Com que -evidentment- no hi ha pas notícies, cada dia, sobre el relleu del bisbe de Girona, us parlo de les meves lectures, aquestes darreres setmanes i, al final, us parlaré d’ un llibre intrigant, que acabo d’ encetar.
He rellegit un parell de llibres sobre psicologia i celibat, de dos escriptors alemanys. L’ un, escrit fa trenta anys i; l’ altre , en fa vint-i-quatre. M’ estalvio el nom dels autors. Els qui em llegiu ja sou prou grans per saber què heu de llegir i què no. Només vull dir-vos que, el que deien llavors aquests autors, es pot dir, perfectament, ara: que el celibat, sobretot el de capellans, monjos i monges és una font de neurosis greus i tremendament perjudicial per a l’ Església Catòlica, malgrat les lloances oficials. També he llegit una novel.la, escrita per un ex monjo benedictí francès, que s’ ha apuntat a la moda esotèrica, templera, codidavincesca, religiosa, medievalista i carrinclona que circula per les nostres llibreries, amb gran èxit de vendes. Du per títol “El tretzè apòstol”. I parla d’ un complot vaticà per fer fracassar una informació antiga que faria trontollar, fins als mateixos fonaments, l’ Església Catòlica. Aquest llibre és dolent, molt dolent. Ep! Parlo des del punt de vista literari. El podem situar al nivell literari del “Codi da Vinci”, llibre que jo considero una rucada literària. I ja està dit tot. Potser sóc molt ignorant, però sóc sincer quan us dono la meva opinió. M’ empipen (per no dir que m’ emprenyen) els llibres de temàtica religiosa escrit per capellans, ex capellans i similars; què voleu fer-hi! Fan unes barreges sexo-religioses que són indigeribles. M’ agrada molt més -i ara us parlo d’ uns altres llibres que estic llegint- les obres d’ aquell homosexual i “rèprobe”, André Gide, condemnat pel Vaticà (em sembla que van posar les seves obres a l’ índex de llibres prohibits), però premi Nobel de Literatura l’ any 1947. També he rellegit Proust ( premi Nobel de Literatura; francès).
I el llibre, intrigant o inquietant, que acabo de començar du per títol “El poder y la gloria” (no el de Graham Greene, un altre premi Nobel, que Pau VI lloava, sense saber que el cardenal Pizzardo havia manat posar les seves obres-especialment “El poder i la glòria”- a l’ índex de llibres prohibits. Hi ha una anècdota molt sucosa sobre Graham Greene i Pau VI; i també hi ha un munt d’ anècdotes sobre el cardenal Pizzardo. Però, això ja és una altra història, tal com diria Rudyard Kipling (també premi Nobel, em sembla). Però us faig una concessió. Anècdotes sucoses sobre el cardenal Pizzardo les trobareu a les memòries conciliars (en francès) del P. Yves M. Congar.
Aquest “El poder y la gloria” (en castellà) que he començat ha estat escrit per David Yallop, un creador de “best sellers”, però bo, anglès; que ja ens va sorprendre, l’ any 1984, amb un altre llibre “d’ investigació”, titulat “En el nom de Déu”, que investigava sobre la mort sobtada, després de 33 dies de papat, de Joan Pau I (Albino Luciani, el papa del somriure). Jo crec que era massa aparatós, espectacular, “épatant” i de minsa investigació fiable.
Veurem què dóna de si aquest “El poder y la gloria”, que vol ser una biografia a fons de Joan Pau II, el papa Wojtyla. Té 700 pàgines. Ostres, manel! Cal tenir-ne ganes, per llegir un aïtal “totxo”. De moment, el trobo més ben documentat i, per tant, més interessant que l’ altre. Si no me n’ oblido (és tan llarg!) ja us faré arribar la meva opinió.
