El 6 d’agost de 1945, els americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Avui, dia 6 d’ agost de 2005, fa seixanta anys d’ aquesta agressió espantosa. Per fer memòria d’ aquest horror, he escrit un poema.
Digueu-me, si us plau,
perquè és tan difícil
fer créixer la pau.
Plou fred, plou foc,
plou fel, plou fang,
plou pell, plou sang,
plou nit, plou poc.
Perquè plou poc,
perquè plou fang,
perquè plou sang,
perquè plou poc?
Perquè l’ avui
ja no és demà?
Perquè, a l’ altar,
la cendra hi bull?
Perquè el meu cor
ja no em respon,
perquè és pregon
el meu dolor?
Perquè me fuig
del meu costat
l’ amic, l’ amat,
com un rebuig?
Perquè el dolor
ja no em corprèn,
ja no em sorprèn
tan prop del cor?
Perquè el desig
ofega el clam,
perquè la fam
buida el trepig?
Perquè l’ amor
es gela a dins,
perquè als confins
no hi ha dolçor?
Perquè el bon Déu
ja no se sent,
perquè el present
es torna breu?
Perquè, Déu meu,
t’ has amagat?
Perquè el pecat
barra la creu?
De veritat
que no ho entenc.
Doncs, t’ ho reprenc:
no hi ha bondat.
Perquè el vell món
brama, rebel,
contra del cel
que es descompon?
L’ horror del fum
amaga Déu.
El món és seu?
No es veu la llum.
Mes, malgrat tot,
jo crec en Vós
i espero ansiós
un nou rebrot.
Fruit de Jessè,
com als vells temps.
Rebroll i, ensems,
vostra mercè.
Jesús, el Crist
qui, malgrat tot,
guanya la mort
i em vol feliç.
Digueu-me, si us plau,
perquè és tan difícil
fer créixer la pau.
Quim Pla.
