Avui és Totsants, el dia culminant de les Fires de Girona. La ciutat s’ omple a vessar de persones vingudes de totes bandes. A casa (no és gaire aconsellable sortir a fora) he desenterrat un escrit de 1977. Va sortir a les pàgines de la revista diocesana “Vida Catòlica”, a la secció “La vida amb humor”.
Quan obro la calaixera polsosa dels meus records, en surten retalls i més retalls, imatges i més imatges, que es van triant i garbellant, fins a formar la seqüència d’ un film. Vaig muntant i desmuntant les seqüències i, al final, en surt un film estrafolari i sincopat. Però ben real. El film d’ avui va sobre les Fires de Girona.
Comença amb el cotó fluix de sant Narcís, pulcrament presentat en unes bossetes de paper fi. Diuen que ha estat en contacte amb les relíquies del sant. Es fa servir, sobretot, per al mal d’ orella. Però també per fer fregues amb tintura de iode, per tapar l’ esbornac d’ un queixal foradat, o per banyar els ulls amb aigua timolada. Sempre hi ha hagut acaparadors de cotó de sant Narcís. Per la minsa quantitat de 10 cèntims, hom pot repetir el pas davant la imatge del sant i rebre la bosseta i l’ estampeta. He sentit a parlar d’ una devota que va passar deu o dotze vegades, amb l’ ai al cor, per por que el sagristà no ensumés el frau a la col.lectivitat catòlica gironina i l’ acusés d’ acaparadora de cotó del sant.
Després, ve el “reconsagrat de les serps”. Un home escardalenc i colrat pel sol i serena, que solia muntar la seva parada pels volts de la plaça de sant Agustí. Venia un ungüent, pudent i llefiscós, en uns potets de llauna. Aquest ungüent feia miracles -segons ell- en qüestió de dolor reuma, regirades i esqueixements. Moltes persones solien fer rotllana al seu voltant. D’ uns sacs, en treia unes serpasses que feien feredat. I totes ben vives. Se les entortolligava al coll, se les posava a la pitrera, les deixava, pengim-penjam, unes quantes a cada braç, les agafava pel ganyot. Les serps treien el fibló i rebufaven. La gent restava ennartada. Els pagesos i els senyors (i també els menestrals i obrers) es creien, com si fos l’ evangeli, la retòlica d’ aquell home. A hores d’ ara, no m’ estranyaria que encara algú el veiés, trescant pels corriols de la Garrotxa. Hi ha mites que no moren mai.
Hi havia, també, l’ acte en memòria dels caiguts, que hom celebrava a la Major de sant Feliu. Ningú no explicava si es tractava dels caiguts a la guerra del francès o a la guerra civil. Començava amb una desfilada de soldats, amb cornetes i timbals. Acompanyaven una bandera esfilagarssada, la bandera “del regiment d’ Ultònia”. No sé d’ on carai era aquest regiment ni a quin segle havia actuat. Al davant de tot de la desfilada, hi havia els gegants, els cap grossos, i una àguila amb un colom al bec. Aquesta àguila era un animalàs, un embalum de fusta i cartró. El colom era de veritat. També hi havia el “porrer de la Catedral”, que era un bon home disfressat de “beefeater”, a qui anomenaven “en Periquín”. I un mestre de cerimònies de la corporació municipal: el senyor Sendra. La manera -d’ aquest senyor- d’ oferir aigua beneïda als membres de la corporació era ben pintoresca: allargava el braç esquerre, posava la mà esquerra dintre de la pica d’ aigua i, amb la mà dreta anava tocant les mans dels regidors.
El film acaba amb una llarga filera de seminaristes passant, d’ escallimpantes, prop de les barraques o parades de les fires. Era bonic: tota una reguitzella de nens o jovenets, ensotanats, enfaixats (amb faixa vermella o blava), i embarretats, trescant pel mig de la gernació, que feia cap a les fires, amb aire festiu.
Els seminaristes caminaven tot moixos. A ells no els era permès disfrutar de l’ encís de l’ espectacle eixordador, i ensems vistent, de les parades. Tot el que es podien permetre, i encara corrent un gran risc, era escapolir-se uns moments, per comprar un miserable moniato calent a l’ establiment Revuelta. Això d’ establiment és una manera de dir. No era res més que una curiosa andròmina, imitant en petit una màquina de tren, que amagava un fogó on es coïen els moniatos i les castanyes. Aquesta màquina duia escrites unes lletres que deien: “kin-fum-fa”.
No he entès mai perquè volien donar l’ aparença de quelcom exòtic; xinès, per exemple. A dos rals o a “pela” el moniato, els aprenents de capellà menjotejaven les engrunes dolces d’ unes fires que eren per als altres. Ells feien exercicis espirituals en complet silenci.
