles de vi, caixes de cigars i altres coses. En tenia la casa plena. Va arribar un moment en què tenia els baixos de la casa plens de regals; regals que deixava de qualsevol manera: a l’ antic celler, a les antigues corts del bestiar, a l’ antic galliner, a qualsevol cau antic. S