“Déu, però, en cada instant, és un pur recomençar”.

Carles Riba (“Els tres reis d’orient”).

A l’amic xavier merino.

Escolta, amiga Teresa,

una paraula encesa

d’algú que, com vosaltres,

cerca i recerca el bé.

Els camins de la vida

sovint deixen ferida

l’ànima, adolorida,

de tant com crida i crida,

cercant una sortida

que ens meni a bon recer.

Lluita, prega, malda, obra!

Tot aquell qui cerca, troba

i a qui truca, hom li obre:

és la raó del ser.

Si fos ben clara i ben neta

la via, menys estreta,

l’ànima menys inquieta

i la fe ben concreta,

ja no seria igual.

Ens cal remar a la contra,

anar cap a l’encontre

del riu sense final.

Les nostres pobres forces

arriben ben somortes

al pany d’allò crucial.

Déu es volta de núvols,

de boira i de vents rúfols.

Sembla que fa catúfols,

sembla que guanyi el mal.

Plorem, bramem amb ira:

per què no l’has sentida

la veu que crida i crida,

la mà que implora vida,

les ànsies sense mida

d’entendre què és el mal?

Però ens barra la passera

la veu de qui ens hi espera,

sortit d’allà al darrera,

que ens diu amb gran quimera:

el teu Déu no val ni un ral!

I ens parla de vells dogmes

que engabanyen els homes

i de veritats “santes”

que emboiren el camí.

De papes i de romes,

de pecats i de pomes,

de diluvis i altres “bromes”

que ens compliquen el destí.

Si vols trobar una eixida

que et meni a la sortida,

al nucli principal,

aparca les cabòries

de les velles histories

del bé, el bo i el mal.

Teòlegs, bisbes, papes,

togues, sivelles i capes:

-la fe rebutja els mapes-

Déu vetlla les etapes

del teu camí real.

Déu és la veu que ens crida

suau, airet de vida,

remei de la ferida,

puntal de la bastida

del nostre cor mortal.

Racó de la memoria,

darrere de la història,

humilment, sense glòria,

vetllant que res no mòria,

amant fins al final.

Quim pla.