Les hores passades

de les nostres vides

ens diuen per sempre

com ens estimem.

Enyors, maltempsades,

joies i besades,

dolor, riallades,

tot el que era nostra,

tot allò que és nostre,

el que queda enrera,

el que no s’ espera,

allò que ens espera,

la flama darrera,

la claror del cel.

Guaitant-nos la mida,

al film de la vida,

dels anys que passaren,

cabells que emblanquiren,

dels cors que glatiren

per trobar la pau,

 ens resta la imatge

d’ allò que volíem

però que no assolíem,

perquè esdevenia

com fum de l’ espai.

Sí. Resta enmig nostre,

ben endins de l’ ànima,

aquella mirada,

aquella abraçada,

aquella alenada

d’ amor que no mor.