Us devia alguns detalls més sobre aquest tema. Aquí els teniu! La base d’ aquest escrit la vaig publicar a la Revista Diocesana El Senyal.
A Cochabamba, Bolívia, hi vam celebrar les Jornades Mundials de la CICG (guies catòliques). Ja en vaig explicar la inauguració oficial, amb el meu discurs “espanyolista”; la conversa amb el Nunci del Vaticà; i la humiliació, per part d’ aquest darrer, de l’ Arquebisbe de Cochabamba.
Les Jornades les vam celebrar en una residència gran, nova de trinca, amb capacitat per a més de cent persones, destinada a activitats de pastoral de joves, al costat d’ un complexe parroquial, també acabat d’ inaugurar. Una diòcesi catòlica d’ Alemanya ho havia pagat. Els qui havien fornit els diners es van posar d’ acord amb l’ arquebisbat perquè fóssim nosaltres els qui inauguréssim el complexe.
D’ acord amb la invitació que li vaig fer, l’ arquebisbe de Cochabamba va venir a compartir un dia amb nosaltres. Em va demanar si semblaria oportú que ell celebrés la Missa. Jo li vaig dir que “només faltaria”, puix ell era “l’ amo”. Però que tingués present que segurament no hi assistirien pas tots els jornadistes. Va dir que ja s’ ho pensava. Va participar a les activitats, va sopar al meu costat i, a les 8, ens vam disposar a celebrar la Missa (dic vam perquè jo vaig concelebrar amb ell). Com que alguns dirigents de la trobada no acabaven de trobar bé que l’ arquebisbe “es fiqués en els nostres afers”, vam decidir que només concelebraria jo. (Segons he sabut després, cosa que ja m’ imaginava, els informes que van rebre els nostres dirigents eren que l’ arquebisbe era molt i molt conservador.
L’ arquebisbe estava un xic barallat amb els tres capellans que residien a la casa parroquial. L’ un, era d’ Alacant; l’ altre, basc; i, el tercer, no recordo d’ on, però també procedia de l’ estat espanyol. A més d’ aquella parròquia, radicada en un suburbi de la ciutat, els tres capellans es cuidaven de mes de 50 comunitats quítxues de l’ Altiplano. Em fa que aquells capellans eren propers a l’ anomenada “Teologia de l’ Alliberament” i, per tant, malament es podien entendre amb aquell arquebisbe. Sigui com sigui, estaven barallats. Quan vaig comunicar als capellans que vindria l’ arquebisbe, em van dir que ells serien fora. Em van mostrar tots els detalls per disposar del temple parroquial, em van deixar les claus de la rectoria, per si de cas, i se’ n van anar a l’ Altiplano.
Jo vaig preparar les coses per a la Missa. I, quan va arribar el moment, vaig encendre tots els llums i vaig acompanyar l’ arquebisbe a la sagristia. Ens vam revestir amb els ornaments litúrgics i, quan vam entrar al temple, ens vam adonar d’ una gran pancarta que cobria tota una paret lateral de l’ església. Deia: “500 años de engaños!”. Es referia, evidentment, a la commemoració del 500è. aniversari del “descobriment d’ Amèrica”. Érem l’ any 1992. L’ arquebisbe s’ ho va mirar amb cara enutjada. Mare de Déu! -vaig pensar jo. Ja hi som! Però no va dir res. A l’ acabar la missa, ja a la sagristia, li vaig dir que nosaltres no teníem res a veure amb la pancarta. Ell va fer: “Ya lo se! Estos curas!”. Pobre Arquebisbe!
A Cochabamba hi havia una casa-residència dels jesuïtes. Em van dir que n’ hi havia dos de Girona. I, com que es va escaure que la festa de sant Ignasi, dia 31 de juliol, es celebrava durant les nostres jornades, vaig anar a cals jesuïtes a felicitar-los i a dinar amb ells. Allà va ser que em van convidar a visitar una obra seva a l’ Altiplano. Havien dirigit i finançat una activitat agrícola en una comunitat quítxua a uns tres mil metres d’ alçada. Havien fet proves amb diferents arbres fruiters i ja en recollien els resultats: pomes, prunes, peres i no recordo quina altra classe de fruita (fins llavors només havien conreat patates (papas), blat de moro i poca cosa més. Per anar a visitar-los vam haver de travessar una collada a més de 4.000 metres. El tot terreny esbufegava com un ase asmat. Era gent molt senzilla. Només uns quants sabien expressar-se en un castellà molt primari. Allà vaig mastegar coca i vaig beure “chicha”. Em van explicar que la chicha, que és una beguda dolça i lleugerament alcohòlica, s’ obté a partir de pasta de blat de moro fermentada. Les dones masteguen els grans i, d’ aquí, en surt la pasta. Tothom tenia la bola de coca, barrejada amb carbonat de calç, a la boca. Un metge em va dir que això era saludable.
Em vaig fer amic de l’ administrador de la casa on celebràvem les jornades. Era un “criollo” amb alguns estudis. De fet, jo era l’ únic amb qui podia parlar aquell bon home. Un dia em va convidar a anar al mercat, amb ell. El mercat era a l’ aire lliure. Era immens i hi podies trobar una mica de tot. Moltes de les venedores eren dones quítxues. Vam comprar i carregar el necessari. Quan ja érem a dins del tot terreny, l’ administrador em va dir que havia oblidat de comprar “bananas”. Em va demanar si ho podia fer jo. Es tractava de comprar un ram de plàtans (”un racimo de bananas”), posem- n’ hi un centenar. Em va dir que les comprés a una índia que em va indicar. hi vaig anar. No vaig gosar demanar-li diners. Arribo a la parada. Li dic quan val un “racimo”. Em diu que val un dòlar. Pago, me’ l carrego al muscle i torno al cotxe. L’ administrador em diu: “¿Cuànto lo cobró?”. Li dic que un dòlar, tot pensant que ho havia comprat barat. I em diu: “Ya le jodió, la india. Le cobró medio dólar de más”. No sé si l’ administrador va fer pedagogia directa amb mi, però vaig comprendre què és la pobresa extrema.
En un altre dels meus viatges, vaig anar a Montevideo i vaig visitar l’ Alberto. Us podria parlar “per longum, latum et produndum” (que vol dir molt i molt) d’ ell. L’ Alberto era un jesuïta, consiliari de Noies Guies de l’ Uruguay, a qui coneixia des de feia uns anys. L’ Alberto dirigia, a Montevideo, una fundació per ajudar adolescents i joves marginats. Era un gran home i un gran capellà, l’ Alberto. Fumava com un carreter, malgrat haver sofert almenys tres infarts, un dels quals a Alemanya. Jo hi vaig ser present, i el vaig acompanyar, i passar algunes estones, a la seva cambra, a l’ hospital.Quan li van donar l’ alta, només de travessar la porta del carrer, ja va encendre una cigarreta.
L’ Alberto em va mostrar tota la seva “obra”. Vaig quedar admirat i meravellat. L’ Alberto, també era molt bromista. Em va dir: “Tienes que hacerme un favor. Pero no preguntes el porqué”. Tenia una reunió amb unes senyores, protectores de la seva obra social. Em va dir que elles estarien “encantadas que un padrecito español les hablara”. I que, en algun moment del meu parlament, m’ ho havia de fer venir bé per dir: “se cayó de culo”. Em va estranyar una mica, però vaig dir que molt bé, que ho faria. Quan vaig dir la frase “maleïda”, les “senyores” van reaccionar “com una sola senyora”: “María santísima!”. l’ Alberto es va fer un rip de riure. Es veu que aquella expressió, a l’ Uruguay, sona molt malament.
Entre els dirigents escoltes italians hi vaig conèixer un gran amic, en Fabio Ciapponi, dirigent de l’ Agesci (associació dels escoltes italians catòlics). En fabio va morir jovenàs, d’ un tumor al cervell. Vaig passar tres dies meravellosos a casa d’ en Fabio, en un poblet, prop del llac de Como, als Alps italians. Allí, els escoltes hi tenen un terreny d’ acampada, a la riba del llac, anomenat “Colico”. A Colico vaig conèixer en Fabio, en un camp-escola, organitzat per la CICG, en el qual jo vaig actuar com a consiliari general del camp-escola.
Els pares d’ en Fabio eren gent molt senzilla, i em tractaren com a un fill. La seva mare feia i cuinava una pasta superba; mai més no en menjaré de millor. Es passava tot el matí preparant-la. Al saber que m’ agradava tant, me’ n va fer cada dia.
Fins i tot vaig participar, amb tot el poble, en un sopar popular de festa major, al carrer. Vam acabar enfilats al damunt de les taules, cantant òpera. Aquell “va pensiero”, a l’ aire lliure, a les 10 o les 11 de la nit, amb les taules encara plenes de menges i beguda, va resultar una cosa sublim; encara em ve pell de gallina, quan hi penso. “Un catalano che parla e canta in italiano!”.
Em vaig veure obligat a celebrar una missa popular, l’ endemà. Vaig predicar en francès (feia més “chic”. Per ells, tant els és la fonètica francesa com la catalana). En Fabio em traduïa. Són vivències que es recorden tota la vida. De veritat que em sentia ambaixador de Catalunya.
També vaig visitar, com a delegat europeu, l’ escoltisme xilè. Xile va ser el primer país (després del Regne Unit, “of course”) en tenir escoltisme. El mateix Baden Powell va visitar Xile.