A un amic, que celebra els seus vuitanta-tres anys.

Sant Pere, 29 de juny del 2008.

Qui ho havia de dir;

no és cap mentida:

els anys de vida

que són la crida

de Déu, que fa florir,

sense cap mida.

La teva vida

és ben florida.

Vida florida.

Vida a desdir.

Vida sentida,

llarga, nodrida

de somnis. I goses dir:

oh! quina eixida

tan ben guarnida

vers Déu, el meu destí.

Vuitanta-tres,

que no són res,

com vint-i-tres

o trenta-tres.

Si el cos pogués

fer algun recés,

reprendre forces.

Això, només:

no anhelar res

de vies tortes.

Al capdavall

del meu neguit

he resseguit,

he aconseguit

el bell vestit

de verd cristall.

És l’ escandall

d’ aquell brivall:

jo, de petit,

molt eixerit

que contemplava,

amb ulls de saba,

com la mar blava,

superba nit,

gran infinit

de vida llarga.

Ressona el crit,

aquesta nit

dels meus vuitanta.

Vuitanta-tres,

i el cor suspès

en l’ esperança.

Quim Pla.