Avui és la festa del meu poble. Avui és sant Narcís. Avui són les Fires de Girona. Cada any ve més gent de pertot. Girona atrau; o enamora, com diu la propaganda oficial. Girona està de moda: literatura, turisme, judaisme…A l’ Ofici de sant Narcís, amb el bisbe Carles Soler, acabat d’ arribar de Roma i les beatificacions d’ ahir; amb el bisbe emèrit Jaume Camprodon, que no va anar a Roma; amb el conseller Nadal a primera fila (com a bon gironí, no sol fallar. I això que aquest any no s’ ho passa gens bé, amb tot l’ embolic de les coses que no funcionen al Cap i Casal); amb tot l’ Ajuntament en pes -tret d’Esquerra Republicana i Iniciativa, em penso-; amb el cor de la ciutat (i aquesta vegada, va de bo)… he cantat els goigs del sant. Després, bisbes, clericat i corporacions hem anat a fer honor al sant, a la capella on hi ha el seu pretès sepulcre. Enguany, el rector de la col.legiata ens ha ofert la relíquia a la nostra veneració, i hom ens ha regalat cotó de sant Narcís, que diuen que va molt bé per al mal d’ orella. Sortint de l’ Ofici, he anat a fer un vol per les parades. He comprat el diari, pa de sègol, te de roca, i formatge blau de Centelles i Cantal francès I, en arribant a casa, he llegit poesia i he escrit un petit poema.

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
(Pere Quart. Bestiari).
Beat aquell qui té un bou i una mula
i amb villancets de musical desvari,
com els pastors, el cant intern modula.
I té un infant que sap la profecia
del rei que ve damunt el dromedari
seguint l’ estel d’ eterna Epifania.
(Carles Fages de Climent. Sonet).
Els camellers rondinen
i els secretaris abominen
de no saber tanta esperança on va.
Déu, però, a cada instant, és un pur recomençar.
(Carles Riba. Els tres reis d’ orient).
BEATUS ILLE.
Vironeres,
punyeteres,
les mosques de sant Narcís,
botzineres,
sornegueres,
sempre tornen al pastís.
Fugisseres,
un xic feres,
tenyides amb verd vernís,
cridaneres,
rialleres,
amb el seu etern encís.
Curanderes,
remeieres,
amb cotó del sant feliç,
les cuineres,
dispeseres,
de la flor del paradís.
(Quim Pla. Me l’ acabo d’ inventar).