He estat dubtant, a l’hora de titular aquest escrit. Santa Coloma de Cervelló, Entrevías i Roma? Les agressions, parròquia de San Carlos Borromeo i “els màrtirs de la croada”? Agressió, parròquia popular i beatificacions? Al final, m’ he quedat amb el que encapçala aquestes ratlles.
És trist que una determinada classe d’ informació funcioni tan malament. A voltes, no ens assabentem de gaire res. I, altres vegades, ens desborden per tots costats. O potser és una estratègia volguda i estudiada pels poderosos de la informació? Aquests dos darrers dies ens hem vist bombardejats per l’ afer del noi de Santa Coloma de Cervelló que va agredir, en un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat, una jove equatoriana de 16 anys, mentre un altre xicot estranger (sembla que era argentí i no tenia papers) feia d’ espectador, sense fer ni dir res. El vàndal de Santa Coloma de Cervelló va agredir, humiliar i terroritzar la noia tant com va voler; fins que el tren va arribar a l’ estació, i ell va baixar. L’ horrorífica escena esgarrifa per la seva crueltat. I esdevé un signe, intrigant i preocupant, de la nostra societat: individualista, memfotista i covarda.
El circ mediàtic que s’ ha muntat entorn d’ aquest fet, gràcies a la gravació, ha estat eixordador: el noi que es passeja, com un gall estarrufat, pel seu poble, voltat de càmeres, demanant diners per ser entrevistat (sembla que alguna cadena ha caigut en el parany); grups d’ equatorians que preparen la venjança i volten (segons la premsa) en cotxes, “a tota metxa”, la casa de l’ agressor; membres dels tribunals de justícia que discuteixen entre ells sobre allò que han fet i el que haurien d’ haver fet, i no es posen d’ acord en res, i deixen el noi en llibertat; les autoritats màximes de l’ Equador que intervenen; psicòlegs i psiquiatres que hi fiquen cullerada i exposen, sense cap pudor, sense cap vergonya, les seves teories. Fins i tot, vaig sentir un presentador de TV que qualificava, amb ràbia, d’ animal salvatge el miserable desgraciat. Em vaig entristir, gairebé vaig plorar per aquest circ mediàtic que ens imposen, i per aquests éssers, inhumans i mesquins, en què ens hem convertit tots nosaltres, els espectadors i lectors dels mitjans de comunicació.
No sé per què em va venir a la memòria, com un llampec, el cas de la parròquia de San Carlos Borromeo, d’ Entrevías, a Madrid. Aquells capellans i la seva parròquia , condemnats i tractats com uns malfactors per l’ autoritat eclesiàstica de Madrid, es dedicaven, des de feia molts anys, a acollir i mirar de dur pel bon camí xicots, com aquest de l’ agressió, a base d’ amor, de respecte, de diàleg, de sinceritat i de bona pedagogia, malgrat els fracassos sovintejats. I acollien, també, emigrants “ningunejats” (en paraula feliç d’ Eduardo Galeano) per la nostra societat egoista, com ho podia ser la noia equatoriana agredida, o el noi argentí sense papers que va contemplar, impassible, la salvatge agressió. L’ autoritat eclesiàstica madrilenya ha perseguit, ha humiliat i ha procurat allunyar, aquests capellans, de la seva tasca humanitària. Quina figura tan galdosa, la de l’ autoritat eclesiàstica de Madrid!
I, mentrestant, els bisbes es dediquen -potser no tenen altra cosa per fer- a posar en marxa els darrers detalls de la beatificació, a Roma, de prop de 500 capellans i religiosos (la gran majoria), assassinats, a la zona republicana, els primers dies del cop d’ estat del general Franco en contra de la feble República Espanyola. Certament que és horrible el crim contra aquest innocents. Alguns preveres van sofrir unes morts espantoses: van ser cremats vius; els van buidar les entranyes; els van mutilar; els van arrossegar per terra (nus i lligats); els van emascular (castrar o arrabassar, de viu en viu, el sexe: penis i testicles), com al pobre bisbe de Barbastro. Al dissortat (i immens) poeta Federico García Lorca es diu que li van posar una pistola a l’ anus i van disparar (això ho haurien fet els del costat franquista). També el règim de Franco va afusellar uns quants capellans bascos i, a Catalunya, tenim el cas de Manuel Carrasco i Formiguera, diputat a les Corts per Girona, i que era un bon catòlic, afusellat, a Montjuïc, per un piquet de soldats de l’ exèrcit franquista, el Divendres de Passió de l’ any 1938.
Tinc un gran respecte per a tots aquells que han estat assassinats injustament. Són víctimes innocents d’ un sistema culpable. Això és el que va passar, l’ any 1936, a Catalunya i a Espanya. Hi va haver milers de víctimes innocents d’ un sistema culpable. No sé si es pot dir que el “poble”, la “classe treballadora” es van unir contra el clergat i la burgesia, atiats per un odi secular. Molts van ser assassinats cruelment perquè els assassins hi veien, en ells, els opressors, tot allò que odiaven des de feia dècades i dècades. La cosa no anava contra els pobres capellans i religiosos. Anava contra una església i una burgesia opressores, que odiaven.
